Subscriu-te

Ashkenazi amb reserves

© www.facebook.com/AuditoriGirona
© www.facebook.com/AuditoriGirona

CONCERT DEL 10è ANIVERSARI DE L’AUDITORI DE GIRONA. Vladimir Ashkenazi i Vovka Ashkenazi, pianos. Obres de Glinka, Smetana, Ravel i Rachmàninov. AUDITORI DE GIRONA. 24 D’ABRIL DE 2016.

Per Xavier Paset

L’anunci del concert de Vladimir Ashkenazi havia despertat una autèntica expectació entre el públic gironí i l’ocupació de la sala ho corroborava. El cognom Ashkenazi té un magnetisme difícil d’obviar, però encara que hom porti aquest cognom i també sigui músic és evident que el públic a qui volia escoltar era el gran virtuós que coneixem, el guanyador dels premis més prestigiosos de piano d’arreu en la seva joventut, el pianista màgic del règim soviètic que durant una gira va desertar i ha construït una carrera admirable.

Per tot això la proposta d’un concert amb dos pianos sobtava una mica. Hi havia el benefici del dubte, perquè un format com aquest pot resultar molt interessant i refrescant, si bé no sembla gaire agosarat afirmar que el que tots volíem escoltar era un autèntic recital d’un solista de categoria mundial. No va poder ser així i ens vam haver de conformar amb un concert correcte i amb bon nivell, però poc reeixit per a les expectatives que havia aixecat.

La veritat és que al principi del concert era difícil concentrar-se en el que estava passant damunt l’escenari i oblidar-se del gran repertori que Ashkenazi ha gravat amb tanta mestria. El Vals de Glinka, per bé que tenia un ressò encantador i molt agradable i el concertat amb dos pianos estava molt ben treballat, resultava un entrant ben poc suggeridor. Això sí, de seguida s’hi podia reconèixer el toc de gran mestre de Vladimir Ashkenazi, que va portar el pes de tot el concert. Vovka Ashkenazi segur que és un molt bon pianista, però no sembla que tingui una pronunciació tan inoblidable com la deu seu pare. El seu paper va ser el d’un acompanyant capaç al servei d’una autèntica llegenda del piano.

La versió per a dos pianos d’El Moldava no sona gens malament, però la intricada textura que en la versió per a orquestra porten les cordes no s’adapta de manera idiomàtica amb les possibilitats del piano. Malgrat això i la gran contenció melòdica de Vladimir Askenazi, la partitura va arribar a bon port. Amb aquesta segona peça ja vaig començar a dubtar més de la proposta que s’oferia. Es notava que estaven molt pendents de llegir i donar una correcta versió del programa més que no pas d’interpretar de manera sobirana un repertori que clarament és poc habitual.

La Rapsòdia espanyola de Ravel va resultar el veritable punt d’inflexió del recital. Aquí semblava que tots dos pianistes coneixien amb molta suficiència una pàgina que van reblar amb una dicció i un sentit excel·lents. La veritat és que no només van resoldre una música molt complexa, sinó que van transitar amb molta destresa per tots els racons d’aquesta peça. Les atmosferes que van crear i la sensació de control va resultar el millor de tot el concert.

Durant tot l’espectacle es va notar molt la pulcritud, la claredat i sobretot la contenció en el dir. No hi va haver espais per al lirisme i l’arravatament. Fins i tot en les Danses simfòniques, op. 45 de Rachmàninov, que es presten més a una lectura vibrant, tots dos pianistes van optar per uns perfils interpretatius poc expansius.

Aquesta línia sempre és una bona solució, però semblava clarament que el bon ofici de tots dos artistes no superava la barrera de la gran interpretació. En general va ser un concert molt arrodonit, però hi va faltar la màgia i l’esplendor vibrant dels grans recitals de piano i no puc deixar de pensar que va ser una oportunitat perduda d’escoltar una de les grans veus del panorama pianístic internacional amb l’envergadura del treball que requereix dalt de l’escenari. No hi va haver bisos i això també era un símptoma que el projecte no acabava de funcionar.