Subscriu-te

Crítica

Bon Beethoven amb elàstics

© José-Noel Doumont (Studio Montjoie)

CICLE DA CAMERA. Lorenzo Gatto, violí. Roberto Giordano, piano. Obres de Beethoven i Ravel. PALAU DE LA MÚSICA. 16 D’ABRIL DE 2012.

 Per Xavier Pujol

 Ni l’accessibilitat del programa, que incloïa la Primavera i la Kreutzer, les dues sonates per a violí i piano més conegudes de Beethoven, ni la bondat dels preus de les entrades, que oscil·laven només entre 14 i 20 euros, no van aconseguir atraure gaire públic al concert del cicle Da Camera a càrrec del violinista Lorenzo Gatto, artista seleccionat per a la sèrie Rising Stars de l’ECHO 2010-11 i segon premi del Concurs Reina Elisabeth de Brussel·les, que es presentava acompanyat al piano per Roberto Giordano.

El Palau presentava un aspecte mústic que propiciava les tradicionals, malenconioses reflexions sobre la situació miserable de la música de cambra a la nostra ciutat, al nostre país: si no som capaços d’omplir mig Palau per anar a escoltar la Kreutzer…

El jove Lorenzo Gatto no es va presentar al Palau amb el tradicional i elegant frac ni tan sols amb una americana a la moda, va sortir a tocar amb camisa i elàstics. Eren, això sí, uns elàstics vistosos, de fantasia, dignes d’en Pasqual, aquell que era “un home original com cal”. Amb aquells elàstics la sessió va prendre un divertit caràcter menestral i populista.

Ja des del principi de la Sonata  núm. 5, en Fa major, op. 24, “Primavera” es va poder observar que Lorenzo Gatto tenia tremp i maneres de solista: l’atac era valent i elegant; el gest, ampli; el so, vellutat, amb carn i cos a baix i punyent i esmolat a dalt. El criteri interpretatiu es fonamentava en la llarga i venerable tradició interpretativa de la peça encunyada pels grans violinistes de la primera meitat del segle XX: ni exageracions tardoromàntiques ni pretensions filològiques. La cosa sonava a allò que els que tenim més de cinquanta anys en diríem “el Beethoven de tota la vida” i que és una falsa entelèquia perquè, a tot estirar, només és el Beethoven de tota la “nostra” vida. És, això sí, un Beethoven molt bonic.

Com que els devia semblar, als músics, que només amb la Primavera i la Kreutzer feien curt i que la gent quedaria amb gana, van afegir a la primera part la cèlebre Tzigane de Ravel, un “morceau de bravoureque gairebé sempre resulta excessiu i enfarfegador i que al costat de l’obra de Beethoven encara n’hi resultava més; però que, tot s’ha de dir, va ser resolt amb enorme brillantor pel violinista i va ser rebut amb entusiasme per la parròquia.

A la segona part, amb la Sonata núm. 9, en La major, op. 47, “Kreutzer” les coses, per la part dels músics, van anar com a la primera, és a dir, bé, però amb l’increment de pathos, d’intensitat en tots els aspectes que comporta sempre aquesta peça que tanta tinta ha fet córrer.

Com a propina, Lorenzo Gatto i Roberto Giordano van oferir Schön Rossmarin, una encantadora “peça de saló” de Kreisler; allò ja quadrava més amb els elàstics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *