Subscriu-te

Crítica

Barcelona estima Bach  

Laia Frigolé, Eulàlia Fantova, Pablo Larraz i Francesc Ortega, guanyadors de la Beca Bach, van interpretar la Cantata BWV 88 de J. S. Bach. Foto: Frederic Hernández.
Laia Frigolé, Eulàlia Fantova, Pablo Larraz i Francesc Ortega, guanyadors de la Beca Bach, van interpretar la Cantata BWV 88 de J. S. Bach. Foto: Frederic Hernández.

BACHCELONA. Ton Koopman, Tini Mathot, clavecí. Juan de la Rubia, orgue. Lixsania Fernández, viola de gamba. Laia Frigolé, soprano. Eulàlia Fantova, contralt. Pablo Larraz, tenor. Francesc Ortega, baríton. Ensemble BZM. Daniel Tarrida, orgue. Dir.: Pau Jorquera. Obres de Bach. PETIT PALAU (PALAU DE LA MÚSICA CATALANA), ESGLÉSIA SANT PAU DEL CAMP, CATEDRAL DE BARCELONA. 20, 22 i 23 DE JULIOL DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Si una cosa queda clara amb aquesta segona edició del festival Bachcelona, és que Barcelona estima l’obra de Johann Sebastian Bach. Organitzat en la primera edició amb molt d’entusiasme i il·lusió, i en l’actual amb aquests mateixos ingredients però sumant-hi una progressiva professionalització, no hi ha dubte que aquest Bachcelona omple un buit clarament existent a Barcelona: el de la programació centrada en l’obra de Bach, si jutgem pels resultats obtinguts quant a aforament aconseguit en els concerts programats.

Els joves músics Pau Jorquera i Daniel Tarrida, impulsats per l’èxit que aquests darrers anys ha tingut la proposta Bach Zum Mitsingen –també liderada per tots dos i que consisteix a programar les cantates de Bach en el marc del calendari litúrgic al llarg de l’any–, van tenir la magnífica idea d’organitzar un festival entorn de la figura del genial Kantor de Leipzig, l’obra del qual té una presència limitada a Barcelona, concentrada sobretot en les seves passions i esporàdiques interpretacions de la seva obra per a teclat. Seria injust dir que la presència de Bach en les programacions de Barcelona –i per extensió, Catalunya– és deficient, però sí que és cert que la celebració d’un festival amb Bach com a centre neuràlgic permet escoltar obres poc accessibles al gran públic, ja sigui per la immensitat del seu catàleg, ja sigui per l’aposta segura de les institucions de programar només aquelles obres incontestables del seu catàleg. En qualsevol cas, la coincidència de la segona edició del festival –que esperem que tingui una tercera edició que el consolidi en el calendari musical de la ciutat– amb l’anunci del nou cicle Bach impulsat pel Palau de la Música Catalana i la programació de les cantates de Bach a càrrec de formacions del país en el transcurs dels propers disset anys impulsada conjuntament pel Palau i l’Auditori de Barcelona no suposa cap tipus de competència, ans al contrari, un complement a aquesta concentració en l’obra de J. S. Bach que recorda l’idil·li que aquest compositor va tenir amb Barcelona fa més d’un segle, quan els fundadors de l’Orfeó Català i músics de ressò internacional com Albert Schweitzer van posicionar Bach al lloc que li pertocava en el panorama musical d’una Catalunya en plena efervescència artística i intel·lectual.

Bachcelona apel·la al gran públic, a un públic erudit (Bach és i no és al mateix temps per a tothom), però alhora més normalitzat, que rep amb naturalitat un festival que situa Bach en diversos entorns musicals i religiosos de la ciutat (recordem que en l’obra de Bach és indissociable el caràcter musical, religiós i espiritual), tot convertint els llocs escollits per a l’escolta de la seva obra en veritables temples sagrats, on torna a cobrar vida el seu sentit original, en detriment del mer caràcter comercial del fet “concert” o, més aviat, “espectacle”.

Barcelona estima Bach, dèiem, i això és evident d’entrada, tant en la fórmula com en les formes. Pràcticament tots els músics integrants d’aquest festival són joves i del país, així com ho són també els programadors. I la figura irrefutable d’un Ton Koopman com a reclam inaugural no fa sinó apadrinar una fórmula d’èxit. Pel que fa a les formes, el caràcter entre ritualista i casolà de la proposta –presentació individual de cada concert a càrrec dels organitzadors, manca de programes de mà– té lectures tant positives com negatives. La proximitat, d’una banda, que ofereix l’entusiasme que els organitzadors i el seu equip posen en el disseny, posada en marxa i realització del festival, però també l’excessiu personalisme d’un festival que demana a crits fer-se gran, prendre autonomia i evitar més figures que les dels protagonistes: Bach i, en tot cas, els seus intèrprets. La professionalització no està renyida amb l’èxit ni amb l’afecte que hom posa en les coses que fa.

Respecte del nivell artístic del festival, d’entrada cal lloar l’altíssima categoria de tots els participants i, sobretot, el gran interès de totes les propostes, molt ben distribuïdes en el temps i l’espai. La deslocalització de les programacions habituals d’altres institucions permet focalitzar l’atenció només en aquesta proposta i evitar haver d’escollir, quelcom habitual la resta de l’any. L’únic handicap, la calor. Però que Sant Pau del Camp no estigui climatitzat adequadament, de fet dóna un cert encant al concert i genera una proximitat encara més gran –si s’escau– entre músics i públic. ¿Pot ser la calidesa de l’atmosfera?

Ton Koopman i Tini Mathot oferiren L'art de la fuga al Petit Palau. Foto: Frederic Hernández
Ton Koopman i Tini Mathot oferiren L’art de la fuga al Petit Palau. Foto: Frederic Hernández

El festival començà diumenge passat amb una proposta d’aquelles que fan dentetes a programadors i espectadors: Ton Koopman –un dels grans especialistes en l’obra de Bach del nostre temps– va interpretar al clavecí junt amb la seva dona, Tini Mathot, una de les obres cabdals del catàleg de l’alemany: L’art de la fuga. Un compendi de fugues i cànons que sembla que Bach va escriure per mostrar les possibilitats de l’art contrapuntístic. Sense instrumentació específica, l’obra permet múltiples interpretacions, però la versió per a dos claves que van oferir aquest duet musical (també en la vida real) va permetre copsar amb nitidesa la intricada estructura interna de cadascun dels números –alguns interpretats en solitari per Koopman–, però alhora la claredat expositiva d’un Bach que fa al mateix temps clarificadora i extraordinàriament complexa  l’escolta musical de les seves obres. Koopman –que va portar expressament el seu clavecí per a aquesta empresa– esdevingué més que un intèrpret, un transmissor, un missatger ideal, sense cap tipus aparent d’implicació personal en l’obra, repetim-ho, aparent, semblava que era allà només per llegir un missatge que en la seva forma ja conté tota l’essència, com així és, de fet. Un privilegi per a les oïdes que pogueren gaudir d’un Petit Palau força atapeït essent un diumenge de juliol calorós.

Juan de la Rubia (orgue positiu) i Lixsania Fernández (viola da gamba) van oferir les sonates per a viola de gamba i teclat. Foto: Frederic Hernández.
Juan de la Rubia (orgue positiu) i Lixsania Fernández (viola da gamba) van oferir les sonates per a viola de gamba i teclat. Foto: Frederic Hernández.

Qui signa pogué assistir a tres propostes més d’aquest Bachcelona. En primer lloc, i a l’església romànica més antiga conservada a Barcelona, la idíl·lica Sant Pau del Camp, reducte de pau enmig del bulliciós barri del Raval, a tocar del Paral·lel, el concert de Juan de la Rubia (orgue positiu) i Lixsania Fernández (viola de gamba) oferiren la integral de les Sonates per a teclat i viola de gamba de J. S. Bach. Un repertori poc sovintejat, però d’una bellesa i dolçor molt més evident que la que ofereix la més cerebral Art de la fuga. El fet de ser interpretades amb orgue positiu en comptes del més habitual clavecí permetia una varietat de registres molt més ampli, que Juan de la Rubia va saber modular en una lectura tan delicada com impecable en la forma. Lixsania Fernández, amb una part exigent a la viola de gamba, n’oferí unes lectures molt netes, si bé s’aprecià un so tal vegada aspre, sobretot en el registre agut.

També a Sant Pau del Camp, i tot just acabat el concert esmentat, els guanyadors de la Beca Bach oferiren la Cantata BWV 88, junt amb l’Ensemble BZM sota la direcció de Pau Jorquera. En un concert molt generós i molt exigent vocalment, tots quatre solistes pogueren lluir el seu domini en l’estil de Bach, tant en la part destinada a la Cantata 88 com a les que s’afegiren de manera intercalada en aquesta com després d’aquesta. Laia Frigolé –de timbre impecable–, Eulàlia Fantova –amb un registre de mezzosoprano rodó–, Pablo Larraz –de timbre ideal per a la música d’aquest període– i Francesc Ortega –dicció i domini de la coloratura exemplars– demostraren que la música de Bach al nostre país té defensors de grandíssima qualitat i, més encara, que hi ha escola i tradició, fet que encara és més rellevant. Culminació del concert fou el duo per a alto i tenor “Wir danken, wir preisen dein brünstiges”, de la Cantata BWV 134, de gran dificultat, cantat amb molt bon gust per tots dos solistes. L’Ensemble BZM va lluir en les seves intervencions, molt ben concertat per Pau Jorquera, excepte les trompes en l’arioso per a baix “Siehe, ich will viel Fischer aussenden”, que no van desmerèixer la interpretació modèlica d’Ortega.

Finalment, el dimecres 23 de juliol la catedral de Barcelona tornà a omplir-se per escoltar una de les joies d’aquest festival, el concert d’obres de Bach i improvisació que, com l’any passat, oferí Juan de la Rubia, punta de llança de l’actual generació d’intèrprets per a aquest instrument. Amb una primera part en què l’organista natural de la Vall d’Uxó (Castelló) interpretà la Fuga sopra il Magnificat, BWV 733, el coral Schmücke, dich, o liebe Seele, BWV 654 i el Preludi i fuga en La menor, BWV 543, a més de l’impressionant Concert per a orgue en Re menor, BWV 596 de Bach-Vivaldi, va ser la segona part el que permeté al públic descobrir i gaudir a parts iguals del virtuosisme d’un intèrpret excepcional: el seu vessant d’improvisador. Juan de la Rubia oferí diverses improvisacions en estil barroc sobre temes suggerits pel públic assistent, prèviament dipositats en una peixera rodona que, jutjant per la quantitat de pentagrames dipositats a dins, demostrava no només la predisposició del públic al joc proposat, sinó també el nombrós gruix de músics i amants de la música assistents al concert; molt bon indicador de la bona salut musical entre els seguidors d’aquest festival. Juan de la Rubia començà la intervenció improvisant a partir del tema principal del Te Deum de Charpentier (tema conegut com a melodia d’Eurovisió) i després passà a una forma coral sobre el tema principal de, precisament, la Simfonia núm. 9 de Beethoven (el tradicional “Himne a l’alegria”). Una de les intervencions més admirables fou un preludi i fuga a partir del tema B.A.C.H. (acrònim del nom de Bach amb les notes corresponents: Si bemoll-La-Do-Si), com també les variacions sobre el tema del coral Jesu meine Freude de Bach. El concert, de dues hores de durada, que va fer gaudir de valent el públic, gràcies també a la disposició de càmeres que permetien veure De la Rubia tocar des de dalt de l’orgue, finalitzà amb una original improvisació a partir de la molt coneguda Tocata i fuga en Re menor de Bach, a petició d’un nombrós conjunt de paperetes que la demanaven, tal com el mateix organista va comentar. Un concert excepcional que és exemple de la bona línia empresa per aquest festival: apostar pel talent del país, perquè ells són els màxims valedors de la bona salut musical del futur.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *