Subscriu-te

Acadèmia rossiniana de Barcelona

Adriana González. © Antoni Bofill

IL VIAGGIO A REIMS de Gioachino Rossini. Llibret de Luigi Balocchi. Irina Lungu / Adriana González. Maite Beaumont / Marina Viotti. Sabina Puértolas / Leonor Bonilla. Marigona Oerkezi. Taylor Stayton / Juan de Dios Mateos. Lawrence Brownlee / Levy Sekgapane. Roberto Tagliavini / Baurzhan Anderzhanov. Pietro Spagnoli / Pedro Quiralte. Carlos Chausson / Vincenzo Nizzardo. Manel Esteve / Gurgen Baveryan. Alessio Cacciamani. Jorge Franco. Paula Sánchez-Valverde. Marzia Marzo. Tamara Gura. Beñat Egiarte. Carles Pachón. Arnau Alegret / Bertran Camacho. Dir. escènica: Emilio Sagi. Dir. musical: Giacomo Sagripanti. Coproducció Rossini Opera Festival (Pesaro) i Teatro Real (Madrid). LICEU. 18 i 19 DE SETEMBRE DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

Inici intens de temporada, malgrat no ser la inauguració “oficial”, amb aquest Il viaggio a Reims de Rossini a tall d’acadèmia amb joves cantants, que esperem tingui continuïtat en el futur, concebuda de moment a imatge i semblança de la proposta mare del Festival Rossini de Pesaro. “Intens” perquè el primer títol de la temporada ha tingut lloc en un mes en què Barcelona ha viscut una inusual activitat ciutadana, per diversos motius. Si els assajos començaven pocs dies després dels atemptats a les Rambles i els cantants d’origen internacional tenien l’oportunitat de contemplar la reacció solidària davant uns fets absolutament condemnables, les funcions finalitzaven ahir amb una manifestació espontània a favor del dret de decidir abans de començar l’òpera d’una gran part del públic assistent a la funció, mentre els carrers s’inundaven amb la melodia de la cassolada popular.

Centrant-nos en l’esdeveniment operístic, no és casual la selecció de la producció –mínima en mitjans, prou entretinguda en moviment escènic– provinent precisament del mateix Rossini Opera Festival. S’hi trobà a faltar, però, la magistral i atractiva producció de Sergi Belbel, de l’any 2003, però desapareguda aquesta –per motius aliens a l’actual directiva del Liceu–, calia trobar-hi una alternativa sota l’empara de l’estalvi econòmic. Producció escènica de mínims, situada tota davant del teló d’acer i, per tant, fora de la caixa escènica, alguns assistents manifestaven la seva disconformitat pel preu de les entrades, el mateix que per una representació “completa”. Il viaggio a Reims va ser concebut l’any 1825 per un Rossini ja retirat de la producció operística per celebrar la coronació del rei Carles X de França.

Un encàrrec pel qual va comptar amb els millors cantants de l’època, com per exemple Giuditta Pasta com a Corinna, per als quals va escriure una sèrie de papers fets a mida, de gran virtuosisme belcantista, amb una demanda de l’ús del canto silabato i l’ornamentació vocal de gran exigència. Escrita amb la intenció de tenir una vida curta, l’òpera té una minsa estructura dramàtica, fet pel qual el propi Rossini va reutilitzar gran part de la música per a una nova òpera, Le Comte Ory, concebuda –aquesta sí– per als teatres públics. El retrobament de la partitura original d’Il viaggio a Reims va permetre descobrir una partitura magistral, amb un accent posat explícitament en el treball canor. Per això aquest és un títol particularment adient per ser la base d’una acadèmia d’òpera d’alt nivell. Els cantants seleccionats han de demostrar una solvència professional per poder defensar una partitura de gran dificultat en els nombrosos papers solistes que conté. I per això també, la proposta d’Emilio Sagi, minsa en elements decoratius, s’inclina pel treball escènic, tot incidint en el moviment i la soltesa dels joves cantants dins l’espai escènic i el manteniment d’una presència escènica fins i tot en moments d’inacció.

Participants de l’Acadèmia de joves cantants, impulsada pel mateix Liceu. © Antoni Bofill

En aquest context, l’experiment acadèmic vist a Barcelona revestia l’interès de posar l’atenció no tant en la producció escènica –anant a contracorrent de l’hegemonia dels directors d’escena que tantes vegades s’ha condemnat els darrers trenta anys–, sinó en el desenvolupament actoral i musical dels diversos cantants, barrejats en dies alterns amb els professionals que, al mateix moment que col·legues professionals, feien de professors i models davant els quals emmirallar-se els joves.

En dues funcions consecutives vaig poder gaudir pràcticament de tots els membres del repartiment doble, amb excepció de Ruth Iniesta, absent en les dues funcions ressenyades. Experiment de gran interès, que va posar de manifest el nivell excel·lent de preparació de molts dels cantants seleccionats dins l’Acadèmia, al mateix temps que va permetre gaudir del mestratge d’alguns cantants veterans com Carlos Chausson –expert cantant rossinià que debutava en el paper del baró de Trombonok, amb Enzo Dara en el record– o Pietro Spagnoli, un Don Profondo exuberant, amb una “Medaglie incomparabile” amb el punt just d’histrionisme i ben cantar. Lawrence Brownlee (comte de Libenskof) tingué el seu moment de glòria en el duo amb la marquesa Melibea, aquí Maite Beaumont, que oferiren un dels moments àlgids de la vetllada.

El debut de Brownlee fou acollit amb expectació i bones sensacions. També agradà molt l’actuació de Manel Esteve com a Don Álvaro, en un paper fet a mida per a la seva veu i caràcter, així com l’actuació d’Irina Lungu com a Corinna, a qui no afavorí en certs moments l’exposició excessiva de la seva veu amb el minso acompanyament d’arpa. Esplèndida Sabina Puértolas com a comtessa de Folleville, un paper a mida per a ella, i correcte el Lord Sidney de Roberto Tagliavini.

Levy Sekgapane i Maite Beaumont. © Antoni Bofill

En el context de l’Acadèmia, van enamorar les veus d’Adriana González com a Corinna, de Marigona Oerkezi com a Madame Cortese i de Marina Viotti com a comtessa de Folleville, totes tres absolutament preparades per assumir rols amb exigència professional. La veu de Juan de Dios Mateos –assumint el rol de cavaller Belfiore– sorprengué per la bellesa i naturalitat del timbre, si bé el jove cantant ha de perfeccionar el seu estil, tant vocal com escènic. El comte de Libenskof recaigué en la veu de Levy Sekgapane, de registre adient per al paper, si bé amb un vibrato no sempre agraït.

Patiren més els barítons encarregats de les parts masculines, als quals alguns papers anaven grans, com és el cas de Pedro Quiralte com a Don Profondo i Vincenzo Nizzardo com a baró de Trombonok; en tots dos casos papers escrits sens dubte per a cantants de més edat. Baurzhan Anderzhanov interpretà el paper de Lord Sidney mostrant una veu de timbre vellutat de gran noblesa, però amb problemes notables en l’assentament del registre greu. Gurgen Baveyan fou el baríton més ben parat, també amb un paper de menys responsabilitat vocal com és el de Don Álvaro. Molt bé els joves cantants responsables dels papers secundaris, bo i destacant per sobre de tots el bell timbre de Carles Pachón.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *