Subscriu-te

Bieito guanya la guerra i la pau a Ginebra

GUERRA I PAU de Serguei Prokófiev. Björn Bürger, Ruzan Mantashyan, Daniel Johansson, Aleš Briscein, Elena Maximova, Dmitry Ulyanov, Lena Belkina, Natascha Petrinsky, Eric Halfvarson, Liene Kinča, Alexey Tikhomirov, Alexey Lavrov, Alexander Roslavets, Alexander Kravets. Alejo Pérez, direcció musical. Calixto Bieito, direcció escènica. GRAN TEATRE DE GINEBRA. 24 DE SETEMBRE DE 2021.

Serguei Prokófiev va escometre la tasca ingent de portar a l’escenari una obra inabastable per la seva magnitud com és Guerra i pau de Lev Tolstoi, amb llibret de Mira Mendelssohn, la segona esposa del compositor. Ho va fer durant dotze anys, amb una infinitat de problemes que el van fer emmalaltir, entre els quals, la denúncia de formalista, que era la pitjor acusació que podia fer la burocràcia soviètica a un artista, acompanyada de la retirada de tots els honors que el règim li havia atorgat (després els hi retornaria). Tocada i retocada nombroses vegades, Guerra i pau es va estrenar sencera el 1959, sis anys després de la mort del compositor.

Originalment aquesta òpera immensa de cinc actes repartits en dues parts i tretze escenes durava quatre hores llargues i s’hi comptaven més de 70 papers, la qual cosa evidencia la dificultat de portar-la a l’escenari. Quan Valery Gergiev la va presentar a Madrid l’abril del 2001 amb la companyia del Teatre Mariïnski, n’havia reduït els personatges a 60.

Ara, per a la producció d’aquesta òpera que per primera vegada es presenta a Suïssa, al Gran Teatre de Ginebra, Alejo Pérez i Calixto Bieito han escurçat una mica més la nòmina de personatges per deixar-la en 49 papers solistes interpretats per 28 cantants, a més de les 75 veus del cor.

En la primera part, que és la de la pau, el llibret explica la relació sentimental entre Nataixa, Andrei i Anatoli, i els seus entorns familiars. La segona part, la guerra, és pur patriotisme contra la invasió napoleònica del 1812, però també amb moments molt reflexius protagonitzats per Piotr o Plató. Les escenes que va dibuixar Prokófiev són molt cinematogràfiques. De fet, el músic havia treballat per al cinema (Aleksandr Nevski i Ivan el terrible), i directors de cinema com Andrei Kontxalovski l’han muntat per a l’escenari.

A Ginebra, Bieito ha anat per un altre camí renunciant a fer-ne una superproducció. Ha tancat tots els personatges en un mateix espai, un decorat ideat per Rebecca Ringst que és un saló del Palau d’Hivern de Sant Petersburg, en el qual romanen durant tota la representació. La inspiració de Luis Buñuel i el seu Ángel exterminador hi és evident. No hi ha russos contra francesos, no hi ha una guerra entre nacions, ni d’ara ni d’abans.

En aquesta Guerra i pau, l’enemic és invisible perquè està en cadascuna de les persones. És la incertesa, la por, el que és desconegut. Tothom lluita contra tothom. Diu Beate Breidenbach, autora de la dramatúrgia, que l’home és un llop per a l’home, “i el llop acaba devorant-se a si mateix”. Així, s’hi veu una voluntat de destrucció reflectida teatralment en l’esquinçament dels plàstics sota els quals els personatges estan aïllats al començament, els quals, després, rebenten globus, estripen papers o converteixen en armes unes capses de pizza. Tot es fa a la vista. No hi ha intimitat i tothom mira sense pietat. Les pors que dominen els personatges fan que les lluites entre ells siguin absurdes i fins i tot infantils.

No resulta fàcil entrar en aquesta visió de Bieito si es té present el caràcter èpic i les escenes grandioses –siguin les més romàntiques o les més bèl·liques– d’aquesta òpera, però si s’hi entra sense records literaris o operístics, es veu com el director d’escena descobreix tot un món d’interioritats humanes convertides en camps de batalla i en escenaris de les emocions més íntimes i abassegadores. Tot plegat es torna més amenaçador encara quan cap al final les parets i el sostre del saló s’esberlen robant als personatges qualsevol mena de seguretat.

Més que dir-se Guerra i pau, a aquesta producció li escauria més el títol de Guerra i guerra, perquè és una lluita que bo i desenvolupant-se en un espai físic, el seu escenari veritable és l’interior de l’home on no hi ha pau, de l’home que, incapaç de superar-se, s’entrega a un salvador i uniformitzador –a una figura en aquest cas vestida de blanc– àngel o metge. Bieito sap reflectir aquesta condició humana amb una gran intel·ligència. I també amb pessimisme quan fa acabar l’òpera amb les imatges d’un eixam de llagostes que acaben de sortir del seu capoll. Aquesta aposta de Bieito va resultar guanyadora i es va saldar amb un gran èxit.

Musicalment, aquesta òpera de Prokófiev ha tingut una batuta que coneix molt bé l’òpera russa. Alejo Pérez, titular de l’Orquestra de l’Òpera de Flandes, ha dirigit, entre d’altres, El nas (Xostakóvitx), Ievgueni Oneguin (Txaikovski) i L’amor de les tres taronges i L’àngel de foc, ambdues de Prokófiev. Guerra i pau és una òpera de molts colors orquestrals i el seu director, al capdavant de l’Orchestre de la Suisse Romande va demostrar la sensibilitat necessària per atacar, tant l’intimisme, per bé que sempre dramàtic de la primera part, el de les relacions entre els principals protagonistes, com els grandiosos moviments de masses en la segona, en què el cor de l’òpera ginebrina es llançava sense fissures vocals al cant més patriòtic.

Aquesta Guerra i pau va tenir un repartiment molt potent en les veus protagonistes i alhora homogeni amb la resta de veus, tot i ser tan nombroses, gairebé totes eslaves i de l’Europa del Nord, majoritàriament russes. La soprano Ruzan Mantashyan va ser una Nataixa vocalment poderosa i molt sensible amb un cant molt natural, ben acompanyada pel baríton Björn Bürger, un pèl insegur, però interpretant amb gran lirisme l’excitació primer i després l’angoixa d’Andrei.

Els tenors Aleš Briscein i Daniel Johansson eren ben diferents, com els papers que interpretaven. El primer era un Anatoli frívol, mentre que el segon interpretava un Piotr molt reflexiu i profund que emocionava. Ara bé, la veu més impressionant va ser la del baix Dmitry Ulianov en el paper del mariscal Kutúzov, el salvador, paper que cantava amb una solvència i un aplom indiscutibles. Del molt llarg repartiment, cal destacar Eric Halfvarson en el paper breu de comte Rostov. També cal deixar constància de la presència de la mezzosoprano Marta Fontanals-Simmons i el baix Rodrigo Garcia en papers secundaris.

Imatge destacada: (c) Carole Parodi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest dijous 21 veurà la llum al @palaumusicacat un nou projecte de l'Associació @JoanManen amb l'objectiu de reivindicar intèrprets catalans del passat. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/lassociacio-joan-manen-presenta-el-projecte-interprets-catalans-historics/

"Batega, canta, viu!" és el lema de la nova etapa de @orfeogracienc, que es va presentar aquest cap de setmana. Més informació, al nostre web! (Foto: Antoni Garcia) http://www.revistamusical.cat/lorfeo-gracienc-enceta-una-nova-etapa-artistica-i-de-gestio-amb-el-lema-batega-canta-viu/

Mor als 74 anys la soprano eslovaca Edita Gruberova. Va ser una de les veus més estimades al @Liceu_cat i va anunciar l’any passat la retirada definitiva dels escenaris.

Fundació @operacatalunya enceta temporada aquest dimecres 20 amb un dels títols més populars de Rossini. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/comenca-la-temporada-2021-22-dopera-a-catalunya-amb-il-barbiere-di-siviglia/

Segueix-nos a Twitter