Subscriu-te

Atrevir-se amb Berg (i Beethoven)

Constantin Trinks (foto d’arxiu)
Constantin Trinks (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Gil Shaham, violí. Dir.: Constantin Trinks. Obres de Beethoven, Berg i Sor. L’AUDITORI. 21 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

La visita d’un violinista amb la carrera i reputació de Gil Shaham mereixia per si sola acostar-se a la sala gran de L’Auditori. La seva última aparició en col·laboració amb l’OBC es remunta al 1999 (i alguns ho recordem com si hagués tingut lloc abans-d’ahir!). Per si no fos prou al·licient, la selecció d’obres –un programa perfectament equilibrat, amb una simetria no gens casual entre les dues parts– feia preveure una tarda d’emocions intenses. I els pronòstics es van complir. Mèrit a compartir per tots els artífexs, començant –com s’ha dit– per l’esmentat solista, enorme en la seva lectura del Concert per a violí d’Alban Berg; seguint pel director convidat, Constantin Trinks, deixeble de Chrisitan Thielemann i amb una dilatada experiència en alguns importants fossats de teatres operístics, i finalment –però, és clar, no menys fonamental– per les prestacions del conjunt local, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, que, com en altres ocasions, sembla preparada per fer un salt de qualitat i consolidar-se com un conjunt amb personalitat i sonoritat pròpies.

Començar el concert amb una obertura és fins a cert punt previsible, si bé suposa una arma de doble tall; ja que sovint es fa servir d’escalfament, per tal que músics i oients s’aclimatin en els seus respectius rols, i representa així, doncs, una valuosa pèrdua de temps. Quan la peça triada es tracta d’una de les obertures que Beethoven compongué per a la seva única òpera, Fidelio, anteriorment titulada Leonore, és evident que el relaxament no està permès, ni en un ni en els altres. El director convidat no va voler que aquest quart d’hora servís d’acomodament i va buscar honorar una partitura –la coneguda com Leonora núm. 3, op. 72b– plena de girs i canvis de ritme, una partitura que evidencia a força de contrastos la tensió dramàtica que es desplega en l’òpera. Sota la direcció de Constantin Trinks, l’OBC va aportar intensitat i precisió, tot mostrant-se concentrada des de l’inici. Si la interpretació no va sonar més rodona és en bona mesura perquè l’obra tampoc no ho és; en efecte, porta el segell de Beethoven, però per moments sembla feta de retalls, fragments que es retrobaran en la trama (un fet característic de l’òpera romàntica, que d’alguna manera inaugura).

Gil Shaham. © Luke_Ratray (foto d’arxiu)
Gil Shaham. © Luke_Ratray (foto d’arxiu)

La disposició de l’OBC no va ser en absolut passatgera; ni la seva precisió, una mesura merament cosmètica. Ja que de la mateixa manera oferí una lectura de gran qualitat d’una obra tan lírica i complexa com és el Concert per a violí d’Alban Berg. Un concert que s’acompanya de la dedicatòria infausta “A la memòria d’un àngel” (Manon Gropius, filla d’Alma Mahler molt estimada per Berg, havia mort poc temps abans) i que, pel que fa a la seva recepció, s’acostuma a reivindicar amb un dubtós compliment; concretament el de ser d’un dodecafonisme agradable, audible fins i tot per aquells que no el toleren. És difícil posar-se al cap o a l’oïda del públic que pràcticament omplia la sala el divendres a la tarda, però segons els aplaudiments –que no poden ser comparats amb els de diumenge al matí, molt més vehements– es diria que, amb tot, l’obra no va fascinar. Potser tampoc no devia ser casual que el solista, Gil Shaham, oferís el primer dia un superb Rondeau de Bach a manera de bis, mentre que l’últim dia redoblés la seva gratitud davant les mostres de satisfacció. Quedant-nos només amb el primer dels dies, i deixant de banda especulacions a propòsit del gaudi col·lectiu, d’acord amb la versió que es va sentir sembla obligat felicitar els músics per l’execució de l’obra mestra de Berg. Un concert que, en efecte, no està compost segons l’harmonia tradicional, però que es confirma tant o més expressiu que la majoria dels més reconeguts i acceptats. La seva construcció en dos moviments, a manera de díptic, fascina des de la declamació inicial del violí en connivència amb l’arpa, que lletreja la mateixa sèrie de notes amb què es tanca l’obra. El solista convidat, al centre gravitacional, va orquestrar com un xaman les energies que de manera subtil o sorollosa s’anaven disgregant i reconciliant. Un missatge sense missatge, desesperançador i summament bell, el que Berg va deixar a la posteritat. El concert es va estrenar a Barcelona l’any 1936, però ell no va poder escoltar-lo mai en directe.

La segona part començà novament amb una obertura, en aquest cas poc coneguda però d’interès justificat, en representar la primera audició de l’obra d’un enginyós músic del Classicisme tardà, nascut a Barcelona el 1778; un compositor en què s’evidencia la petjada de Mozart –per l’obra del qual va sentir òbviament una gran estima– i uns aires típicament rossinians. Es tracta de l’obertura d’Alphonse et Leonore, ou l’amant peintre, interpretada segons les maneres característiques de l’època, amb trets de galanteria i una agitació anímica que cada vegada més estarà més present al llarg del XIX. Música per entretenir, però sàviament elaborada, que tot i així està molt lluny encara d’algun dels seus contemporanis més eminents, com és el cas –sense anar més lluny– de Beethoven.

La Simfonia núm. 7, en La major, op. 92 va suposar el colofó d’una vetllada plena d’emocions. Una simfonia trepidant, que li va valer un cèlebre apel·latiu –l’apoteosi de la dansa– per part de Richard Wagner. Però més enllà de la profusió de ritmes que trobem en cada un dels quatre moviments, una versió com la presenciada a L’Auditori aproxima aquesta popular obra a algunes de les seves simfonies més transcendents i revolucionàries, com són la Tercera o la Novena, gràcies a la clarividència de Constantin Trinks i el treball de l’infatigable conjunt orquestral. Va ser una lectura contundent, inapel·lable, que temptejà el límit dels tempi i les dinàmiques, fins i tot arriscant la possibilitat d’errors puntuals dels músics, exigits al màxim. Mai no deixa de sorprendre el compromís a què obliguen les partitures simfòniques de Beethoven, i en el cas que ens concerneix, aquest fet va ser elevat a una potència rarament escoltada a L’Auditori. Fins i tot el crescendo del finale, que ja començà vertiginós, es va desplegar joiosament fins a abismar-se a una plenitud de significació que els aplaudiments van confirmar sense pal·liatius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *