Subscriu-te

Al zenit de l’art

Nathalie Stutzmann (foto d’arxiu)
Nathalie Stutzmann (foto d’arxiu)

TEMPORADA GIRONA. Nathalie Stutzmann, contralt. Inger Södergren, piano. F. Schubert: Die Winterreise, D. 911. SALA DE CAMBRA DE L’AUDITORI GIRONA. 16 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Xavier Paset

L’excel·lència no és mai suficient en música. És, més aviat, una necessitat sine qua non per algun dia arribar a l’espai inefable de l’art més genuí. Les coses que es fan amb passió, deia Hegel, prenen un relleu ben especial. Stutzmann, que a més a més d’estudiar piano, fagot i direcció, ha desenvolupat una extraordinària carrera com a cantant, ha seguit aquesta via de la passional per l’art del cant. Encara que l’avala una trajectòria admirable, com a gran solista sap perfectament que cada recital és una nova prova. Cal de bell nou tornar a construir tot un espai musical i fer-lo reviure.

Si es tracta d’un cicle tan complex com el Winterreisse, cal arromangar-se de debò. No cal dir que l’experiència amb aquest Viatge d’hivern prové de molts anys endarrere i, per tant, el coneixement és profund i Stutzmann ha pogut anar destil·lant pacientment tots els ressorts que la converteixen en una de les millors liederistes del món. Amb tot, no hi ha fórmules i els secrets d’una partitura com aquesta cal treballar-los amb gran rigor fins que l’esforç continuat dóna com a fruit la revelació d’un cicle esculpit per via di levare, perquè tot sembli imprescindible, com si no es pogués dir de cap altra manera.

Aquesta estupefacció que podria deixar-nos en suspensió és altrament una autopista que fa senzill allò que molts sabem que és una construcció complexa i delicada. Són moltes les decisions que cal prendre en una obra extensa com aquesta. Cal aquella unitat dins de la diversitat que els teòrics del Renaixement reclamaven per a les grans obres d’art. Codificar tot allò que una cantant està fent dalt de l’escenari és una feina que s’escapa dels límits d’aquestes línies, però podem intentar tractar d’assajar alguns dels elements més importats del seu art canor.

D’una banda, no podem menystenir la fortuna d’un timbre realment extraordinari. Una contralt amb uns greus amb veritat, sense enfosquir-los artificialment i amb una gran facilitat per crear una línia de cant molt ben perfilada amb la més gran sensació de fluïdesa. En els aguts no hi ha uns atacs excessivament savis, però en el context general no desvirtuen el resultat final. No es tracta d’un agut incisiu ni punxant, però no hi ha la mateixa qualitat tímbrica que en el registre mitjà i baix. Si això és un fonament important, encara ho és més el coneixement que demostra en el saber dir. La seva és una expressió que per la naturalitat fuig completament de la sofisticació. Això sens dubte és un encert si pensem en la base “popular” d’algunes d’aquestes cançons. Però fer-les fàcils és el que realment deixa sense paraules. Cada peça d’aquest cicle a voltes ombrívol, a voltes amb algunes clarianes de llum, demana una intel·ligència musical que sàpiga donar el caràcter adient a cadascun d’aquests arxipèlags musicals amb entitat pròpia sense perdre de vista el fil conductor. Stutzmann és una cantant de gran altura. Són pregones les seves fites en aquest cicle que la converteixen en una artista imprescindible.

No estic tan segur del nivell aconseguit per la pianista sueca Inger Södergren. Sobretot resulta sorprenent la monocromia amb què desenvolupa els diversos caràcters que em sembla que conté aquesta obra. És cert que hi ha fluïdesa i que l’acompanyament és molt competent, però no hi ha una recerca profunda dels sentits. A vegades sembla que cau en una certa parsimònia. No hi ha una gran afectació, però en general no funciona prou bé. És com si estigués molt endarrere d’aquesta partitura. Stutzmann fa que tot funcioni molt bé, però tractant-se d’una música tan treballada en què no es pot parlar mai d’un mer acompanyament, hi trobem a faltar aquest element vivificador que és el piano; una segona veu amb la mateixa entitat que la solista vocal, que converteix aquesta pàgina en un banquet musical sense parió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *