Subscriu-te

Crítica

Al principi fou la veu

 

 

Erwin Schrott, Piotr Beczala i Krassimira Stoyanova al Faust inaugural del Liceu © Antoni Bofill

 

Per Mercedes Conde Pons.

No es pot dir que hagi estat un inici de curs gaire lluït, el del Gran Teatre del Liceu. L’òpera és un espectacle global i la representació escènica és bàsica per seguir el curs d’una obra dramàtica com és una òpera. I en un cas com el de Faust, una òpera que s’acostuma a veure tan poc en aquesta ciutat i que conté tants magnífics moments, s’hauria agraït en una d’aquelles representacions a l’antiga, amb grans vestits i perruques, decorats de grans cortinatges i efectes de llums i colors per les escenes més mefistofèliques. No way… La crisi assota la cultura i a mig camí entre la lliçó exemplar i el recurs d’última hora, Faust va fer obrir el teló de la temporada 2011-12 del Liceu, a mitges.

Tanmateix, una òpera com aquesta necessita veus de quirats i aquesta versió en concert les va tenir, i de llarg. El debut de Piotr Beczala en el rol titular s’esperava amb candeletes. I no va defraudar. El tenor polonès té una veu ideal per a un personatge com el de Faust. Veu robusta, d’aguts rutilants, amb cos i ressonància pectoral, de legato generós i timbre atractiu. El seu Faust va lluir i la seva presència física va fer molt creïble el personatge. El tenor va tenir èxit, menys potser del que hauria merescut. ¿Devia estar el públic endormiscat per la manca d’impulsos visuals? De ben segur que això no era possible quan era el baríton uruguaià Erwin Schrott qui apareixia en escena. El cantant va deixar clares diverses coses en aquesta segona actuació al coliseu de les Rambles. La primera: que és, sens dubte, molt més baríton del que ell voldria semblar. La segona, que el seu histrionisme funciona quan es tracta d’assolir papers com el de Mefistòfil que, en aquest cas, li va com anell al dit. I la tercera, que és millor cantant del que va demostrar amb l’Escamillo de l’any passat. Calia comprovar-ho per mitigar l’atribut de Mr. Netrebko amb què sovint és associat. I per tancar l’àmbit masculí, Ludovic Tézier firmà una altra actuació modèlica al Liceu, i això fa que el públic ja l’esperi i el recompensi com és just. El seu “Avant de quitter ces lieux” va ser commovedor.

En l’àmbit femení, les expectatives també eren altes, i no van defraudar. Krassimira Stoyanova posseeix una d’aquelles veus que, de tan rodones i perfectes, semblen impossibles. Això no va en detriment d’unes capacitats expressives molt lloables, sempre per sobre de l’espectre de la pulcritud. La seva Marguerite va ser tan dolça i innocent a l’inici com punyent i resolutiva al segon acte. En qualsevol cas i més enllà d’adjectius poc clarificadors, una autèntica delícia. Tant Karine Deshayes –Siébel– com Julia Juon –Marthe– van contribuir molt adequadament en les seves petites intervencions, tot completant un estol vocal al qual cal afegir una correcta actuació del Cor del Liceu, sobretot en el conegudíssim cor dels soldats “Gloire immortelle de nos aïeux”.

La taca al vestit la va posar una orquestra poc subtil i poc controlada, a causa, sobretot, d’un Pierre Vallet que no sabia ni posar ordre ni concertar. Com es permet apartar el tenor del seu costat quan aquest està cantant la seva ària principal, per tal de veure el concertino? Inseguretat? No són maneres…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *