Subscriu-te

Acostumar-se a allò extraordinari

TEMPORADA DE CAMBRA. Quartet Casals. Alexander Melnikov, piano. Brahms Piano Quintet. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 9 DE FEBRER DE 2019.

Fa temps que s’han esgotat les paraules per ponderar l’excel·lència interpretativa del Quartet Casals. Un pot intentar referir com per primer cop aquella meravellosa confluència d’afinació, entesa mútua, criteri interpretatiu i vehemència en les escomeses. Un pot, també –segons la peça programada, l’estat d’ànim i els afectes que es desperten en l’ocasió– deixar-se portar pel lirisme i tractar d’enrevessar noblement el discurs cercant d’encunyar noves connotacions. O també, tercera via, queda l’opció de recórrer a termes que traslladen sintèticament el caràcter infreqüent del succés. Usant, per exemple, l’adjectiu “extraordinari” de manera substantiva. Des d’un punt de vista lògic, es diria que allò extraordinari, quan té lloc amb recurrència, deixa de ser-ho. La paradoxa a la qual ens enfronta el Quartet Casals representa un win-win en tota regla: els seus recitals segueixen sent, molts anys després, excepcionals, tan vibrants com el primer dia i sense que s’hagi vist disminuït el compromís d’oferir versions vivaces i potents, plenes de sentit.

És gairebé un lloc comú –ho hem escrit en altres ocasions– constatar la fortuna implícita en el fet que el Quartet Casals, un dels millors quartets del món, s’hagi format en aquestes latituds. Una sort poder escoltar-los en diverses ocasions cada temporada, amb programes sempre generosos i una actitud que defuig qualsevol forma d’autocomplaença. I la fortuna no només afecta els oients del present, o els que venim celebrant la seva trajectòria des d’un temps cada cop més remot. Representa un immillorable exemple per a les futures generacions de músics, molts dels quals assisteixen i omplen les sales en què interpreten, com en el cas de L’Auditori (sold out des de feia dies). Avança la neurociència i ens ensenya aspectes crucials del funcionament del nostre cervell, de les capacitats de l’ésser humà; però els científics insisteixen, amb els pedagogs, que, al cap i a la fi, perquè es produeixi l’aprenentatge i prosperin les ànsies de coneixement i la creativitat, no hi ha res comparable a l’exemple: la referència del mestre que aconsegueix emocionar, i així fixa per sempre el seu ensenyament en l’alumne.

El Quartet Casals va impartir novament una lliçó magistral, profitosa tant per a deixebles i futurs intèrprets com per al públic en general. Una entrada en matèria exquisida, la interpretació d’una peça lleugera i incisiva, perfectament equilibrada, obra de Franz Joseph Haydn. El Quartet en Do major, op. 33/3, que –aquest mestre de mestres va titular “l’Ocell”– abunda en efectes que fan referència al vol, tot suggerint mitjançant les filigranes del primer violí els giravolts en l’aire i eventualment el seu refilet. Una peça descaradament galant, qui sap si amb alguna al·lusió picant, que contrastaria d’una manera gairebé absoluta amb la segona obra programada, el Quartet núm. 1 en La menor, op. 7 de Béla Bartók, compost als voltants de l’any 1908, i que s’obre a l’experimentació des de la consciència del llegat popular transformant els aires del folklore hongarès a través del filtre d’una creativitat que anticipa les revolucions artístiques per venir. S’ha relacionat aquest Quartet amb els últims de Beethoven, la qual cosa adverteix precisament del seu caràcter visionari o, millor, atemporal.

Una obra exigent per a intèrprets i oients, en definitiva, que el Quartet Casals va assumir amb una sincronia fascinant, en l’aspecte col·lectiu, i una afinació, la dels instruments respectius, que no per habitual hauria de ser obviada. Com tampoc l’absolut clam d’aprovació, per part del públic, en acabar la interpretació. La forma amb què Bartók assoleix aquelles cotes d’expressivitat pot semblar nova, extrema en alguns moments –fins al paroxisme de l’emoció o la quasi absència de so–, però l’equilibri de la formació en quartet és ferri, inatacable, d’acord amb la millor tradició centreeuropea, que mira d’evolucionar. Certament, la atonalitat treu el cap amb no menys desvergonyiment que aquella galanteria –a la primera peça del Concert– tensant la corda entre dues èpoques, que trobaran el seu equador en el romanticisme d’un compositor com Johannes Brahms, de qui es programaria l’enorme Quintet amb piano després de la pausa.

El pianista rus Alexander Melnikov entrà en acció com a cinquè element i arriscant-se en la tasca de repensar la quadratura del cercle. Disposat en un aparentment segon pla, sobre l’escenari de la Sala Oriol Martorell apuntalà el discurs brahmsià amb la contundència requerida i fonent-se amb les cordes eventualment. Melnikov destacà per la cerca d’una sonoritat amb aplom, no especialment brillant, per tal de potenciar la realitat física de les melodies; de fet, el desplegament i l’articulació d’aquestes va en bona mesura a càrrec de les cordes. La tradicional dialèctica brahmsiana, que contraposa i sublima la contundència homofònica amb la complexitat de línies que simultaniegen per viaranys molt particulars, s’identifica des de la declamació de l’inicial “Allegro non troppo”. Moments d’experimentació tímbrica per la possibilitat d’una absència de sentit es manifesten en el moviment lent, “Andante, un poco adagio”. Però l’“Scherzo” posterior aclareix aquells falsos dubtes, definitivament acomiadats en l’“Allegro non troppo” final, que en la seva autoafirmació sembla retornar al fogós íncipit.

Tres compositors distants i contrastats, més una propina schumanniana fou suficient per tornar a exhibir aquella meravellosa paradoxa, la que al·ludeix al Quartet Casals com un conjunt que sempre sorprèn. Fins i tot quan el context és menys favorable, excepcional en un sentit negatiu. Vera Martínez-Mehner, primera violí en els Quartets de Bartók i Brahms, semblava afectada per algun tipus de procés gripal, però això no impedí que el públic gaudís de la seva afinació i coherència exercint novament el lideratge amb una força extraordinària. Pot desaparèixer, doncs, la sorpresa en relació amb l’excel·lència de les prestacions musicals del Quartet Casals, però es consolida inclús més l’admiració per la seva trajectòria, honestedat i carisma.

Imatge destacada: un instant del concert (imatge obtinguda a www.facebook.com/quartetcasals)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *