Subscriu-te

Al centre del so

Nou Ensemble. © www.facebook.com/Nou-Ensemble-513819661965744
Nou Ensemble. © www.facebook.com/Nou-Ensemble-513819661965744

SÀMPLER SÈRIES. Nou Ensemble + Frames Percussion + Axel Dörner i Ramon Prats. ARTS SANTA MÒNICA. 6 DE MAIG DE 2017.

La nova cita amb el Sàmpler Sèries, el cicle de L’Auditori dedicat a les músiques de nova creació, proposava una exigent marató musical: tres concerts encadenats que abastaven més de tres hores de música. Tot i això, segurament per la varietat de les propostes presentades, així com per l’interès que generaren les interpretacions, gran part del públic assistent, que omplia la nau central de l’Arts Santa Mònica, vam resistir-la sense dificultats. Diferents propostes musicals i diferents formats de concert que generaren diferents tipus d’escolta i de recepció i, com a mínim en el meu cas, diferents maneres de pensar i d’escriure. Comencem.

Per Miquel Gené

Darrere el títol Covers, el Nou Ensemble es presentava a Barcelona en formació de quartet –guitarra elèctrica, violoncel, clarinet baix i percussió– amb una proposta basada, com ells mateixos explicaven al programa de mà, en “la premissa de revisar/reinterpretar la nostra història musical […] un recorregut per obres/cançons del repertori universal (W. Byrd, A. Bruckner, B. Holiday, Sex Pistols, Sttepenwolf)”. Proposta que es traduïa en vuit obres de compositors i estètiques diferents i dos interludis per a piano enregistrat.

Segurament els interludis, juntament amb Born to be wild d’Sttepenwolf/David Lang, van ser les composicions on la idea de cover –la revisió i adaptació de músiques prèviament existents– es tractava de manera més convencional i que, per tant, oferien un diàleg més accessible entre l’original i la transformació. Els primers, refrescants aperitius hàbilment situats entre moviments d’escenari, eren breus peces per a piano en estil romança romàntica i fuga a tres veus barroca a partir de temes de John Williams i Lady Gaga. Divertits. El segon, el mític tema d’Easy rider, interpretat de forma solvent per la percussionista Carlota Cáceres a diverses veus (recitat, vibràfon, xilòfon i timbals), interessant per aquesta suma de veus i per les contraccions rítmiques que proposa.

Baixant per la cadena de la transfiguració, l’obra de Gavin Bryars, amb el seu 1,2. 1,2,3,4 (el crit a guerra del rock), es basava en el mashup, tècnica que consisteix en la superposició de parts de diferents cançons. Billie Jean, l’ària de la Reina de la Nit, Yesterday o La bilirrubina reptaven la nostra oïda a intentar desxifrar què feia cadascun dels quatre instruments, muntats els uns sobre els altres i seguint cadascun el seu propi discurs. Una entretinguda endevinalla musical. A Ritual I :: Commitment :: BiiM de Jessie Marino, la peça que obria sense avís el concert, d’una economia de recursos extraordinària –cops regulars a una caixa i llum il·luminant la percussionista amb cada cop–, també es deixava sentir clarament I’ll make love to you dels Boyz II Men. ¿Potser una declaració d’intencions en forma de preludi minimalista? Que segurament hauria funcionat millor en unes condicions de llum més controlades, com indica la proposta original.

En el repertori també hi havia lloc per a obres més conceptuals, com la interessant Ritratto senza voce – Billie Holiday per a percussió i vídeo d’Alberto Bernal, en la qual els contrastos entre el so sec del plàstic i l’harmònic de les membranes i els plats, cada cop més veloços i intensos i visualment molt ben explicats pels girs que li requerien a la instrumentista, s’acaben enllaçant amb les imatges: el primer sobre el rostre d’una Billie Holiday que carrega gran part de la seva turmentada biografia; els segons sobre la lletra d’una de les seves cançons icòniques, Strange fruit, crit contra la violència racial que encara avui ressona ple de significat, com mostraven les imatges de la CNN que s’acabaven superposant a la pantalla. Un suggeridor exercici intertextual que connecta individu amb col·lectiu, biografia aliena amb vida pròpia, passat amb present i música amb sentiment. En una altra direcció es movia Adagio de Carolyn Chen, una reinterpretació facial d’alguna obra de Bruckner que els intèrprets expressaven de manera convincent: el dolor, l’alegria, la revelació, la por, la indiferència, l’ensopiment i la son. Cadascun al seu ritme, però al final tots coincidents i, de sobte, a una altra cosa.

A partir d’aquí, les relacions entre original i adaptació es feien més complexes, alhora que les propostes creixien en densitat instrumental. Ever get the feeling you’ve been cheated? de Germán Alonso utilitza la cèlebre frase que John Lydon, cantant dels Sex Pistols, va pronunciar al final del darrer concert de la banda el 1978. Cosa que, si no poguéssim deduir a partir del títol, difícilment descobriríem. La relació entre aquest element, tractat i filtrat de manera electrònica per generar un so de gran intensitat dinàmica i densitat, i el trio de clarinet, guitarra i violoncel, molt més relaxat, encara que també dens en el contrapunt de diferents línies, és d’oposició. Passen moltes coses i totes alhora i, al final, la melodia es fa present.

A Volpi/Formentera de Camilo Méndez San Juan, clarinet baix i guitarra elèctrica centraven la seva atenció en la manera relacionar-se. En un inici, establien un vincle imitatiu des d’un punt de vista tímbric –línies lligades, rugositats, atacs secs–, que a poc a poc anaven trencant. L’obra, perfectament encaixada pels intèrprets, semblava explorar els gestos d’inici i final: com i quan es genera el so? Quan i com s’acaba? I a Gagliarda per a violoncel sol, Myriam García Fidalgo explicava amb gran varietat de recursos tècnics i de registres tímbrics els diferents sons que proposa Francesco Filidei. Pizzicati, cops sobre la fusta –els punts–, glissandi i arcs –les línies–, sons embastats per un sentit rítmic i de pulsació que mai cessa i que condueix la peça d’inici a final.

Un concert que, amb un fil conductor més centrat en la idea que en el contingut, va resultar desigual en la qualitat i l’interès de les seves propostes i que ens va permetre conèixer un conjunt amb idees i sense por al risc que caldrà seguir amb atenció.

Frames Percussion. © Miquel Àngel Vich
Frames Percussion. © Miquel Àngel Vich

La formació catalana Frames Percussion ens oferia l’oportunitat d’escoltar Le noir de l’étoile de Gérard Grisey. Oportunitat en majúscules, ja que per la configuració espacial que l’obra requereix dels músics i dels oients –sis percussionistes disposats en cercle circumdant el públic– només adquireix el seu sentit ple en una escolta en directe o amb equips de so surround dels quals pocs disposem.

La primera qüestió, abans de començar: cap a on situar la mirada? Els mateixos músics ens demanaven que moguéssim les cadires, orientades cap a un escenari que quedava buit. El resultat va ser un petit caos en el qual, de sobte, ens vam trobar els uns mirant-nos als altres, en una situació poc còmoda però alhora molt interessant, que ens permetia veure com els altres escolten música, i alhora ser mirats mentre nosaltres ho fem, amb tot el component coactiu que això comporta. L’escolta, doncs, es feia més comunitària que mai.

Una segona limitació es va fer present també només començar. Com a introducció, una locució ens explicava els fenòmens astronòmics en els quals es basa l’obra: les supernoves i alguns dels seus resultats, en aquest cas els púlsars de Vela i xxx+xx, que emeten unes ones en l’espectre radiofònic que es poden captar i amplificar fins a generar so. Ja dins d’aquest ambient sideral, l’inici de l’obra, amb la concentració al màxim i un tambor baix tocant pianíssim, va quedar enterbolit pels sorolls que un espai com l’Arts Santa Mònica no pot evitar: el trànsit del carrer, les veus de persones visitant altres sales, l’ascensor pujant i baixant. Per sort, els moments de tanta subtilesa no predominen en l’obra de Grisey.

A partir d’aquí, tot va ser gaudi. El Frames Percussion va oferir una interpretació de l’obra mil·limètrica alhora que intensa i ben estructurada. Grisey utilitza pocs elements per a la seva construcció, així que el repte per mantenir l’interès és la manera com els combina, tasca que deixa en mans dels intèrprets. El primer focus d’interès –i dificultat– estava en la construcció d’un discurs col·lectiu sòlid a partir de les veus individuals i alhora múltiples de cada músic. Aquí entraven en joc diversos factors –precisió i coordinació mètriques, equilibri dinàmic, homogeneïtat tímbrica– que Frames Percussion va assolir amb molt bon nivell. Amb aquests elements embastats, però, calia fer alguna cosa. Aquí entraven en joc les direccions d’intensitat que, molt ben traçades pels músics, tant en els moments de transició com de contrast, ens conduïren de manera eficaç a través de l’estructura de l’obra i guiaren l’emoció col·lectiva.

Le noir de l’étoile s’ha d’entendre, per les seves especificitats performatives, més com una instal·lació sonora que no pas com una obra musical. D’aquesta manera entendrem que l’interès està tant en què escriu el compositor com en què toquen els músics i percep l’audiència. Les fonts sonores circumdants ens oferien diferents opcions d’escolta, guiades tant per l’oïda com per la mirada, que valia la pena explorar. Per imbuir-se en la globalitat del so, molts optàvem per tancar els ulls. Situar la mirada en un punt o en un altre focalitzava, de manera inevitable, l’escolta, i resultava un bon exercici per anar descobrint les parts del tot. La sorpresa també era un element inevitable en aquest context.

La disposició instrumental no només suposa, en l’obra de Grisey, un element generador d’espai, sinó que té un paper estructural bàsic. L’obra, eminentment polifònica, es construeix per capes sonores que es superposen, s’imbriquen o es succeeixen. Situar les fonts sonores en una disposició circular, doncs, no només genera un espai sonor, sinó que converteix el so en espai. Poder regular aquest so enfocant o desenfocant el nostre punt d’escolta dóna també a l’oient una capacitat d’incidir en la percepció que poques vegades es fa tan present.

Axel Dörner (foto d’arxiu)
Axel Dörner (foto d’arxiu)

La sessió, la tancaven els improvisadors Axel Dörner, referent mundial d’aquesta manera de fer música, i Ramon Prats, figura imprescindible de l’activa escena d’improvisació lliure de Barcelona.

En una proposta així, la relació entre els músics és directa, sense més mediació que el seu instrument, i resulta un element clau per entendre el significat de les dinàmiques que produeixen. Dörner, amb una trompeta modificada que, connectada a un ordinador, li permet generar una amplíssima gamma de sons i modificar-los de manera digital en temps real, i Prats, amb una bateria i varietat d’utensilis per fer-la sonar, es relacionaven a través de cadascun dels elements que posaven en joc: textures, intensitats sonores, timbres i ritmes.

L’element tímbric era, segurament, el més sorprenent i colpidor, i el primer a interessar a l’espectador: què volen dir aquests sons? D’on surten i per què estan aquí? Dörner explorava obsessivament els sons d’aire, el soroll blanc generat pels filtres digitals, i els cops, filtrant i transformant sense parar el seu so. Prats semblava cercar a cada racó de la bateria i per qualsevol mitjà (baquetes, mans, plats) sons que s’hi poguessin adaptar i donar-li peu. I a poc a poc, perquè la nostra entrada al seu llenguatge també requeria un temps per reconèixer-lo i situar-lo, aquests elements s’anaven imbricant en un tot. (En aquest sentit, i segurament no en el context en el qual ens trobàvem després de més de dues hores de música, la proposta em sembla requerir més dels 45 minuts de viatge que ens van oferir per poder aprofundir més en el so, en les relacions i en la construcció de la nostra pròpia escolta).

Dörner i Prats anaven dibuixant diferents seccions, centrades en elements o motius concrets proposats per un (sovint Dörner) o l’altre (a vegades Prats) que exploraven en direccions mai previsibles. El que un feia tenia repercussió directa en l’altre, i així anaven transitant per camins que entre els dos descobrien. La seva reactivitat era molt alta, sempre pendents de què passava al seu voltant, fet que donava al discurs musical molta consistència, encara que també el feia a vegades previsible.

El repte de seguir els seus processos i entrar dins del seu so, sorgit d’allò que tots compartíem en el mateix lloc i moment, va resultar un estimulant final per a una tarda intensa que va acabar, igual com havia començat, de sobte i sense avís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *