Subscriu-te

Brillant concert inaugural al Festival Pau Casals

© Sílvia Isach
© Sílvia Isach

36è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Marie-Elisabeth Hecker, violoncel. Michail Lifits, piano. Obres de Bach, Stravinsky i Brahms. AUDITORI PAU CASALS DEL VENDRELL. 16 DE JULIOL DE 2016.

Per Santi Riu

El Vendrell recorda any rere any el mestre Pau Casals i, per tant, no ens hauria de sorprendre que el violoncel sigui també l’instrument principal d’un Festival Internacional de Música que du el seu nom i que se celebra anualment cada estiu a l’auditori construït davant mateix del que fou la seva casa a la platja de Sant Salvador. La inauguració va omplir l’auditori en un concert que va servir per presentar-nos la jove violoncel·lista Marie-Elisabeth Hecker acompanyada del pianista Michail Lifits en un programa força variat.

La Sonata BWV 1029 de Bach obrí el recital amb un “Vivace” de bon tremp rítmic, nitidesa d’articulació, un so càlid i una gran expressivitat. El Bach de la violoncel·lista alemanya no buscava pas imitar el so de la viola de gamba –instrument per al qual havia estat escrita l’obra–, però presentava una certa finor, un toc poètic i un bon equilibri amb el seu acompanyant. Tot i això, al cronista li hauria agradat una major presència del pianista –especialment en els baixos. Aquesta decisió segurament obeïa a la voluntat d’evitar una lluita sonora entre ambdós instruments que els podria situar fora d’estil.

L’“Adagio” aconseguí fer-nos levitar, amb una línia melòdica tan ben degustada com conduïda, amb una visió reflexiva i sempre comunicativa abans d’atacar un “Allegro” final tan vigorós com cantabile.

La Suite Italienne d’Stravinsky és una obra original i plena d’encant que Stravinsky va escriure l’any 1933. La reelaboració del seu ballet Pulcinella per a violoncel i piano posa en lloc preeminent l’instrument de corda, fet que segurament és conseqüència directa de la col·laboració que tingué Stravinsky amb el violoncel·lista rus Piatigorski en l’escriptura d’aquesta versió. I no deixa de sorprendre l’enginy del compositor en aquesta obra deliciosa que sorprengué abans de l’arribada de la mitja part.

En una lectura sempre fresca i amb moments de gran impacte, ja cridà l’atenció l’atac inicial de la “Introducció”, ple de força i expressivitat. Una càlida, gràcil i molt expressiva “Serenata” degustada amb un to pròxim a la malenconia ens conduí a l’“Ària”, que exposà una melodia plenament romàntica. Una virtuosa “Tarantella” –interpretada a una alta velocitat– va mantenir el control en tot moment i donà pas a un contrastat “Minuetto e Finale”.

Una aproximació on es pogué viure del sentiment més líric a la robustesa, del matís més subtil fins al caràcter i l’energia més desbocats. I un enfocament que s’encomanà també al públic, per l’energia i entusiasme dels intèrprets.

La segona part ens deparava una obra del gran repertori, la Sonata per a violoncel i piano, op. 38 de Brahms. Una sonata que, a més, venia marcada per l’enregistrament fet per la violoncel·lista del corpus brahmsià i que acaba de sortir al mercat discogràfic. No ens hauria d’estranyar, doncs, que en sentíssim una concepció madura, emocionant, romàntica i ben matisada. Una versió que respira, amb un pianista que secunda bé, amb efectes subtils de matisos. Lifits és un pianista primoter, atent i de gran amplitud dinàmica, que aportà colors, bon fraseig i bellesa de so, però li mancà vigor i passió, excepte en un gran “Allegro” final.

Amb un bell so, elegància, personalitat i gran musicalitat, la violoncel·lista alemanya ens conduí per un Brahms sensible, apassionat i ple de colors que emocionà el públic. Semblava haver-hi dinàmiques diferents per a cada frase i una gran sensibilitat que esdevenia bellesa per allà on passava. A més, la intensitat et conduïa, al llarg de l’obra, d’una manera contrastada i amb un bell fraseig. No hi havia gests excessius, ni de cara a la galeria per part dels intèrprets. I és que a Marie-Elisabeth Hecker, semblava tan sols interessar-li la música i la manera de lliurar el missatge.

El públic, també lliurat, obligà els artistes a oferir una propina. Un somniador Après un Rêve de Fauré clogué un brillant recital de presentació d’una violoncel·lista que caldrà seguir amb atenció i que per físic i gests ens recordà la gran Jacqueline Du Pré.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *