Subscriu-te

Crítica

Allò humà de la precisió

© www.mercatflors.cat
© www.mercatflors.cat

DRUMMING LIVE. Companyia Rosas. Anne Teresa de Keersmaeker, coreografia. Georges-Elie Octors, direcció musical. Ictus i Grup de Percussió de l’ESMUC, músics. Obra: Drumming d’Steve Reich. Dir.: Miquel Bernat. MERCAT DE LES FLORS (SALA MAC). 27 DE MARÇ DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Des de les últimes dècades del segle XX, un ampli sector de l’art contemporani ha anant apostant pels camins de la fredor, de la intel·lectualitat i conceptualitat de l’experiència artística i una neteja de les errades que caracteritzen allò humà de les arts escèniques. No sempre, però, aquest és l’objectiu final. A vegades, com és el cas de la companyia de dansa Rosas, això és més un mitjà per arribar a l’exploració precisament d’aquestes errades: la fredor automàtica posa més de manifest que mai la imprecisió de la interpretació dels cossos dels ballarins i també dels músics.

Parlo dels músics, perquè el Drumming live estrenat dijous passat per la companyia d’Anne Teresa de Keersmaeker al Mercat de les Flors es pot considerar un concert de contemporània dansat. L’Ictus Ensemble treballa conjuntament amb Rosas des del 1994 i, des de l’estrena de la primera versió de l’espectacle l’any 1998, ha estat sempre l’encarregat d’interpretar en directe la composició Drumming del compositor minimalista nord-americà Steve Reich. Tres membres d’aquest conjunt excel·lent  –George-Elie Octors, Miquel Bernat i Michael Weilacher– la van presentar dijous al Mercat, però per primer cop en la història de l’espectacle la música va ser interpretada conjuntament amb estudiants de l’ESMUC, dirigits per Miquel Bernat. D’una enorme exigència, l’obra d’Steve Reich, distribuïda en quatre moviments, funciona com una espiral sonora, un flux d’energia constant que comença amb la duresa seca dels bongós per anar endolcint-se durant una hora camí de les marimbes, amb un so que cada vegada es fa més petit i està a punt de desaparèixer quan de cop l’energia torna a pujar del no res. Una bomba inversa de concentració musical interpretada amb la precisió sorprenent característica de l’Ictus Ensemble, en aquest cas encara més valuosa donada l’estrena d’aquests estudiants de l’ESMUC, que van desenvolupar un treball impecable.

Escrita per Reich el 1970 en tornar d’un viatge d’estudis a l’Àfrica, la partitura funciona per un mecanisme bàsic en la creació de Reich: un motiu rítmic repetit obsessivament que evoluciona i crea una varietat de textures només possibles mitjançant la reducció del material al mínim. A l’estil de la clàssica forma de cànon –amb la qual Reich va començar a treballar en la seva composició Piano Phase, també part d’un dels espectacles més importants de Rosas, Fase–, “per mitjà de l’acceleració, els músics desestabilitzen de manera gairebé imperceptible la interpretació conjunta”, com bé asseguren les notes de la companyia sobre el programa.

Això, es podria dir de manera literal, és el que balla Rosas. La coreografia d’Anne Teresa de Keersmaeker, història viva de la dansa contemporània, agafa com a fil conductor absolut la composició de Reich i la trasllada al moviment enriquint-la amb un món únic de detalls. Un únic segment de moviment dóna peu al desenvolupament d’innombrables variacions temporals i espacials; una sola ballarina –Marta Coronado, l’única junt amb Fumiyo Ikeda que va participar en la producció original el 1998– comença la festa d’aquesta dotzena de ballarins que van i vénen com una onada. Amb aquesta reducció de material inicial podria semblar que el resultat del Drumming live és el d’un espectacle monòton i senzill. Ben al contrari. Igual que succeeix amb la partitura musical, la repetició provoca l’aparició de textures altrament imperceptibles i Keersmaeker hi introdueix un nou element, vital: el contacte humà. En definitiva, aquest és el veritable focus d’interès de Drumming, tant el musical com el coreogràfic: la creació de la cosa mecànica, precisa, que ha de ser interpretada per la subjectivitat i complexitat dels cossos personals i exigents de tots els implicats a l’escenari. Punts concrets, mínims, de contacte que colpeixen la vista i sorprenen: Rosas fa del mínim el màxim.  L’energia mai no decau –just quan sembla que ho farà, es produeix un dels quatre canvis de moviment sorprenents– i això trasllada aquesta exigència mecànica directament a l’espectador. Drumming live suposa una hora d’alegria concentrada i excitació cerebral que, com no pot ser d’una altra manera, abandona l’espectador en el punt més alt del seu clímax, i el fa patir quan veu que s’apropa el final i desitja que no acabi mai. No tots els dies un està una hora amb Anne Teresa de Keersmaeker i Steve Reich, indubtables noms fonamentals de la creació contemporània.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *