Subscriu-te

Al voltant de Xostakóvitx

GREC FESTIVAL DE BARCELONA – ESCENES. CODA. Direcció i dramatúrgia: ATRESBANDES. Quartet Brossa i Gregori Ferrer, piano. Assessorament musical: Jordi Alomar. Espai visual: Pau Massaló i Oscar Palenque. Actors: Monica Almirall i Miquel Segovia. L’AUDITORI. 13 DE JULIOL DE 2019.

El planteig és original i senzill a la vegada. En una pantalla, esborrada la imatge inicial de Dmitri Xostakóvitx, es desenvolupa un diàleg entre un aficionat a la música de cambra i una acompanyant poc assídua als concerts. La música del compositor de Sant Petersburg també ocupa bona part de les reflexions. Hom parla de l’addicció a la música per a quartet de corda que s’ha incrementat els darrers temps. La neòfita troba paradoxal asseure’s una llarga estona, sense cap altre estímul, a sentir quatre músics. Quan toquen l’instrument, per a l’afeccionat són semideus; quan descansen són simplement homes o dones. Mònica Almirall interpreta una mena de baix continu teatral: buida una capsa de cent llumins al terra i, pacientment, es passarà tota l’obra recollint-los un per un i, fent un recorregut, tornar-los a posar a la capsa. El significat és inquietant perquè un a un, d’hora o tard, tots hi aniran a parar, tal com subratlla l’actriu al monòleg final.

El Quartet Brossa (Aleix Puig, Pere Bartolomé, Imma Lluch i Marçal Ayats), expert en espectacles paramusicals, actua de manera satisfactòria, especialment en la disbauxa d’un moviment del Quartet núm. 8 arranjat per Aleix Puig en què Bartolomé canvia el violí pel bombo, i Gregori Ferrer, el piano per l’acordió, convertint-lo en gresca de festa major. El quartet i el pianista, però, demostren en fragments del Quartet núm. 4 i del Quintet amb piano la seva solvència musical.

Imatge obtinguda a www.facebook.com/auditoribarcelona (vídeo)

Un dels dialogants pensa que voldria reencarnar-se en una altra època. “El passat és sempre millor?”, li pregunta l’altre. “No ho sé, però segur que el futur serà pitjor”. Parlen del col·laboracionisme poc entusiasta del compositor amb el règim dictatorial rus, en què accepta moltes vegades passar per l’adreçador del sistema. Com també ara ho fem aquí, venen a dir.

Es parla també del futur de la música clàssica, que deriva ja com a música d’acompanyament de pel·lícules. A veure si en un futur no servirà també per acompanyar retransmissions de partits de futbol.

Conclouen que Xostakóvitx és un compositor que els fa la sensació d’una persona que somriu però que els seus ulls revelen una altra cosa. Per confirmar-ho, sona pels altaveus un fragment simfònic –de l’“Allegretto” inicial de la Simfonia num. 7, “Leningrad”– que comença com un divertiment i acaba amb un bell final dramàtic mentre Miquel Segovia s’ha tret l’uniforme d’agent de seguretat i mig vestit de futbolista fa malabarismes amb una pilota.

A vegades pot semblar el text d’uns alumnes que a fi de curs descobreixen la sopa d’all, però acabes descartant qualsevol crítica quan veus que moltes de les reflexions una o altra vegada també te les has fetes tu i agraint, en aquest cas, la manera desinhibida en què hem pogut escoltar a Coda molta música de Xostakóvitx.

Imatge destacada: obtinguda a www.facebook.com/auditoribarcelona (vídeo)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *