6a TEMPORADA DE CONCERTS DE L’ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Alice Sara Ott, piano. Dir.: Tomàs Grau. Obres de Beethoven, Liszt i Rimski-Kórsakov. PALAU DE LA MÚSICA. 29 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Lluís Trullén
La sisena temporada de concerts de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) que se celebra al Palau es va iniciar amb l’actuació estel·lar de la pianista germanojaponesa Alice Sara Ott, una de les estrelles del pianisme internacional. Aquest, doncs, esdevenia el concert inaugural, ja que el dia 1 d’octubre passat es va haver de cancel·lar el previst amb Ainhoa Arteta. I ho feia amb el talent d’aquesta pianista que va saltar a la fama quan l’any 2010 va substituir Lang Lang a darrera hora en un concert com a solista de la London Symphony Orchestra.
Amb un Palau que presentava més de mitja entrada, l’OCM, sota la batuta del seu titular, Tomàs Grau, va iniciar la vetllada amb una brillant interpretació de l’Obertura Coriolà de Beethoven. Un Beethoven plantejat amb refinament però amb força interior; una resposta equilibrada en totes les seccions de l’OCM ens mostrava que la trajectòria d’aquesta orquestra segueix caminat amb pas ferm cap a una consolidació que es constata després d’onze anys de vida.
Però gran part del protagonisme de la tarda se’l va emportar Alice Sara Ott, que si bé ja havia debutat en recital al Palau, ara ho feia com a solista. La pianista, que sempre toca descalça i que ofereix una imatge refinadíssima, semblava l’antítesi de solista requerit per afrontar una obra com les temibles variacions que integren la Totentanz de Liszt. Obra que exigeix els fortíssims més contundents, glissandi constants amb dues mans, passatges de dificultat propera a la dels Estudis transcendentals i multitud de demandes tècniques d’articulació, de contrapunt, d’acords i de salts que poden posar en evidència el solista més preparat. Però Alice Sara Ott va sorprendre amb una execució plena de força i intenció, amb una seguretat absoluta, amb una contundència i fortalesa tímbrica realment enlluernadora. El seu control absolut del cos, la manera d’exercir el pes –no pas la força– amb un domini del moviment de tot el braç i de posició del cos de manual, li permeten extreure unes sonoritats dotades de màxima contundència. El seu Liszt va manifestar el sentit fosc i punyent que es desenvolupa amb les notes que s’articulen en el tema musical característic de la seqüència del “Dies Irae”. Una versió sorprenent per la força i contundència, admirable per la netedat de sonoritat i, per sobre de tot, expressant l’espectacularitat del Liszt més virtuosístic. Bravos i més bravos per a una pianista que ja fora de programa va oferir el Nocturn en Do sostingut menor op. pòstum de Chopin.
L’OCM va brillar a un nivell impecable, especialment en la interpretació de la suite simfònica Schéhérazade, l’inoblidable obra de Rimski-Kórsakov inspirada en els contes de Les mil i una nits. Plena de melodies seductores, amb un paper protagonista del primer violí –notòriament afrontat pel concertino Joel Bardolet–, el sentit descriptiu del passatge “El mar i Simbad” o el “Conte del príncep Kalendar” exposen l’orquestra a un constant joc de contrastos de color. Tomàs Grau va modelar amb cura les sonoritats, tot obtenint una resposta equilibrada de les seccions. El sentit discursiu, la narrativa, el constant sentit descriptiu que director i orquestra varen aconseguir ens van traslladar a tota l’essència orientalitzant que emergeix d’una de les obres mestres del panorama simfònic rus.
