Subscriu-te

Crítica

Bons auguris per a l’òpera

© WorkinGOpera
© WorkinGOpera

IL RITORNO D’ULISSE IN PATRIA de Claudio Monteverdi. César Polo. Eulàlia Fantova. Anaïs Oliveras. Pablo Acosta. Aniol Botines. Dir. d’escena: Miguel Cubero. Dir. musical: Mara Galassi i Mónica Pustilnik. Producció de WorkinGOpera. CENTRE CULTURAL TERESA PÀMIES. 26 D’ABRIL DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Una altra manera de fer òpera és possible, al marge de la crisi i de les institucions, i així ho van demostrar el passat cap de setmana la recent formada companyia d’òpera barroca WorkinGOpera; una companyia gestada a l’ESMUC –antics alumnes i professors en són els fundadors– i posada en marxa amb un no poc ambiciós projecte operístic: Il ritorno d’Ulisse in patria de Claudio Monteverdi, una de les tres òperes més conegudes del “pare” de l’òpera i, de ben segur, la menys representada en època contemporània. De fet, no es coneix que al Gran Teatre del Liceu, amb més de 160 anys d’història, s’hagi representat mai aquest títol!

Una fita, doncs, per diversos motius lloable, la de les representacions que es van dur a terme el 26 i 27 d’abril passat en un centre cultural deslocalitzat en l’àmbit musical i, més encara, operístic –el Centre Cultural Teresa Pàmies–, que per les seves característiques es va mostrar com un espai idoni per a un format operístic que s’estima les distàncies curtes i els espais reduïts, com va ser el cas. Dèiem lloable perquè, d’una banda, és valent engegar actualment iniciatives com la dels joves components de WorkinGOpera, però més encara és fer-ho amb voluntat de continuïtat i amb un grau de professionalitat que tot sovint altres plataformes amb més mitjans no demostren. Lloable també per la cura demostrada en la tria del programa –ja comentada– i, sobretot, per l’alt nivell demostrat en la preparació i interpretació.

Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi narra el retorn d’Ulisse a la seva terra, Ítaca, després de vint anys de la seva partença a Troia. Penelope, que s’ha mantingut fidel tot aquest temps, és assetjada pels dubtes sobre el possible retorn d’Ulisse, gràcies a la insistència de Melanto i dos pretendents, Pisandro i Antinoo, que volen fer-li oblidar el seu espòs. Però la intercessió de Minerva i l’ajut del seu fill Telemaco permeten el retorn d’Ulisse a casa seva i el reconeixement de la seva esposa, Penelope. L’òpera situa l’espectador davant la fragilitat humana –com ve s’explica des de WorkinGOpera en el programa de mà–, que és condició intrínseca de l’home i que està al servei del Temps, de la Fortuna i de l’Amor. Composta per a un teatre públic venecià pels carnavals del 1640, l’òpera barreja els components fantàstics amb un contingut moralitzant.

Amb una proposta escènica molt senzilla, sostinguda per les suggestives projeccions de Miguel Cubero, l’acció s’hi desenvolupa de forma àgil, emfatitzant les actituds i els sentiments expressats musicalment, amb moviments clars i sense pretensions, però prou efectius. El rodatge escènic dels intèrprets és, sens dubte, una de les motivacions de creació de la companyia, ateses les escasses ocasions d’accés als escenaris per als joves cantants que s’inicien en el món professional. Un buit –el que hi ha entre l’escola i la professionalització– que aquesta companyia ha decidit omplir per compte propi.

Musicalment, la proposta resultà d’allò més positiva. Il ritorno d’Ulisse in patria és una òpera llarga, que pot resultar fins i tot feixuga en una audició completa als nostres dies. Edwin García, tiorbista i especialista en corda polsada barroca, n’ha fet una versió reduïda i una adaptació musical excel·lent, en què no es perd ni un fil de l’acció ni en decau el ritme narratiu, com tampoc no es veu afectat el desenvolupament musical de l’òpera. Amb una orquestra de deu músics (alguns amb doble instrument): 2 violins, viola, viola de gamba, violone, violone en Sol, cornetto/flautes, 2 tiorbes, guitarra barroca, arpa doppia, clavicèmbal i orgue, el resultat musical va ser ric i variat, tot conservant l’essència de l’estil barroc ja més desenvolupat que en les primeres òperes de Monteverdi, amb un ús de la coloratura més afí a l’estil venecià.

Veus joves i “de la casa” al servei de la música barroca, tot demostrant que la formació al país té un alt nivell i dóna bons fruits. El tenor César Polo, de generosos mitjans i timbre atractiu, defensà amb escreix el rol principal, i amb una maduresa vocal impactant. Eulàlia Fantova assumí els rols de Penèlope i Minerva, en un tour de force que superà gràcies a un ús mesurat i ben distribuït de l’energia al llarg de la representació, amb moments emotius com el retrobament amb Ulisse. Pablo Acosta mostrà un timbre noble, de baix baríton amb facilitat pel registre greu, que li permeté assumir sense problemes el rol de Nettuno, així com també el d’Antinoo. Els rols de Melanto, Telemaco i Giunone recaigueren en Anaïs Oliveras, que a més de la versatilitat escènica, oferí una generosa interpretació musical i demostrà una adaptació als diferents registres molt solvent. Aniol Botines, completant el conjunt vocal, oferí una més que correcta interpretació tant d’Eumete com de Pisandro.

Propostes com aquestes són les que asseguren la continuïtat del gènere operístic, més enllà de conjuntures econòmiques adverses o dificultats d’accés del sistema imperant. Al capdavall, ¿qui podria pensar avui dia que es pot escoltar una òpera barroca a Barcelona amb un bon nivell artístic per només 10 euros? No hauria sobtat veure aquesta proposta com a part d’un Festival de Música Antiga de Barcelona…