Subscriu-te

Crítica

Albert Guinovart obre el cicle Intèrprets Catalans al Palau

Albert Guinovart va oferir un recital de piano al Palau de la Música Catalana
Albert Guinovart va oferir un recital de piano al Palau de la Música Catalana

INTÈRPRETS CATALANS. Albert Guinovart, piano. Obres de Guinovart, Martines, Beethoven i Poulenc. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. DIJOUS, 16 DE GENER DE 2014.

Per Lluís Trullén

Amb un recital de pianista, Albert Guinovart donava el tret de sortida al cicle de cinc concerts Intèrprets Catalans, una proposta musical que cal aplaudir i donar-hi suport, ja que ens permetrà escoltar uns recitals dedicats a artistes del nostre país que han assolit reconeixement, tant nacional com internacional.  Aquest primer concert suposava, a més, el debut en recital de Guinovart a la sala del Palau. Per a aquesta ocasió, el reconegut pianista, cèlebre compositor de musicals i de bandes sonores televisives i cinematogràfiques, pedagog (des del 2002 professor d’orquestració i composició a l’ESMUC), va preparar un recital en què tres obres de la seva producció venien acompanyades d’altres tantes pàgines pertanyents a Martines, Beethoven i Poulenc. A nivell compositiu és del tot conegut l’estil inconfusible de Guinovart: un llenguatge basat en un ús clar de la tonalitat, grans desplegaments amb arpegis sobre acords netament lligats a l’harmonia clàssica, melodies clares i diàfanes, utilització de compassos clarament definits a nivell rítmic…; en definitiva, un estil que defuig els corrents d’avantguarda i que li ha donat un segell personal del tot definit. Es pot objectar que el seu estil fa que les composicions puguin resultar previsibles en el desenvolupament formal, en els recursos harmònics, en les dinàmiques i en les melodies basades en grans acords amb base tonal major o menor que s’enllacen seguint un camí poc propens a les sorpreses. Però Guinovart es manté fidel a la seva estètica, que li ha aportat tants d’èxits i que tant bé s’emmotlla al seu estil pianístic.

El recital s’obria amb els Valsos  poètics en memòria de Granados i acabà amb la Fantasia-Evocació (amb rerefons chopinià) i Estampes que remeten a Debussy. Música amable, espectacular, que fa servir motius musicals pertanyents a aquests grans autors i que el pianista ja ha interpretat en altres ocasions, com ara Peralada o Cervera. Composicions en què preval el virtuosisme i la sensibilitat, la força i el melodisme i, en definitiva, que agrada al públic perquè posseeix un llenguatge clar i directe. Obres, però, de gran dimensió i una exigència tècnica com altres pàgines incloses en el recital, com la Sonata Appassionata –que va interpretar, més enllà de superar els reconeguts esculls tècnics i d’exigència de tempo, amb molta sensibilitat expressiva– o les meravelloses Soirées de Nazelles que Poulenc va compondre en ple estiu a la localitat francesa i cadascuna de les quals, seguint la forma de tema i variacions, dedicava a diferents amics. Guinovart, però, va incloure una obra poc habitual, la Sonata en La major de la compositora Marianne Martines (1744-1812), filla d’un espanyol exiliat, alumna de Haydn i amant del cèlebre llibretista d’opera seria Metastasio. La Sonata segueix les pautes clàssiques amb el característic baix d’Alberti en el moviment lent o les notes ornamentades dins la melodia, tan presents en les Sonates de Haydn, i tot dins d’un estil que tant recorda el de les pàgines del gènere de Clementi. El recital, seguit per un públic que omplia la platea del Palau, va cloure amb el Nocturn núm. 2 i el Vals del minut de Chopin i amb una fantasia pianística de Mar i cel, el musical que tanta fama ha reportat a un Guinovart sempre fidel al seu estil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *