Subscriu-te

Beethoven sense nervi

Leonidas Kavakos i Enrico Pace en la seva actuació al Palau de la Música Catalana l’octubre de l’any passat. © Antoni Bofill
Leonidas Kavakos i Enrico Pace en la seva actuació al Palau de la Música Catalana l’octubre de l’any passat. © Antoni Bofill

PALAU CAMBRA. Leonidas Kavakos, violí. Enrico Pace, piano. Obres de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE GENER DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

L’antològica fredor de Leonidas Kavakos, que en altres ocasions ha deparat lectures de gran calat, aquest cop ens va deixar de pedra. Perquè la seva escassa expressivitat gestual, igualment característica, no es va transformar en un màxim d’eloqüència musical. Més aviat al contrari. Potser no cal recordar que ningú demana que l’intèrpret es mostri simpàtic, ni per descomptat graciós; però quan el posat és gèlid, i la música és llegida (interpretada) de seguit, arran de partitura, gairebé sense aturar-se a accentuar o dotar d’èmfasi la frase, ens preguntem si es tracta d’un tret de caràcter o més aviat d’indolència. Això segon hauria de quedar descartat, sent Kavakos un músic de primer nivell, que acostuma a evidenciar en els seus recitals un mestratge tècnic sense equívoc. I, amb tot, es fa difícil d’entendre les raons que porten a interpretar un compositor tan profund, passional i intel·ligent com Beethoven –que en efecte, dóna peu a lectures diverses, de vegades fins i tot contradictòries– des de l’asèpsia.

El recital de Leonidas Kavakos, segon de la integral de Sonates per a violí i piano que s’ha programat al llarg de dues temporades, va començar amb una de les peces més vivaces i comunicatives del geni de Bonn, la Sonata núm. 4, en La menor, op. 23. Una obra de joventut, en què s’aprecien passatges jocosos que ens remunten inevitablement a les millors composicions que Mozart va deixar per a aquesta formació (KV 377, 379, 454, 526). El diàleg entre instruments és constant –òbviament inter pares– i la melodia es desplega, animada dialècticament per un joc de miralls summament fructífer. Com ja havia succeït en l’episodi anterior de la sèrie, l’octubre passat, el pianista Enrico Pace –inqüestionable en termes d’eficiència– va renunciar a fer ombra al violinista. Comprensible (fins a cert punt…) si no fos perquè Leonidas Kavakos tampoc no va fer valer el pes específic del seu nom i trajectòria, i es va acontentar declamant de forma bastant plana i seca la seva part. Dit això, i de manera corresponent amb la seva tendència a l’anàlisi, cal reconèixer que el violinista va ser molt precís, puntualment incisiu.

La segona peça programada, sens dubte una de les més populars (no en va s’acostuma a presentar pel sobrenom evocador del lirisme que atresora), va ser la Sonata per a violí i piano núm. 5, en Fa major, op. 24, “Primavera”. L’absurd retret que de vegades s’ha fet a Beethoven, suposadament incapaç de crear melodies de gran simplicitat i bellesa apareix aquí –com en altres llocs– perfectament replicat. Fins i tot si, possiblement, no va entrar entre les prioritats de Beethoven trobar temes cantabile, senzills i de gran repercussió per la seva espontaneïtat i bellesa, una peça com aquesta –començant pel conegut “Allegro” d’obertura– demostra el seu talent també en aquest aspecte. La dupla Kavakos-Pace no es va sortir del guió, tot oferint-ne una versió pulcra i analítica, però no especialment comunicativa…, ni per descomptat sentida. Podem fer l’excepció en el cas de l’“Adagio molto expressivo”, inevitablement extàtic (fins i tot en l’ocasió). Una llàstima que la sensibilitat no es perpetués, i que l’“Allegro molto” final patís d’una notable falta d’empenta, molt simptomàtica als pizzicati.

A la segona part s’interpretà només una obra, que per la data de composició, tardana –i, així, la pertinença a un altre període de l’opus de Beethoven–, un esperava que fos llegida amb un altre èmfasi. La Sonata núm. 10, en Sol major, op. 96, de vegades coneguda com “Cockrow” o cant del gall, incorpora de forma recurrent girs que la fan perfectament identificable, així com un tractament i desenvolupament dels materials que no hauria d’allunyar-la tant de la incomparable Novena Sonata. Però en la versió de Kavakos a penes es va apreciar la maduresa compositiva del seu creador, tot rebaixant-se’n dramàticament el calibre a través d’una lectura escassament intensa. Un cop més, es va resseguir la partitura com de passada, sense que els intèrprets s’aturessin en els meandres, en el gran nombre de detalls (temàtics) i matisos (interpretatius) als quals convida l’última Sonata que compongué Beethoven. Un fet incomprensible, que ens fa adonar –o millor dit, recordar– que la precisió tècnica no implica forçosament expressivitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *