Subscriu-te

Brahms en comú

© Zircus Foto
© Zircus Foto

TEMPORADA DE CAMBRA. Brahms Piano Quartet: Josep Colomé, violí; Joaquín Riquelme, viola; David Apellániz, violoncel; Enrique Bagaría, piano. Quartets amb piano núm. 2 i núm. 3 de Johannes Brahms. L’AUDITORI. 12 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Miquel Gené

La Temporada de Cambra de l’Auditori de Barcelona va arrencar de la millor manera: amb la Sala 2 Oriol Martorell plena a vessar d’un públic que acabà dempeus per agrair i celebrar el lliurament del quartet i la seva interpretació. Els responsables d’aquest fet a l’escenari van ser quatre músics sorgits de l’Estat espanyol (Sabadell, Múrcia, Madrid i Barcelona), els quals, ja amb sòlides carreres internacionals com a solistes, músics de cambra i orquestra, s’han unit per enregistrar i interpretar els Quartets amb piano de Johannes Brahms. L’enregistrament veurà la llum aviat ofert pel segell Eudora, mentre que les interpretacions, que s’iniciaven amb el concert a L’Auditori, els duran també a altres ciutats espanyoles: València, Saragossa i la Corunya.

L’experiència d’unir solistes destacats per formar supergrups no està exempta de riscos. Ho vam poder comprovar aquest estiu al Festival de Torroella de Montgrí, on el duo d’estrelles Mullova-Labèque va deixar una impressió de conjunt més aviat pobra. La música de cambra consisteix en molt més que fer coincidir en temps i espai bones interpretacions individuals de la mateixa obra. Cal, per damunt de tot, una visió de conjunt d’aquesta obra i una manera comuna d’entendre-la i expressar-la. A partir d’aquí, cada intèrpret haurà d’aportar-hi la seva sensibilitat i els seus matisos.

© Zircus Foto
© Zircus Foto

Una de les claus de l’èxit del concert del Brahms Piano Quartet va ser, precisament, que els membres van saber trobar i mostrar en tot moment una mirada comuna envers una música que, per la complexitat formal i textural, exigeix boies a fi de no perdre’ns en la seva immensitat. La interpretació del quartet es va fonamentar en una lectura reposada, a estones fins i tot clàssica, de les peces de Brahms, amb una contenció expressiva sobretot per l’extrem superior, que consistia a donar intensitat a partir de l’augment del volum i la intensificació del timbre, però mantenint-la sempre ben lligada amb un pols estricte. Una mesura de seguretat per no perdre el lligam emocional entre els músics i d’aquests amb el públic que, si bé en un inici podia fer-nos trobar a faltar alguna cosa més, un cop entesa com a proposta interpretativa ens deixava mirar més enllà i percebre’n els matisos: línies ben traçades i sempre intel·ligibles i un fraseig de conjunt molt ben estructurat i enriquit per la visió particular de cada músic (fantàstic l’“Andante” del Quartet núm. 3). Si l’extrem superior de la intensitat pot ser un camp encara per explorar, el quartet s’endinsà profundament en l’extrem inferior, on va posar en joc un rubato subtil amb el qual tensava i relaxava el seu discurs, i així dotava la música de Brahms de la intensitat emocional necessària.

El Brahms Piano Quartet ens va oferir una vetllada de cambra rodona en la qual ens va convidar a viure la música de Brahms a través d’un sentir i d’un caminar comuns.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *