Subscriu-te

Barroc líquid en estat sublim

PALAU 100. Akademie für Alte Musik Berlin. Dir.: Georg Kallweit. Obres de Marais, Delalande, Telemann i Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE MAIG DE 2019.

Com és sabut, durant el Barroc va existir un gran interès pels efectes més teatrals de la música, així com per amenitzar esdeveniments i vetllades d’alt llinatge amb el que avui en diríem “música d’ambient”. Ambdós aspectes són el que fa uns dies ens van mostrar l’Akademie für Alte Musik Berlin (Akamus), sota la direcció del concertino Georg Kallweit, però a través d’un fil conductor clar: l’aigua, en diverses manifestacions i formes.

Aquest suggeridor viatge aquàtic va començar d’una manera inesperada: mentre érem asseguts esperant l’inici del concert, el so d’una brisa lleu va anar envaint la sala de manera cada vegada més insistent. Eren màquines de vent que avançaven la breu (només dos minuts!) però contundent Tempête de la tragedie lyrique Alcyone de Marin Marais, exemple excel·lent de música teatral descriptiva del Barroc francès, una obra molt innovadora per la seva època que va influir enormement en altres compositors coetanis. Els músics de l’Akamus ens van recrear aquesta tempesta musical amb contundència, brillantor i uns efectes de percussió suggestius, tot esdevenint un preludi magnífic per donar pas al viatge fluvial que tot just començava.

La primera parada va ser Versalles, concretament les seves fonts a través de la suite Les fontaines de Versailles (1683) de Delalande, autor de gran nombre d’obres per a gust i gaudi del Rei Sol després de la mort de Lully. Aquesta obra va ser concebuda com a divertiment al·legòric escenificat per actors segons un llibret de M. Morel mitjançant diversos números a mode de suite. Musicalment és una obra impregnada d’un esperit idealitzadament bucòlic que els músics de l’Akamus van transmetre de manera brillant i plena de subtilitats.

© Eva Guillamet

Tot seguit vam fer un salt geogràfic cap a Hamburg, on l’any 1723 es va celebrar el centenari del Col·legi de l’Almirallat amb la Wassermusik de Telemann, una obra magnífica actualment molt poc interpretada, basada en la vital importància del riu Elba per a aquesta ciutat. L’obra, de forta influència francesa, està concebuda a mode de suite a partir de diverses danses que representen explícitament diverses escenes protagonitzades per personatges mitològics aquàtics: entre els quals trobem Tetis dormint a ritme d’una elegant sarabanda i despertant-se amb una animada bourrée o les nàiades jugant amb una alegre gavota (descripcions que, al programa de mà, venien incomprensiblement en llengua anglesa). L’Akamus van recrear aquestes escenes amb fruïció, i fins i tot teatralitat, entre les quals va destacar especialment el divertit canarie final dels mariners, amb exagerats portamenti que van evidenciar la inestabilitat (etílica?) dels protagonistes.

L’esperit aquàtic d’aquesta primera part reservava el plat fort de la vetllada a la segona, la Música aquàtica de Händel, sens dubte l’obra més popular d’aquesta temàtica dins del repertori barroc. Així, doncs, l’Akamus ens va traslladar a l’Anglaterra del 1717 junt amb el rei Jordi I en el seu viatge (de propaganda) de Whitehall a Chelsea en barcassa pel Tàmesi, on es va permetre el luxe d’escoltar aquesta plaent obra mestra de Händel tocada en una barcassa adjacent. Aquesta obra, al contrari de les anteriors del programa, no té cap finalitat descriptiva, sinó simplement crea un fil musical per a aquest viatge d’esbargiment a partir d’aires provinents de la suite francesa. La versió de l’Akamus va ser brillant, vigorosa i detallista, amb una acurada i precisa direcció de Kallweit. Val la pena anotar el mèrit dels instruments de vent-metall, sobretot de les difícils trompes naturals, així com de les vigoroses timbales, elements clau per al buscat efecte marcial.

Aquesta obra va resultar la culminació d’un viatge musical aquàtic absolutament magnífic. L’única cosa matisable va ser el tempo de les bourrées: totes les del concert van ser excessivament ràpides, potser amb la intenció de buscar un contrast deliberat amb l’aire dels altres moviments; però a la pràctica serien imballables. De totes formes, es tracta d’un detall molt secundari que no va deslluir en absolut un concert brillant de dalt a baix, que ens va fer gaudir de la música del Barroc en estat líquid interpretada de manera sublim.

Imatge destacada: © Eva Guillamet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *