Subscriu-te

Any Granados, Any ‘Goyescas’. Un centenari també discogràfic

Per Mònica Pagès

El musicòleg i crític de «La Vanguardia» Jorge de Persia va oferir dimarts 22 de novembre, dia de Santa Cecília, una conferència amb motiu de l’Any Granados, centenari de la mort d’aquest compositor, al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), concretament a la Sala del Rei Martí que hi ha a l’edifici gòtic de la plaça del Rei. Una conferència que va servir de pòrtic al recital que posteriorment va fer la pianista basca Marta Zabaleta al Saló del Tinell amb un programa monogràfic sobre Granados que incloïa els Valsos poètics, una selecció de les Danzas españolas i el primer quadern de Goyescas, que acaba amb “Quejas o la maja y el ruiseñor.”

Les Goyescas de Marta Zabaleta i de l’escola pianística de Granados

disc La Mà de Guido-Zabaleta-Goyescas

Precisament Marta Zabaleta presenta aquests dies la gravació de les seves Goyescas amb el segell La Mà de Guido. Un disc que també s’afegeix a la celebració de l’Any Granados i que la inclou en el grup encara reduït d’intèrprets que aborden aquesta obra dalt de l’escenari i davant dels micròfons d’un estudi de gravació. La icona d’Alícia de Larrocha, amb qui Zabaleta va treballar l’obra d’aquest mestre fins al punt que ha esdevingut la seva continuadora al capdavant de l’Acadèmia Marshall, ha servit de far per a tota una generació que, evitant comparacions absurdes, han volgut afrontar el repte d’aquesta obra mestra que posa a prova totes les qualitats de ritme, virtuosisme, musicalitat i caràcter que pugui tenir un pianista. Això confirma que la interpretació que en va fer Alícia, juntament amb l’altre referent de l’escola pianística sorgida de Granados que va ser Rosa Sabater, ha afermat aquesta obra en la història d’una manera canònica per a la posteritat, bo i permetent d’aquesta manera que ara es pugui abordar des de la llibertat de l’intèrpret sense trair-ne l’essència, com va fer al seu moment Arthur Rubinstein amb Chopin, Vladimir Horowitz amb Skriabin o Glenn Gould amb Bach. Perquè és obvi que l’obra sense l’intèrpret no existeix i que en ell recau la virtut i la responsabilitat de donar-hi l’aparença sonora adequada perquè es reconegui espiritualment i que, gràcies a aquest fenomen inefable de la música, una obra pugui travessar les centúries i que la pàtina de cada època la faci eterna. Un procés complicat de la selecció del temps, que no es produeix en gaires ocasions, i d’aquí ve la lluita i el mèrit de molts estudiosos i intèrprets per fer que obres desconegudes o compositors oblidats es puguin introduir en aquest grup exclusiu que forma la música dita “clàssica” de la cultura occidental. Les motivacions que ho fan possible o no és evident que podrien ser objecte d’estudi, però sempre arribaríem al mateix punt: sense intèrpret, l’obra no viu.

Alicia de Larrocha
Alicia de Larrocha

La celebració d’aquest centenari ens brinda l’oportunitat de poder tenir versions diverses d’aquesta obra en les mans de pianistes de diferents perfils que contribueixen a transmetre la figura musical de Granados amb la dimensió que es mereix i en escenaris de tot el món. Un cas, el de Goyescas, només comparable amb la Iberia d’Albéniz o amb la Música callada de Mompou, obres que han situat la creació del nostre país al panorama internacional dels últims cent cinquanta anys; tres obres que, d’altra banda, van ser compostes per pianistes intèrprets i que, per tant, dominaven el llenguatge musical des de l’instrument, com havia estat sempre fins a l’aparició del concepte únic d’intèrpret que, com va assenyalar De Persia, trobem per primera vegada en la figura de Ricard Viñes, màxim inspirador i executant de l’impressionisme pianístic francès i gran amic de Granados.

Enric-Granados-ok
Enric Granados

Potser el fet que el mateix Granados fos el primer que deixés gravades les seves obres en aquells rotlles de pianola de Duo Art que va fer als Estats Units durant la seva única visita, i en altres segells de l’època, com Welte Mignon o Hupfeld –com es pot veure a l’exposició que va inaugurar fa poc la Biblioteca de Catalunya–, ja suposa haver deixat una empremta significativa de la seva obra, que d’altra banda ja va passar de seguida al repertori dels grans pianistes europeus coetanis de Granados i als quals va dedicar les peces d’aquesta gran suite, com va ser el cas de Harold Bauer, que va interpretar algunes Goyescas a Londres el 1913. O com el cas d’Ernest Schelling, el pianista nord-americà, que també se les va fer seves poc després de ser compostes i les va donar a conèixer als Estats Units, just abans de l’arribada del compositor per estrenar-hi l’òpera homònima. També trobem el mateix Rubinstein interpretant al Palau “Quejas o la maja y el ruiseñor” just l’endemà de la seva mort, el 25 de març de 1916, com si hagués presagiat que seria ell el primer a fer-li un homenatge pòstum.

disc Columna Música-Granados-Goyescas-Albert Atenelle

No obstant aquests fets, Goyescas ha travessat el segle especialment a les mans de la mateixa escola del compositor, de l’acadèmia que va fundar el 1901 i que el 1916 va continuar el seu deixeble i sotsdirector a les classes de piano, Frank Marshall. Va ser justament gràcies a la continuïtat d’aquesta escola pianística que la seva obra ha pogut arribar als nostres dies per l’herència més directa, de generació en generació. Marshall va ser el pare musical d’Alícia de Larrocha i de Rosa Sabater i també d’Albert Attenelle, que en aquest Any Granados així mateix ha presentat en CD les seves Goyescas gravades amb Columna Música i que les va interpretar al Conservatori Superior de Música del Liceu, on és professor, i a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori el 17 de novembre passat, on les va fer sentir amb un dels pianos Erard de la col·lecció del Museu de la Música de Barcelona, com els que s’utilitzaven a l’època de Granados.

Attenelle i Zabaleta representen així la baula necessària en la perpetuïtat escolàstica d’aquesta obra, tot i que, evidentment, tots dos la interpreten amb la seva manera particular d’entendre la sonoritat, l’ús del pedal, el ritme i el sentit melòdic que van aprendre a l’Acadèmia Marshall. D’aquesta herència, també trobem les referències d’altres pianistes que han passat per aquesta escola, com el cas de Luis Fernando Pérez, que les va gravar per a Mirare el 2011 i que les va interpretar la temporada passada a Palau 100, o com el cas d’Alba Ventura, que en va gravar el primer quadern per a La Mà de Guido ja fa anys, el 1998.

Goyescas a Spotify

disc DG-Granados-Goyescas-Rosa Torres Pardo   disc RCA Red Seal_Alicia-Goyescas

Fora del cànon que suposa l’escola pròpia de Granados, Goyescas també ens arriba en la interpretació d’altres pianistes i, en el marc d’aquest centenari que acaba aquest 2016 i que continua amb el 150è aniversari del naixement el 2017, trobem dos exemples també recents que amplien la discografia d’aquesta obra. D’una banda, la de Rosa Torres-Pardo amb Deutsche Grammophon i, de l’altra, el pianista holandès Joop Celis per a BIS. Dos bons exemples d’altres lectures possibles d’aquesta obra. I tot fent una passejada per Spotify, a banda de les cinc referències a Alícia de Larrocha que apareixen en aquest portal digital –quatre que són remasteritzacions d’EMI i de Decca i l’última que va fer per a RCA Victor Red Seal i que li va valer el Grammy de 1991–, també trobem la de Javier Negrín per a Odradek Records el 2015, la de Sebastian Stanley per a EMEC i la d’Erik Parkin per a Chandos, tots dues del 2013, i la del Daniel del Pino, que va fer per a Verso el 2012. Seguint enrere en el temps, també trobem les d’Arielle Vernède, la d’Ayako Fujiki, la de Thomas Rajna, la d’Hisako Hiseki, la d’Izumi Tateno, la d’Ana-María Vera, la d’Edmund Battersby, la de Martin Jones, la de Jean-Marc Luisiada, de les seixanta-quatre referències a Spotify, de les quals també cal tenir en compte les fetes als anys cinquanta per Leopoldo Querol (1953, BNF), José Falgarones (1956, BNF) i Nikita Magaloff (1954-2012, Decca Eloquence), així com la de Joaquín Achúcarro del 1972 per a Sony. Tampoc no oblidem que el compositor i pianista Albert Guinovart les va gravar per a Harmonia Mundi el 1998 i que José Menor, després d’interpretar-les a Lleida, al Carnegie Hall i a molts altres punts del món, les acaba de gravar per al segell IBS Classical, àlbum que es llançarà els pròxims mesos.

disc Warner-Ligorio-Granados disc HM-Granados-Turina-Piano Quintets-Perianes-Cuarteto Quiroga disc HM-Albert Guinovart-Goyescas

Entre la discografia més recent de l’Any Granados, també cal destacar el disc de Daniel Ligorio, amb les Danzas españolas, els Valses poéticos, les Escenas románticas i l’Allegro de concierto per al segell Warner Classics. I en l’àmbit de cambra, el Trio Rodin ha recuperat el que hi ha escrit de la Sonata per a violí i piano, i també el Trio op. 50, les obres per a violoncel i piano Trova, Madrigal i Danza gallega, i les obres per a violí i piano Romanza i els tres Preludis. I, per acabar, la gravació per a Harmonia Mundi del Quintet per a piano i quartet de corda amb què el Cuarteto Quiroga i el pianista Javier Perianes han volgut celebrar l’Any Granados i que va sortir el 2015 juntament amb el Quintet de Turina.

Integral de l’obra simfònica de Granados per l’OBC

disc Naxos-OBC-Granados-vol-01disc Naxos-OBC-Granados-vol-02disc Naxos-OBC-Granados-vol-03

Un apunt només per fer esment d’un fet transcendental en la celebració discogràfica d’aquest centenari de la mort de Granados, com ho ha estat la gravació de la integral de la seva obra simfònica a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Pablo González i produïda pel segell Naxos. Tres CD que es van presentar a l’Auditorio Nacional de Madrid el 28 de novembre passat amb la presència d’Alberto Sampablo, director tècnic de l’Orquestra de Barcelona, acompanyat de Fernando Rodríguez Polo, representant de Naxos España, i juntament amb Llorenç Caballero, de l’editorial Tritó, que se suma a les novetats sobre Granados d’aquest any amb la gravació de l’òpera en català Follet que l’Orquestra de Cadaqués va interpretar a Lleida i a Torroella de Montgrí. En aquest acte, també hi va intervenir M. Luz González de l’SGAE, la seu de la qual va acollir fa uns dies l’edició crítica de les partitures de Granados que s’han fet servir per a aquesta integral orquestral i que ha estat publicada per l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales de Madrid amb la col·laboració del pianista Douglas Riva.

Aquesta integral de les obres orquestrals de Granados que ha fet l’OBC amb Naxos ens ofereix tota la panoràmica orquestral del compositor, amb un total d’onze títols, que inclou en el primer: la Marcha de los vencidos, Torrijos (música incidental, amb quatre tableau i un final) i la Suite sobre cantos gallegos, que consta de quatre moviments. En el segon CD, hi trobem l’“Intermezzo” de Goyescas; la versió orquestral de Danza gitana i la Danza de los ojos verdes; La nit del mort, amb lletra de nou d’Apel·les Mestres, i el poema simfònic Dante, que consta de dos moviments (“Dante e Virgilio” i “Paolo e Francesca”). I en el tercer i últim CD, s’ha gravat el poema líric Liliana i la Suite oriental, que es presenten com a primícies mundials, i Elisenda, que també correspon a les col·laboracions de Granados amb Apel·les Mestres. Tota una integral que no hem pogut encara sentir en directe aquesta temporada de l’OBC, excepte el popular “Intermezzo” que ja és repertori habitual. Esperem que el 2017, amb motiu ara dels 150 anys del naixement de Granados, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ens brindi aquesta oportunitat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *