Subscriu-te

Crítica

Al Jamboree, Charmin Michelle agrada i Joe Magnarelli decep

 

Charmin Michelle (foto d'arxiu)

Per ALBERT SUÑÉ

Dins la programació d’aquest mes de novembre, el Jamboree ha presentat l’actuació de dos músics nord-americans que no havíem vist ni sentit mai, tot i que no és la primera vegada que han aterrat a Barcelona. Es tracta de la cantant Charmin Michelle, que liderà un quintet, i del trompeta Joe Magnarelli, que actuà en formació de quartet. Ara bé, en els dos combos actuaren el contrabaix Ignasi González i el bateria Esteve Pi.

Charmin Michelle és posseïdora d’una veu primeta i poc dúctil. Però, conscient d’aquestes mancances, la cantant se sap molt bé la lliçó. És a dir, no va voler arriscar gens –augmentà el to només en breus moments–, però a canvi oferí una actuació desinhibida, simpàtica, afinada i que arribà clarament al públic mercès a aquesta modèstia.

Pràcticament tot el que descabdellà van ser estàndards. Però el swing augmentà de nivell en temes com Desafinado o Caravan. O sigui, no hi va haver res de nou. Però  tot el que sorgí de l’escenari tingué sempre una finor i una elegància indiscutibles.

A la qual van contribuir quatre músics de casa, en molt bona comunió amb la líder. Toni Solà fou un magnífic saxo tenor, que entrellaçà moltes vegades el seu discurs amb Charmin i que estigué pletòric en els solos. Gerard Nieto va ser un pianista finíssim, dúctil, d’enjogassada mà dreta i idees fresques i atractives. Ignasi González estigué perfecte al contrabaix, i el bateria, Esteve Pi, demostrà que és un drummer d’una tècnica i sensibilitat formidables, que posà al servei d’una cataracta de sons diversos i curulls de feeling.

Joe Magnarelli (foto d'arxiu)

Per la seva banda, el trompeta italoamericà ens decebé força. No és que sigui un mal músic, perquè té un fraseig prou fàcil i un so molt correcte. Però les seves idees s’encotillaren d’allò més. Sobretot perquè li mancà grapa, força, ànima… De fet, es mantingué sempre a un mateix nivell, fos quin fos el tempo del tema que interpretava. Un nivell que no superà en cap moment perquè tampoc no arriscà gens. La fredor, per tant, envoltà tota la seva actuació. Dedicada a oferir estàndards, algun tema be-bop i un tímid intent de latin. Però les repeticions esquemàtiques es repetiren molt sovint i la cosa no aixecà el vol.

Magnarelli rebé la col·laboració del pianista Fabio Miano i del contrabaix i el bateria esmentats. Miano estigué tan fred com el líder i per aquí s’escapà també la possibilitat d’un redreçament de la situació. González fou aquesta vegada la discreció personificada i, en canvi, Esteve Pi oferí, altre cop, tot el cabal de la seva sapiència, que és molta. Però ell sol no podia enlairar un concert que ja des de les primeres notes no engrescà ningú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *