39è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Orquestra Da Camera. Giuliano Carmignola, concertino director. Julia Gallego i Magali Mosnier, flauta. Obres de Bach. AUDITORI PAU CASALS. 16 DE JULIOL DE 2019.
El Festival Internacional de Música Pau Casals ha arribat a l’edició número trenta-nou fent una aposta decidida –potser també fàcil– pel binomi Casals & Bach i el públic hi està responent de manera massiva. La programació d’enguany oferirà una part essencial de l’immens corpus del compositor alemany –malgrat que hi trobem a faltar obres magnes, com les Variacions Goldberg. A falta d’un cap de cartell clar i potent, el violinista barroc Giuliano Carmignola s’erigí en una de les figures més interessants. L’escoltàrem en el primer concert dels dos que porta a terme encapçalant la sempre estimulant Orquestra Da Camera amb instruments moderns.
La formació ret homenatge a l’Associació Musica Da Camera, creada l’any 1913 a Barcelona i que, dirigida per Pau Casals, creà una gran tradició. Està formada per alguns dels joves músics més rellevants del país, amb trajectòries prou contrastades –membres dels quartets Casals, Quiroga i Dàlia, entre d’altres.
El programa estigué dedicat íntegrament al Kantor de Leipzig. La Suite per a orquestra, BWV 1067 és una obra emblemàtica per als flautistes, ja que excel·leix pel seu virtuosisme, amb una “Badinerie” que és una de les pàgines més cèlebres de tot el seu corpus. Des de la gran “Ouverture” d’evident escriptura a la francesa, passant per les diverses danses, l’obra sembla transportar-nos al temps de Lully, però amb un evident contrast, ja que la brillantor de la flauta ens ofereix un esperit més italià. N’escoltàrem una interpretació plena d’energia i contrasts. Julia Gallego es mostrà en un gran nivell, tot ressaltant les possibilitats expressives i sobresortint de manera clara en tots els registres, amb moments de gran bellesa –“Polonesa”– i vitalitat –“Badinerie”. La lectura del Concert de Brandenburg núm. 4, BWV 1049 fou una mostra clara de grup ben cohesionat, en què alguns dels músics sobresurten en diferents passatges sense perdre la línia i oferint un so compacte i estimulant. Amb atacs secs, els instrumentistes envoltaren un imaginatiu clavicèmbal, tot aportant flexibilitat i equilibri. L’“Allegro” inicial s’obrí amb una secció en què ja fou evident el contrast entre el grup solista –bon diàleg entre les dues flautes i el violí– i la resta de l’orquestra. Bach utilitza aquí una estructura ben organitzada amb el &ritornello$ i una textura lleugera. En el bell “Andante” excel·lí l’estret diàleg entre les magnífiques flautistes Julia Gallego i Magali Mosnier –aquí el violí solista assumeix el paper d’acompanyant– i el tutti. El contrast es regí per la dinàmica, amb efectes de llum i ombra ben trobats. Una lectura vital del “Presto” arrodoní una obra que també inclou algunes de les pàgines més virtuoses escrites per a violí i que foren magníficament defensades per Carmignola.
Bach observà l’estil dels concerts italians i en feu diverses transcripcions. Conegué així de ben a prop aquestes obres –especialment les de Vivaldi– escrites en tres moviments i amb una alternança clara entre solista i orquestra. Però no es limità a fer-ne una còpia, sinó que hi aportà un segell propi amb un bon tractament harmònic i un increment de la polifonia, entre altres aspectes. Carmignola oferí una versió espurnejant d’ambdós concerts, plena d’energia però on trobàrem a faltar més contrasts de color. Amb una afinació no sempre exacta, mostrà atenció a les frases, amb moviments ràpids bulliciosos, incisius, de clara articulació i rítmica vibrant i cercant una intimitat silenciosa en els moviments lents. Tot i no tenir un so gran, vam poder viure moments de gran bellesa, com l’“Adagio” del Concert BWV 1042, ple de lirisme.
I amb el públic ben entregat, hi va haver temps encara per a una propina tan coneguda com l’“Ària” de la Suite en Re.
En resum, un programa Bach de gran bellesa i tremp rítmic, vivencial i atractiu sota la direcció d’un dels violinistes barrocs més interessants i al costat d’una imaginativa i sòlida formació que voldríem sentir en una temporada fixa.
Imatge destacada: © Sílvia Isach
