Subscriu-te

Bayreuth aposta per la gran qualitat musical i guanya

FESTIVAL DE BAYREUTH.
TANNHÄUSER de Richard Wagner. Stephen Milling (Landgraf Hermann). Stephen Gould (Tannhäuser). Markus Eiche (Wolfram von Eschenbach). Daniel Behle (Walther von der Wogelweide). Kay Stiefermann (Biterolf). Jorge Rodríguez-Norton (Heinrich der Schriber). Wilhelm Schwinghammer (Reinmar von Zweter). Lise Davidsen (Elisabet). Elena Zhidkova (Venus). Katharina Konradi (Ein junger Hirt). Le Gateau Chocolat. Manni Laudenbach (Oskar). Dir. musical: Valery Gergiev. Dir. d’escena: Tobias Kratzer. Orquestra i Cor del Festival. Dir. del cor: Eberhard Friedrich. 25 DE JULIOL DE 2019.
LOHENGRIN de Richard Wagner. Georg Zeppenfeld (König Heinrich). Klaus Florian Vogt (Lohengrin). Camilla Nylund (Elsa von Brabant). Tomasz Konieczny (Telramund). Elena Pankratova (Ortrud). Egils Silis (Der Heerrufer). Dir. musical: Christian Thielemann. Dir. d’escena: Yuval Sharon. Orquestra i Cor del Festival. Dir. del cor: Eberhard Friedrich. 26 DE JULIOL DE 2019.
ELS MESTRES CANTAIRES DE NUREMBERG de Richard Wagner. Michael Volle (Hans Sachs). Günther Groissböck (Veit Pogner). Johannes Martin Kränzle (Sixtus Beckmesser). Klaus Florian Vogt (Walther von Stolzing). Daniel Behle (David). Camilla Nylund (Eva). Wiebke Lehmkuhl (Magdalene). Dir. musical: Philippe Jordan. Dir. d’escena: Barrie Kosky. Orquestra i Cor del Festival. Dir. del cor: Eberhard Friedrich. 27 DE JULIOL DE 2019.

El regnat de Katharina Wagner al Festival de Bayreuth, creat pel seu besavi, ha estat contestat des del primer dia. Aquest any, però, ha arribat el moment de començar a deixar les crítiques enrere. La qualitat musical, tot i canvis de gairebé última hora, ha estat d’un altíssim nivell les tres primeres jornades del Festival. La nova posada en escena de Tannhäuser estrenada ara és d’una gran intel·ligència i ha estat majoritàriament ben rebuda pel públic. Segueix així la petjada brillant d’Els mestres cantaires de Nuremberg de fa dos anys, que llavors era el millor que s’havia presentat a la casa en molt de temps. El nivell assolit ara fins i tot fa oblidar la ximpleria del muntatge de Lohengrin estrenat l’any passat i reposat aquest. La besneta s’està allunyant de la trivialitat i marcant el seu propi camí coherent amb la història de la casa.

Tannhäuser és l’òpera canònica de Richard Wagner més rara de veure a Bayreuth. Només se n’hi han fet nou posades en escena i la que es presenta enguany és la versió de Dresden del 1845, menys desenvolupada que la posterior de París. Wagner hi planteja el conflicte entre el món dels instints, representat pel Venusberg, la muntanya de Venus, i el de l’esperit intel·lectual que es desenvolupa a la sala dels cantaires del Wartburg; entre l’amor sensual de Venus i el platònic d’Elisabet; entre la llibertat de l’artista innovador i les constriccions conservadores que anquilosen l’art.

El Venusberg que presenta Kratzer és una vella furgoneta Citroën en la qual viatgen uns personatges al marge de la societat que semblen supervivents del hippysme i que viuen la vida amb l’alegria revolucionària del Maig del 68. Són Venus, un nan, una drag queen negra i barbuda, i un pallasso que és Tannhäuser. Són quatre a la carretera fins que el poeta, que malda per la seva vida anterior, els abandona. Primer i segon acte segueixen el llibret del propi Wagner, però Kratzer hi afegeix una bona dosi d’humor posant al centre el mateix teatre de Bayreuth i creant una doble trama, la de l’òpera i la que viuen els seus intèrprets en la suposada vida real i que no és res més que un reflex del que va escriure Wagner.

Kratzer resol aquesta doble trama al segon acte dividint horitzontalment l’escenari. A baix, la representació de l’òpera. A dalt, una pantalla que permet seguir tot el que passa de veritat entre bastidors filmat en blanc i negre. Si en aquest acte Wagner va fer present la figura de Venus amb la música, a la posada en escena hi és en persona en unes escenes hilarants, característiques del cinema mut.

Al tercer acte s’ha acabat la broma. On hi havia el teatre i el parc del Festival hi ha un solar abandonat, un lloc desolat amb la furgoneta mig trinxada habitada pel nan que es diu Oskar. Com l’Oskar Matzerath d’El timbal de llauna de Günter Grass, és testimoni d’un món que s’ha enfonsat. En aquest acte Kratzer es permet alguna llicència tot i que no afecta la conclusió de la història. La intensitat tràgica d’aquesta part final queda ben reflectida. La gran intel·ligència del muntatge i la qualitat vocal fan que l’emoció de l’escenari s’encomani i que ho faci també amb detalls com la crema de la partitura que Tannhäuser ha portat a sobre des del primer moment de l’òpera. Rebutjat per tots i condemnat sense possibilitat de redempció, havent perdut tota fe, la llença a les flames.

En aquesta posada en escena, l’aparició d’una drag queen, Le Gateau Chocolat, tampoc no és gratuïta. Vol recordar l’acollida indignada que el públic més carca de Bayreuth va donar a Grace Bumbry, la primera negra que va cantar al Festival. Era Venus amb l’Elisabet de Victoria de los Ángeles el 1961.

Vocalment, aquest Tannhäuser ha tingut una interpretació extraordinària començant per la mezzosoprano Elena Zhidkova en el paper de Venus, que actuava en substitució d’Ekaterina Gubanova, que havia patit un accident durant un assaig. Zhidkova va desplegar una capacitat vocal i actoral amb una vis còmica i una energia que semblava inesgotable. La soprano noruega Lise Davidsen, que l’any passat ja havia sorprès el públic de l’Auditori de Barcelona amb els Wesendonck Lieder i el de la Schubertíada de Vilabertran, va fer una gran Elisabet. Memorable va ser el seu “Dich, teure Halle” al començament del segon acte amb la seva veu potent i molt dramàtica. El públic hi va veure, amb raó, una digna successora de les grans cantants wagnerianes com Kirsten Flagstad o Birgit Nilsson. És previst que l’any vinent hi canti el paper de Sieglinde del nou Anell del Nibelung.

Tannhäuser era el tenor nord-americà Stephen Gould. Aquesta era la vegada número cent que interpretava el paper, cosa que no va impedir que la seva implicació amb el muntatge fos total. Vocalment, la seva actuació va ser impecable en abocar tot el seu saber en un tercer acte dels que no s’obliden. La resta del repartiment va ser molt compacte i mereix una menció la soprano Katharina Konradi –que va debutar a Vilabertran l’any passat i que hi tornarà enguany– en el breu paper del pastor al primer acte.

Si la posada en escena va rebre alguna protesta aïllada, qui es va emportar més buus va ser Valery Gergiev. Massa atrafegat dirigint moltes coses a molts llocs, el director rus no va aconseguir, amb pocs assajos, fer seu ni el difícil fossat de Bayreuth ni els músics i, cosa rara en aquell teatre, hi va haver desajustaments entre orquestra i un cor que és expert a clavar sempre les entrades. Això no vol dir que la direcció de Gergiev fos un desastre, però era una direcció que a vegades semblava erràtica, amb uns canvis de tempo poc canònics. No era pròpia del festival wagnerià per excel·lència i la Direcció de Bayreuth ja ha donat a entendre que el rus no hi tornarà l’any vinent.

Classe magistral de Thielemann

L’endemà del nou Tannhäuser, Christian Thielemann va fer meravelles amb Lohengrin convertint-lo en una classe magistral sobre com dirigir Wagner a Bayreuth. El so que va extreure de les seccions de corda només començar, al preludi, va ser dels que emocionen per la gran bellesa. I així va anar tot fins al final embolcallant el públic amb les onades musicals abassegadores de la partitura, que semblen no haver d’acabar mai. La qualitat orquestral va ser tanta que fins i tot posava en relleu unes veus que tot i ser molt correctes no són excepcionals, com les de Camilla Nylund (Elsa) i Elena Pankratova (Ortrud). I amb la seva direcció va aconseguir que el públic ignorés el muntatge sense cap ni peus de Yuval Sharon.

L’altre gran triomfador de la tarda va ser el tenor Klaus Florian Vogt en el paper protagonista que l’any passat cantava Piotr Beczala. La seva veu té molts detractors pel timbre blanc, però el públic li va dedicar els aplaudiments més llargs i compactes que possiblement hagi rebut mai en aquest festival qui hi canta regularment primers papers des del 2007. Les contribucions de Tomasz Konieczny (Telramund) i Georg Zeppenfeld (König Heinrich) també van estar a l’altura musical d’aquest Lohengrin.

Si hi ha un paral·lelisme entre Tannhäuser i Els mestres cantaires de Nuremberg pel debat que les dues obres plantegen sobre el paper de l’artista, també hi ha similituds entre les respectives posades en escena de Kratzer estrenada ara i la de Barrie Kosky del 2017 que ha tornat a pujar a l’escenari per tercera vegada. A les dues domina inicialment el sentit de l’humor, les dues integren la figura de Wagner i la del mateix Festival dessacralitzant-los i les dues saben passar de la comicitat a la serietat amb una gran intel·ligència.

Per a Kosky, Els mestres cantaires són una construcció mental del propi Wagner que recrea a la seva residència de Wahnfried. El compositor és omnipresent en els papers de l’aprenent David, del poeta jove Walther, del poeta madur Hans Sachs i al final és el propi compositor qui fa l’apologia de l’art alemany en el Nuremberg dels judicis, de manera que acaba sent la música la que salva el compositor.

Excepte el paper d’Eva, que aquest any interpretava Camilla Nyllund, la resta de repartiment és l’original. Michael Volle broda el paper de Hans Sachs vocalment i teatral. I tant Günter Groissböck com Johannes Martin Kränzle fan unes grans creacions de Veit Pogner i Sixtus Beckmesser, respectivament. Philippe Jordan repeteix al fossat i Eberhard Friedrich dirigeix el cor que al tercer acte posa la pell de gallina.

Deixo per al final el paper de Walther von Stolzing, molt ben interpretat per Vogt. El va cantar l’endemà mateix del seu impressionant Lohengrin i en cap moment denotava cansament, cosa que l’acosta a un dels grans del Bayreuth dels anys cinquanta i seixanta, Wolfgang Windgassen, un tenor amb una veu que tampoc no agradava a tothom, però que era capaç de cantar fins a quatre papers protagonistes en una mateixa edició del Festival.

Si això enllaça amb el passat, també ho fa haver portat a Bayreuth un cantant no massa conegut i amb un currículum encara poc fet. Es tracta del tenor asturià Jorge Rodríguez-Norton, que ha cantat el paper de Heinrich der Schreiber a Tannhäuser. Després de Victoria de los Ángeles i Plácido Domingo, és el tercer espanyol que canta a Bayreuth, només que aquest ho fa començant amb un paper menor.

Katharina Wagner el va sentir al Liceu en les breus parts de pastor i mariner a Tristan und Isolde el 2017. Li va agradar la veu, va veure que tenia molt de futur i el va contractar. Això és el mateix que feia Wolfgang Wagner, el seu pare, que creia que Bayreuth havia de servir per formar cantants wagnerians i així va promoure grans carreres, com la del tenor Siegfried Jerusalem, que també va començar cantant el mariner de Tristan, o la del baix Kwangchul Youn, que durant els primers anys era el sereno d’Els mestres cantaires.

El Festival també reposa Tristan und Isolde i Parsifal, dues produccions que no passaran a la història, sobretot la primera, que es veurà per darrera vegada. Ara Katharina Wagner té davant seu el repte que pot enfonsar-la o convertir-la en la gran hereva de la dinastia. L’any vinent toca estrenar un nou Anell del Nibelung, una nova tetralogia. La dirigiran musicalment Pietari Inkinen i escènicament Valentin Schwarz, dos desconeguts. Wolfgang Wagner, pare de Katharina i de qui es commemora el centenari del naixement, també va apostar per un desconegut director teatral, i a més francès, Patrice Chereau, i per una batuta escassament wagneriana i també francesa com la de Pierre Boulez. Aquell Anell que celebrava el centenari del Festival va ser contestat el primer any. Després va fer gran Bayreuth i encara avui, quaranta anys després, és de referència.

Imatge destacada: © Enrico Nawrath

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *