Subscriu-te

Bravo!, i els nens

© Bocabellapro Continguts Audiovisuals
© Bocabellapro Continguts Audiovisuals

INTÈRPRETS CATALANS. Trio Fortuny. Joel Bardolet, volí; Pau Codina, violoncel; Marc Heredia, piano. Obres de Brotons, Brahms i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE JUNY DE 2017.

Per Miquel Gené

El primer aplaudiment el dedico al nombrós públic que nodria les butaques del Petit Palau i que va seguir amb atenció i va aplaudir amb entusiasme un concert exigent per la seva durada i complexitat. Entre aquest públic, una bona colla de nens i nenes que acabaren cridant a ple pulmó: “Bravo!”, i que m’alegren en constatar que el Petit Palau no és només un espai de formació de joves intèrprets, sinó també de joves públics, element que sovint descuidem i que és un dels principals mals –precisament que en manquin– que patim avui dia en l’àmbit musical.

El segon aplaudiment, no pot ser altrament, és per al Trio Fortuny, un jove conjunt format també per músics joves que comencen a obrir-se pas en l’àmbit professional. Tres solistes que, units en formació de trio, deixaren detalls interessants que em permeten afirmar que, amb tot el recorregut que tenen per davant, es poden convertir en una sòlida formació de cambra.

El programa arrencava amb el Requiem trio de Salvador Brotons. L’obra, composta com a tribut als morts en els atemptats de Nova York de l’any 2001, és emocionalment molt intensa i es basa en imatges com la tristesa, la brutalitat i la desesperació, però també en l’esperança en la justícia i la pau. El trio va saber imprimir aquesta intensitat a la seva interpretació i va construir la varietat d’estats d’ànim de manera eficaç. Des de l’inici es va mostrar precís, sòlid i rítmicament molt enèrgic. Violí i violoncel es relacionaven de meravella a través d’una respiració comuna, amb la qual generaven un fraseig sense fissures i portaven la davantera de la formació, mentre que el piano feia les funcions de cobertura i de terra que contenia tot el seu foc. Heredia, amb un toc segur i ben definit, tot i que a vegades pugui resultar brusc en alguns atacs, va explorar amb gust i espai les ressonàncies del piano, amb les quals embolcallava els seus companys des de la rereguarda.

La percepció de l’existència de dos mons separats dins la formació es va accentuar en el Trio núm. 1, op. 8 de Johannes Brahms. Violí i violoncel es trobaven còmodes en la respiració comuna que ja havien mostrat en l’obra de Brotons i dialogaven i s’acompanyaven generant una frase fluida alhora que sòlida. Bardolet era sovint qui guiava el discurs, amb una gran qualitat en el control del pes que li permetia anar del foc més intens a les subtileses aèries. Una comunió que no es produïa d’una manera tan brillant amb el piano, amb el qual les dues cordes no empastaven ni en so ni en intenció. Discrepàncies subtils d’articulació, respiració i pes que generaven una falla que caldrà minimitzar. La música de Brahms, de gran complexitat textural i estructural, no posa les coses fàcils en aquest sentit i demana un recorregut llarg i pacient a aquells intèrprets que vulguin accedir a tot el seu misteri i dominar-ne el llenguatge.

Al Trio núm. 2, D. 929 de Franz Schubert, una obra més diàfana a nivell textural, el trio va funcionar millor com a conjunt. Les cordes, més relaxades en el primer moviment, acceptaren millor el so del piano i junts es mogueren amb llibertat per sobre de la pulsació. Codina sobresortia en el tercer moviment mostrant-se amb un so ample i càlid, del qual sorgia una frase àmplia i relaxada. Des d’una tècnica instrumental molt sòlida, els tres músics jugaven amb la intensitat i els contrastos, no sempre caminant junts en el desenvolupament rítmic, però sí en la pulsació global.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *