Subscriu-te

Brahms a ritme de vals inaugura el cicle de cambra del Palau

PALAU CAMBRA-LIFE VICTORIA. Marta Mathéu, soprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. David Alegret, tenor. Joan Martín-Royo, baríton. Jordi Armengol i Francisco Poyato, piano. Brahms: Liebeslieder Walzer, op. 52; Valsos instrumentals, op. 39; Neues Liebeslieder Walzer, op. 65. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE SETEMBRE DE 2020.

A poc a poc es posa en marxa la nova temporada del Palau de la Música Catalana amb els seus diversos cicles. Aquesta setmana se’n van oferir els primers concerts de dos: El Primer Palau, en aquesta edició de les seves noces de plata, i el cicle Palau Cambra. Aquest últim, en dues vessants, la instrumental i la vocal, reunirà en quinze concerts una proposta tan interessant com variada en programes i intèrprets. La primera cita ha estat amb un concert que les ha unit totes dues en un monogràfic Brahms-vals amb la col·laboració del Festival LIFE Victoria.

En la història de la música hi ha el prejudici, gens justificat, de compositors lleugers i compositors pesants, compositors amb humor i compositors seriosos. Brahms és considerat entre els segons de tots dos grups. Les seves simfonies, la música de cambra i el seu gran Rèquiem alemany n’han ocultat la versió més lleugera i popular de les seves Danses hongareses i altres partitures més de caràcter extravertit, com les que se’ns van oferir en aquest concert.

Hi ha qui diu que Johannes Brahms com a home era de caràcter difícil, gairebé sorrut, amb problemes de relació amb les dones, i que ho compensava amb el seu art musical. No obstant això, aquest humil i tímid nen d’Hamburg es va educar amb una mare que li cantava tonades populars i li llegia els grans poetes de la tradició germànica. Tal vegada aquesta llavor va germinar en la inspiració dels opus 39, 52 i 65, dels quals es va poder gaudir en una correcta versió a l’escenari del Palau de la Música.

A manera de tríptic musical es van oferir els dos cicles vocals Liebeslieder Walzer, op. 52 i Neues Liebeslieder Walzer, op. 65, amb els Valsos instrumentals per a dos pianos, op. 39, entremig.

Sis intèrprets catalans de prestigi reconegut van formar un treball de cambra tan complex com exigent i amb un resultat notable: el quartet vocal format per la soprano Marta Mathéu, la mezzo Gemma Coma-Alabert, el tenor David Alegret i el baríton Joan Martín-Royo va ser acompanyat des del piano a quatre mans per dos especialistes en lied com són Jordi Armengol i Francisco Poyato.

Si hi ha alguna cosa que subratlla el cicle opus 52 amb el qual es va obrir el concert és l’optimisme en el joc amorós, i així ho van demostrar els intèrprets des del primer lied: Rede, Mädchen, que es va veure reforçat a mesura que avançava el cicle amb lieder com Am Gesteine, d’un caràcter més hongarès i marcat, i podent apreciar la riquesa dinàmica en el duo masculí d’O die Frauen, així com la sensualitat en la lectura de les veus femenines en Wie des Abends o un caràcter més líric en Vögelein durchrauscht. El canvi de paradigma cap a una visió més dramàtica de l’enamorament es va donar en el lied Die grüne Hopfenranke, tot culminant en Es bebet das Gesträuche, que tanca el cicle amb el seu caràcter de desesperació a través del recurs anacrúsic. Cal destacar, d’aquest primer cicle, el solo de Mathéu en Wohl schön bewandt pel seu dramatisme, així com l’estat de gràcia del tenor David Alegret en el penúltim dels lieder, Nicht wandle, tot demostrant la seva facilitat en la dinàmica, un bell fraseig i projecció vocal.

El centre del concert el va ocupar el cicle de 16 Walzer, op. 36, compostos per Brahms el 1865 i dedicats al crític musical Hanslick i a la ciutat de Viena que el va acollir procedent d’Hamburg. De les diverses versions, es va triar l’original per a piano a quatre mans i va formar un ric collage de breus retalls d’aquesta Viena despreocupada de la família Strauss i de la melancolia schubertiana. Brahms, a les mans de Poyato i Armengol, va aportar la subtilesa i invenció harmònica dins la simple forma binària d’aquests valsos, entre els quals destacaríem el número 12, en Mi major, i el número 15, en La major.

El concert va concloure amb els Neues Liebeslieder Walzer, op. 65, en què els solistes vocals van saber barrejar la seva capacitat d’empastament en els quartets amb solos brillants. La font textual de les dues col·leccions de valsos vocals són el poemari Polydora de G. F. Daumer, si bé aquesta segona col·lecció que Brahms va musicar després de l’èxit de l’opus 52 posseeix un caràcter més dramàtic i de desengany davant l’enamorament. I és per això que hi ha qui opina que a part de la inspiració que va poder tenir Brahms en la composició en els valsos de Schubert hi ha el desengany amorós que va patir el jove Johannes amb Clara Schumann. És aquest sentiment el que apareix ja al primer quartet com un crit desesperat en la paraula “zertrümmert” en què tanta intenció van posar els solistes.

Escoltant aquest segon cicle bé se’n podria plantejar una versió més escènica que de concert, ja que cadascun dels solistes representa una actitud ben diferenciada i, a vegades, aquests es van veure encotillats pel faristol. Marta Mathéu va interpretar amb la seva facilitat en l’agut aquesta dona que contínuament no té sort quan s’acosta als homes i que es va reflectir en lieder com An jeder Hand, Nagen am Herzen o Rosen steckt i sobretot en Alles, alles in den Wind, on va fregar la desesperació. Gemma Coma-Alabert, per contra, amb la seva veu vellutada i fosca, va mostrar la foscor malèfica de l’encantament amorós en el lied Wahre, wahre deinen Sohn. La veu del tenor David Alegret es torna capriciosa i irònica en el lied solista Ich kose süß, mentre que el baríton Martín-Royo, gran liederista, va destacar en la seva intervenció d’Ihr schwarzen Augen amb el seu domini del legato, que va passar més desapercebut en els números corals.

Van destacar també els lieder Nein, Geliebter per la dolçor aconseguida en el duet de veus femenines i sobretot el quartet final, Nun, ihr Musen, genug!, que trenca amb diversos tòpics d’aquest segon cicle: la lletra és de Goethe, la forma passa de vals a passacaglia –on la part pianística també va tenir la seva aportació protagonista– i resumeix la filosofia amorosa de Brahms centrant-se més en la música que en les dones.

En definitiva, un concert interessant amb intèrprets correctes que serveixen de porta d’entrada a un cicle que desitgem que segueixi en aquesta tònica de qualitat musical i amb un públic igual de fidel i lliurat.

Imatge destacada: el pianista Francisco Poyato, micròfon en mà, va presentar breument cadascun dels tres cicles de valsos que componien el programa de concert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *