Subscriu-te

Crítica

Antiga actualitat de sempre

FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS 2012. Ensemble Diatessaron. CLAUSTRE CATEDRAL (LA SEU D’URGELL). 12 DE JULIOL DE 2012.

Per Josep Pasqual

La inauguració del Festival de Música Antiga dels Pirineus va registrar una densitat de càrrec electe per metre quadrat a la Seu d’Urgell que feia presagiar una llarga nit de parlaments. Un savi protocol va aconseguir que catorze alcaldes, dos presidents de diputació, la consellera del govern basc, el president del govern català i un ministre andorrà trobessin l’equilibri perfecte entre el missatge polític i l’enaltiment d’una gestió pública i social que, ja des del programa, s’ha demostrat exemplar. Un dels missatges principals, el del president Mas: la unió fa la força. I està clar que les sensibilitats dels catorze ajuntaments d’aquesta segona edició, més que sumar, han multiplicat. El segon missatge, el dels diversos alcaldes: el Festival com a motor econòmic. I es fa evident el vessant comercial dels pols d’atracció cultural, però amb tanta insistència… ¿el FeMAP vol actuar com un reclam de visitants amb inquietuds o l’objectiu és la captació de turistes gastadors?

De fet, tant li fa. La mercantilització de la cultura és una realitat fefaentment globalitzada de cap a cap de món, i per tant, un cop sabut i digerit, que cadascú actuï com li sembli. I si pot ser, amb la gràcia i l’interès que va suscitar l’Ensemble Diatessaron, protagonistes de la primera vetllada musical. El claustre de la catedral de la Seu té aquella singularitat magnètica en la qual sembla que l’ànima s’hagi d’esplaiar amb tota la llibertat del món terrenal, mentre que la qualitat del so de la formació instrumental donostiarra donava ales per arribar a la llibertat mística. Hi presentaven l’espectacle Le Basque, un recull de danses barroques que, a més, constata el vincle entre els balls tradicionals i el ballet acadèmic a través de les coreografies interpretades per una parella de la companyia de dansa històrica Erregelak. Tinguem-ho clar; un concert instrumental no té res a veure amb un espectacle representat, perquè els efectes escènics poden entorpir els objectius sonors. Molt més encara si els vuit músics s’arremolinen en un racó de l’escenari per deixar prou espai a la parella de dansaires. Dit d’una altra manera; ¿es tractava d’un concert il·lustrat per unes danses, o d’un espectacle de dansa amb música en directe?

Un cop copsada la dinàmica de l’espectacle, les opcions eren dues: o tanquem els ulls i ens fixem en l’oïda, o els mantenim oberts i ens deixem sorprendre per les coreografies. El clavecí de Sebastian Wonner va protagonitzar un dels moments més màgics del vespre amb un deliciosament acurat Lao Puntuak de Raoul Auger Feuillet, mentre que la delicadesa expressiva del violí de Maite Larburru es va deixar sentir amb una nitidesa corprenent a la Sarabanda de Bernardo de Zala y Galdiano. En el Fandango del Sarao de Bergara va brillar la guitarra barroca de Rafael Bonavita, mentre que la nota de color més emotiva, aquella que penetra més fàcilment potser perquè emana directament del regust més popular i tradicional, la va dibuixar el txistu de Juan Vega en Quiron i Axatiña de Wilhelm von Humboldt i Juan Ignacio Iztueta. Amb tot, i malgrat els inconvenients que la climatologia provoca en les afinacions dels instruments quan es toca a l’exterior, amb la Suite en Mi menor de Marin Marais els Diatessaron ens van fer tocar el cel amb els dits. Jo vaig optar per tancar els ulls: ja ho deuen haver notat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *