Subscriu-te

Bon treball vocal en uns ‘Pescadors de perles’ convertits en ‘reality’ televisiu

LES PÊCHEURS DE PERLES de Georges Bizet. John Osborn. Michael Adams. Ekaterina Bakanova. Fernando Radó. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Yves Abel. Direcció d’escena: Lotte de Beer. Direcció del Cor: Conxita Garcia. Escenografia: Marouscha Levy. Vestuari: Jorine van Beek. Videocreació: Finn Ross. Producció: Theater an der Wien. LICEU. 13 DE MAIG DE 2019.

Nombrosos al·licients confluïen en la primera de les representacions al Gran Teatre del Liceu de l’òpera de Bizet Els pescadors de perles. El fet que el Teatre tornés a acollir aquest títol més de cinquanta anys després –unes representacions que varen tenir l’inoblidable Alfredo Kraus com a protagonista–, la presència de John Osborn, un dels màxims exponents actuals dels rols de tenor del repertori francès, o el debut al Liceu de dues veus com les de la soprano Ekaterina Bakanova i del baríton Michael Adams, eren motius prou encoratjadors per celebrar aquest retrobament amb un títol d’una inspiració lírica inqüestionable.

John Osborn i Ekaterina Bakanova. © Antoni Bofill

Però si el resultat global a nivell vocal no va acabar de despertar l’entusiasme desitjat a priori, la direcció escènica de Lotte de Beer va ser acomiadada amb divisió d’opinions, amb predomini de xiulets i l’esbroncada d’un públic que cada cop sembla estar més fart d’experiments banals mancats d’originalitat. Una de les premisses de Lotte de Beer que ha reportat nombrosos reconeixements a les seves propostes escenogràfiques ha estat voler fer arribar l’òpera a un públic jove, una proposta a la qual ens afegim. Però no hi ha res més allunyat de la realitat social del que vol una generació de joves establerta al món d’internet i, per descomptat, del públic amant de l’òpera, que embolcallar aquests Pescadors amb el prisma d’un reality show –màxim exponent del que es pot anomenar “telebrossa”– que desmereixia amb escreix la música subtil de Bizet. És cert que aspectes escenogràfics com la videocreació de Finn Ross rememorant el moment que Zurga és salvat per la petita Léïla o l’estètica del segon acte amb una immensa lluna plena rere el palau, creaven una atmosfera en què s’enaltia la dramatúrgia.

L’apartat escènic es movia en dos nivells: d’una banda, els protagonistes de l’acció, que actuaven sota la confluència de càmeres i micròfons; de l’altra, la disposició del cor –que de ben segur a molts va fer venir a la memòria la cèlebre contraportada de la revista «TBO»– que feia el rol dels televidents i que des dels seus respectius pisos de l’edifici seguien les imatges del reality tot mostrant-hi el grau d’entusiasme o desacord amb la successió d’esdeveniments. Alguna intervenció del ballet i certes figures de ioga fetes per Ekaterina Bakanova semblaven voler acostar-nos a un món pseudoorientalitzant dins una poc aconseguida proposta escènica, que va tenir com a “punt culminant” una projecció d’entrevistes entre el segon i tercer actes filmades al mercat –molt en la línia de l’humor de La Cubana– sobre la conveniència o no de la condemna a mort de Nadir i Léïla, fet que trencava tota la dramatúrgia argumental.

© Antoni Bofill

Però el que cap escenografia fallida podrà escapçar és la música tan subtil i ben travada d’aquesta òpera. La veu de John Osborn tornava al Liceu després del seu gran pas tres temporades enrere amb Benvenuto Cellini. Cantant atrevit que afronta rols que pocs tenors gosen encarar, va saber aprofitar la seva tessitura aguda i la flexibilitat de la seva veu per cantar d’una manera molt expressiva el rol complex de Nadir. Cal dir que la seva actuació va anar de més a menys, tot cantant amb correcció tant el duet “Au fond du Temple Saint” com la famosa ària “Je crois entendre encore” –amb uns subtilíssims pianissimi però amb algun desajust en l’afinació– i aconseguint moments bellíssims, subtils, delicadíssims al segon acte. La seva expressivitat i el sentit romàntic amb què va embolcallar el seu personatge eren mostres d’aquest profund coneixement que Osborn té del repertori per a tenor de l’òpera francesa del XIX, essent-ne actualment el màxim exponent. Gran actuació de la soprano Ekaterina Bakanova; la seva recreació de Léïla va transmetre dolçor, passió, fortalesa, vehemència dramàtica i el seu segon acte va tenir com a moment culminant “Comme autrefois dans la nuit sombre” abans d’endinsar-se en l’esplèndid duet amb John Osborn. La seva tessitura de soprano lírica lleugera, amb un gran bagatge en rols d’òpera francesa des de Carmen (Micaëla) a Werther (Sophie) o Manon, així com en rols belcantistes i mozartians, fan de la veu de Bakanova, per la seva versatilitat, aprofundiment expressiu i claredat en l’emissió, un instrument adient per modelar acuradament les complexitats líriques per les quals s’ha de moure aquest personatge. Si la veu de Bakanova resultava idònia per a aquest rol, les intervencions de Michael Adams com a Zurga van tenir un resultat desigual. La seva veu és bellíssima, el seu color resultava adequat i el seu treball com a actor va ser del tot encomiable. Però una major potència vocal, una projecció més decidida hauria ajudat a remarcar tot el sentit dramàtic i ple de contradiccions emocionals en què es mou el seu personatge; va resoldre amb molta eficiència l’ària “Ô Nadir, tendre ami de mon jeune age” i creant una atmosfera expressiva plena de refinament. Bon treball de Michael Adams, a qui un major volum hauria fet guanyar enters a la seva actuació.

Fernando Radó i Michael Adams. © Antoni Bofill

El rol de Nourabad requeia en el sempre eficient Fernando Radó. Impecable en les seves intervencions i jugant sempre un paper fonamental escènic com a director d’aquest plantejament a manera de reality que proposava la posada en escena. Cal dir que el cor va començar amb certs desequilibris en la precisió de les entrades –probablement per la disposició vertical escènica, que no ajudava a una visió clara de la direcció–, però a poc a poc va anar trobant el seu rol i mostrant fortalesa i color en les seves brillants intervencions. La direcció orquestral d’Yves Abel cuidava el treball dels solistes vocals propiciant uns volums i un refinament favorable per al desenvolupament del cant. El color de l’orquestració mai va ser tractat amb desmesura i el fet de pouar en la delicadesa lírica i harmònica de l’obra va crear un suport del tot adient per als cantants. Una representació d’un nivell musical remarcable que no va tenir l’acompanyament d’una idea escènica, ja que va estar molt allunyada de poder despertar el mínim entusiasme tant per als operistes com per a un públic novell.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *