Subscriu-te

Crítica

A tota màquina

© Scott Chasserot

MAQUINOFÒBIA PIANOLERA. Carles Santos i CaboSanRoque. ATRIUM VILADECANS. 6 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Jordi Alomar

Harry Partch, pioner de pioners, al seu llibre Genesis of a Music posa ordre a la totalitat de manifestacions musicals a partir de la seva distribució entre dos eixos: el corporal i l’abstracte. Les músiques en l’eix corporal seran aquelles emocionalment tàctils, no sorgides de la formalització sonora i lligades a la fisicitat del cos: música vital per a un temps i un espai, un aquí i ara. Partch hi engloba des dels tunesmiths del Middle West americà fins a la Camerata Fiorentina o el kabuki japonès. D’altra banda, l’eix abstracte és el configurat per la matriu de músiques sorgides a partir de l’abstracció formal, de la sublimació transcendent de qualsevol paràmetre humà (música per a la posteritat, música absoluta: música sempre instrumental per assolir aquestes fites, doncs). Partch hi inclou qualsevol manifestació de música purament instrumental, així com l’òpera moderna… La classificació de Partch és emprada per criticar la castració permanent de tot allò corporal al món de la música clàssica occidental, i per justificar la vigència de propostes en què l’experiència –entesa des de l’accepció més vívida del terme– sigui el començament des d’on partir i la fita per assolir.

Si haguéssim de fer una digestió d’aquests eixos seminals i traslladar-los de la diatriba californiana dels anys trenta al món d’avui, la maquinofília compartida per Santos i CaboSanRoque amb el públic és una experiència corporal en tota regla: una màquina corporificada, ja no (només) com a instrument, sinó com a estructura, com a forma, com a dinàmica; una màquina corporificada que subjuga els intèrprets a la condició de cossos maquinals, tan incorporats en l’aparell com qualsevol altre engranatge. De fet, qualsevol paràmetre de l’experiència extraordinària que vam viure aquest dissabte es pot veure reflectida en les diverses accepcions que del terme machine presenta l’Oxford American Dictionary: “un aparell que usa o aplica potència mecànica i que té diverses parts, cada una amb una amb una funció definida i amb una tasca particular” –aplicable a l’andròmina que ocupava més de mig escenari–, “un grup de persones poderoses, ben organitzat i eficient” –els CaboSanRoque– i, finalment, “una persona que actua amb l’eficiència mecànica d’una màquina”: Carles Santos, castigat per no haver estimat mai ningú, tocant-nos de nou la nafra de les convencions i les múltiples maneres de traspuar les fronteres de qualsevol gènere, espai i vivència.

És paradoxal que la presentació d’aquest concert a Barcelona el 24 de febrer passat tingués lloc el mateix dia que, a l’altra banda del mateix edifici, l’OBC inaugurava el cicle Nous Sons amb obres que són emblema d’una música que sembla que vol ser nova però no moderna; si no és així, com podem explicar-nos que la Maquinofòbia estigués en la programació de músiques modernes i no ventilant un cicle rovellat i necessitat d’aire fresc com és el Nous Sons?

El fet que aquest muntatge hagi estat circulant per tot el país des del juliol de 2011 i que fins i tot formés part del recent Festival de Música d’Alacant (senyal que a la fi s’està actualitzant l’oficialitat?) demostra la vàlua incontestable de la proposta, sens dubte –al meu parer– la més engrescadora i significativa dels darrers anys i amb molta diferència.

La resistència a perdre els prejudicis i fer de la música d’avui el veritable reflex del món que ens envolta sembla perenne als espais de la música institucionalitzada: ja el 2009 el Teatre Lliure –recalquem-ho: un teatre– va ser el receptacle de la proposta musical més agosarada de l’any amb Stifters dinge de Heiner Goebbels, referent ineludible en la proposta de Santos i CaboSanRoque, i autor que aquesta mateixa setmana inaugura la temporada del Lliure amb una prometedora lectura musicoteatral de la novel·la Wars I have seen de Gertrude Stein.

Confiem que a poc a poc el dret a l’experiència i al gaudi corporals de les músiques d’avui deixi de ser estigmatitzat i sigui un criteri de programació de primer ordre. I que espais a la perifèria de la metròpolis, com l’Atrium Viladecans, amb el seu afany de compromís amb la comunitat més propera, mantinguin aquest criteri ferm.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *