Subscriu-te

Crítica

Alba Ventura, una pianista que estima la música que interpreta

Alba Ventura, “pianista intel•ligent, amb claredat diàfana de les idees musicals, capaç de confeccionar un programa meditat” (foto d’arxiu)
Alba Ventura, “pianista intel·ligent, amb claredat diàfana de les idees musicals, capaç de confeccionar un programa meditat” (foto d’arxiu)

INTÈRPRETS CATALANS. Alba Ventura, piano. Carlota Garriga: Sonatina. Ramon Humet: Escenes del bosc (cinquè quadern). Montsalvatge: Sonatine pour Yvette. Sofia Gubaidulina: Xacona. Prokófiev: Sonata núm. 7. PETIT PALAU. 6 DE MAIG DE 2014.

Per Lluís Trullén

En Alba Ventura trobem un referent ineludible del pianisme del nostre país. Malgrat fer més de vint anys que va debutar com a solista amb l’Orquestra de Cadaqués sota direcció de Marriner, la jove pianista barcelonina ha desenvolupat una àmplia carrera internacional (amb recents gires per la Xina i els Estats Units) que malauradament no s’ha vist complementada amb assiduïtat als nostres escenaris. Deixeble d’Alícia de Larrocha i Carlota Garriga (hereva, doncs, de tota l’essència de l’Escola Marshall), i de Dmitri Bashkirov, en Alba Ventura convergeixen unes virtuts que l’erigeixen en una pianista portadora d’un talent particular. Concertista i pedagoga, en Alba Ventura es retroben un estil interpretatiu que denota una veritable estima per la música que passa per les seves mans i una tècnica que porta depurant curosament des que va iniciar l’estudi del piano amb molts pocs anys.

Pianista intel·ligent, amb claredat diàfana de les idees musicals, capaç de confeccionar un programa meditat, Alba Ventura actuava al Petit Palau en un recital idoni, a més, per explotar les seves qualitats musicals. Tres obres escrites l’any 1962, concretament, la Xacona i la Sonatina de les compositores Sofia Gubaidulina i Carlota Garriga, respectivament, i la celebèrrima Sonatina pour Yvette de Montsalvatge, acompanyaven l’estrena al nostre país de les tres peces del cinquè quadern de les Escenes del bosc de Ramon Humet. Per cloure el programa, la punyent Sonata núm. 7 de Prokófiev, obra que posa a prova la capacitat rítmica, la força, la sensibilitat i el domini del color de qualsevol pianista que l’afronti.

Alba Ventura sempre ha defensat el nostre repertori i quan en té oportunitat no dubta de programar-lo. Coneixedora de manera absoluta de la deliciosa Sonatina que la seva mestre Carlota Garriga va dedicar a Frederic Mompou, Alba Ventura ens mostrava des de bon començament un pianisme clar, segur, nítid, profundament treballat i d’una elegància tècnica admirable. La fina musicalitat brollava amb naturalitat en una interpretació que va ser seguida per la mateixa pianista i compositora. A continuació va interpretar les delicioses Escenes del bosc de Ramon Humet, una obra d’alt poder descriptiu que es presenta dividida en tres parts: “Alba”, “Neu”, “Estel”. Els timbres, les ressonàncies, els trinats suggerents, el legato en les escales, flueixen dins una partitura subtil i que Ventura va transmetre amb sensibilitat exquisida, i complaent tant el públic com el mateix compositor, que, lògicament, va assistir al concert. Si Alba Ventura va ser deixebla de Carlota Garriga, la seva professora ho va ser de Xavier Montsalvatge. Aquest profund coneixement i estima envers l’obra del compositor gironí ha estat  heretat per Alba Ventura. La manera com va interpretar la Sonatine pour Yvette, amb espontaneïtat, amb gràcia, amb una gran profusió de colors, denoten a més del segell de l’Escola Marhsall, aquesta estima que la pianista plasma i transmet quan interpreta.

Aquest rigor en el treball, aquestes aptituds musicals mostrades en la interpretació de les obres d’autors catalans, va tenir idèntica correspondència en la interpretació de dues obres a la segona part pertanyents a autors russos. Un pianisme d’exigència quant a tècnica, força, rotunditat i alhora sensibilitat, que requereixen tant la Xacona de Gubaidulina com la segona de les Sonates de Guerra de Prokófiev, posava a prova els seus coneixements adquirits sota la tutela de Dmitri Bashkirov. I certament, Ventura (profunda coneixedora del piano de Prokófiev) les va afrontar amb una solvència total. Per sobre de tot, la claredat en el fraseig, la capacitat de crear un discurs coherent i, en el cas de Prokófiev, punyent, que culmina amb aquell obstinat frenètic del cèlebre “Precipitato” final, van sobresortir en unes versions impecables a nivell tècnic i elegants quant a expressió. Música dels segles XX i XXI en les mans d’una pianista que sap escollir curosament el repertori i que sempre que ha estat possible ha defensat i divulgat l’obra dels nostres compositors, un aspecte més per lloar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *