Subscriu-te

Crítica

Albert Guinovart estrena ‘Estampes’ al Festival de Peralada

Albert Guinovart. Foto: Jordi Mestre.

Festival Castell de Peralada 2012. Albert Guinovart, piano. Debussy i Guinovart. Església del Carme. Dissabte,  4 d’agost de 2012.

Per Lluís Trullén.

El pianista i compositor Albert Guinovart ha volgut retre homenatge a Claude Debussy amb la composició Estampes, obra estrenada al Festival Castell de Peralada 2012.

El recital servia a més per commemorar una doble efemèride: Debussy naixia a Saint-Germain-en-Laye el mes d’agost de fa cent cinquanta anys, i Guinovart celebra enguany el seu cinquantè aniversari. Res millor, doncs, que un programa integrat per obres del compositor francès i del polifacètic artista català per celebrar-ho.

Guinovart es troba en un moment artístic esplèndid. Com a pianista ha assolit un grau de maduresa inqüestionable que li permet afrontar tant les obres de gran complexitat tècnica pertanyents a autors pels quals sent predilecció, com Rakhmàninov o Ravel, com també les peces que requereixen unes sonoritats subtils.  

El pianista barceloní, que recordem-ho, va  orquestrar la música de The artist, pel·lícula guanyadora de l’Òscar 2012 a la millor banda sonora, és un intèrpret que es mou deliciosament per les grans sonoritats, pels grans desplegaments arpegiats d’acords, per un virtuosisme radiant. Però ara, amb la deliciosa interpretació que va oferir a Peralada del Clar de lluna de Debussy o de la “Sarabande” de Pour le piano, ja palesa un aprofundiment expressiu que any rere any constata la seva dimensió com a gran pianista.  

No cal dir que el seu pas per la temible Toccata de Debussy o per la dificultat tècnica que comporta L’isle joyeuse el va resoldre d’una manera magistral, tot exposant el seu ventall de recursos tècnics de sobres coneguts.

Va captar tota l’atmosfera evocadora de la música de Debussy, tots els colors plens de matisos propis de l’impressionisme, i aquella sensibilitat i dolçor més propera a una narrativa simbolista que d’una manera tan subtil brolla de les pàgines del compositor francès. 

Ja a la segona part Guinovart va interpretar els seus  Valsos poètics, partitura que du el títol homònim de la cèlebre partitura d’Enric Granados i que suposa un homenatge al compositor lleidatà, i la Fantasia-evocació que pren en l’inici de la Fantasia Impromptu de Chopin el motiu musical de referència per desenvolupar una peça tremendament complexa a nivell tècnic i musical.

Continuant sent fidel a un estil compositiu allunyat d’un avantguardisme i sempre  tenint com a premissa que la melodia d’un marcat caire romàntic esdevé un fonament bàsic en les seves composicions, va estrenar Estampes, obra que pren el títol homònim de la celebèrrima composició de Debussy.

“Cada cop faig les partitures més difícils”, ens comentava el compositor després del concert; però a més d’oferir en Estampes un ventall de complexitats tècniques, sempre emmotllades al seu estil pianístic, Guinovart aprofundeix en l’essència del piano de Debussy amb un ús acurat de les escales tonals, però sense rebutjar unes sonoritats majestuoses i que per la seva estructura harmònica resulten tan properes a l’estètica de Rakhmàninov.

Guinovart ha compost una obra subtil i alhora consistent, de gran demanda tècnica i amb el segell inconfusible d’un estil melòdic que tants èxits li ha reportat en el decurs de la seva carrera.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *