Subscriu-te

Calixto Bieito fa el cim d’Usandizaga

MENDI-MENDIYAN de José María Usandizaga. Ausrine Stundyte. Mikeldi Atxalandabaso. Olatz Saitua. Christopher Robertson. José Manuel Díaz. Gexan Etxabe. Dir. musical: Erik Nielsen. Dir. d’escena: Calixto Bieito. Bilbao Orkestra Sinfonikoa. Bilboko Koral Elkartea. Nova producció. TEATRO ARRIAGA DE BILBAO. 22 DE JUNY DE 2019.

No és Terra baixa, però també passa a les muntanyes i també hi ha un llop. De fet, com a l’obra d’Àngel Guimerà i a l’òpera que va inspirar, n’hi ha dos, de llops, un de quatre potes i un altre de dues. Del que parlem, però, és de Mendi-Mendiyan (En plena muntanya), una òpera de José María Usandizaga (1887-1915) que Calixto Bieito ha portat a l’escenari del Teatro Arriaga de Bilbao, teatre del qual és el director artístic. La representació d’aquesta obra, que s’inscriu en l’intent de crear una òpera basca a començament del segle XX, ha estat tot un encert al qual han contribuït molt particularment les veus de la soprano letona Ausrine Stundyte i la del tenor basc Mikeldi Atxalandabaso, així com l’Orquestra Simfònica de Bilbao, sota la direcció del seu titular, Erik Nielsen.

El 1909 la Bilboko Koral Elkartea (Societat Coral de Bilbao) va encarregar una òpera sobre tema basc a cadascun dels tres principals compositors que hi havia a Euskadi en aquell moment: Usandizaga, Jesús Guridi i Santos Intxausti. Només la del primer, Mendi-Mendiyan, va arribar a port en el termini establert i ho va fer amb un llibret de José Power adaptat a l’euskera pel poeta José Artola. Es va estrenar a Bilbao el 1910.

Usandizaga només tenia 22 anys quan la va compondre i era la seva primera òpera (ell la qualificava de “pastoral lírica”), però el resultat va ser una partitura ben madura, molt més sòlida que no el llibret, que és molt pla. Els personatges són arquetips amb poc gruix psicològic i amb sentiments també a flor de pell, poc elaborats. En canvi, el jove compositor amb la seva música dona als personatges el que falta al llibret, profunditat, molt de lirisme, així com l’evocació poètica del particular món rural basc.

Andrea, la protagonista, és una pastora òrfena que, amb el seu germà petit, Txiki, cuida el ramat de l’avi Juan Cruz. La noia té dos pretendents, Joshe Mari, que és una bona persona, i Gaizto, que és l’altra cara de la moneda. Ella, però, estima Joshe Mari. Al final d’un romiatge, un enfrontament entre els dos homes acaba amb la mort de l’estimat per Andrea a mans de Gaizto. A l’epíleg, la noia no vol abandonar el lloc on s’ha produït la mort, que és el mateix on la parella s’havia declarat mútuament amor.

© E. Moreno Esquibel

Aquest argument tan senzill té un desenvolupament molt més elaborat musicalment. Mentre era estudiant a París, Usandizaga va conèixer la música de Giaccomo Puccini i, de fet, el 1901 a Donostia, la seva ciutat, ja s’hi havia representat La bohème. La influència verista, doncs, és potser el tret que més destaca de la partitura, però també s’hi detecta un regust wagnerià i, naturalment, referències a la música tradicional basca. El compositor era pianista, però el tractament que dona a la corda, en particular al violí, demostra el gran coneixement que tenia d’aquest instrument. I també resulta molt notable l’escriptura coral centrada en un Ave Maria que no és gens fàcil de cantar.

Es notava d’una hora lluny que el pressupost per a aquesta producció era molt minvat, però Bieito ha fet de la necessitat virtut. El folklore hi és, però el director d’escena hi fa prevaler la tragèdia de la història. El drama es desenvolupa al voltant de tres símbols bascos: la muntanya, el caseriu i el roure, i dona tot el protagonisme al personatge d’Andrea, una presència constant dalt de l’escenari. La història que s’hi explica és molt fosca i així és l’escenografia de Susanne Gschwender, gairebé negra. L’excepció cromàtica és la jaqueta vermella d’Andrea i l’animació a l’escena del romiatge amb els vestits blancs d’un aizkolari que talla un tronc amb la destral que acabarà sent l’arma del delicte, i d’un dantzari que balla l’aurresku. Ja al final apareix breument el verd del roure que cau damunt el caseriu.

La muntanya del primer acte està feta de plàstic negre regada constantment per un sirimiri que dona a l’escena l’aspecte boirós i humit premonitori de la tragèdia que s’està covant. El caseriu és només una estructura enlairada que gira sobre si mateixa i serveix per distingir dos plànols, el dels bons sentiments, d’una banda, i els del món violent, en què els llops ataquen les ovelles, els homes van a la caça dels depredadors i el malvat aixeca la destral contra l’adversari amorós.

© E. Moreno Esquibel

La soprano Ausrine Stundyte va sorprendre per la seva identificació vocal amb el personatge d’Andrea, per la seva gran presència escènica i per cantar una òpera en euskera que difícilment tornarà a cantar. Al seu costat, Mikeldi Atxalandabaso, un tenor que està fent una carrera molt sòlida, va volar molt alt. El seu Joshe Mari, amb uns aguts impecables, estava amarat de lirisme. La veu de la soprano Olatz Saitúa no és gaire gran, però la seva lleugeresa feia molt creïble el personatge de Txiki. Completaven el repartiment Christophe Robertson (Juan Cruz), José Manuel Díaz (Kaiku) i Gexan Etxabe (Gaizto).

El director nord-americà Erik Nielsen i la Simfònica de Bilbao van demostrar haver fet un gran treball d’estudi de la partitura i el resultat va ser excel·lent. Les veus de la Societat Coral de Bilbao, la mateixa que fa 110 anys li havia encarregat l’òpera a Usandizaga, van defensar la part coral amb molt de lliurament, malgrat algun entrebanc dels tenors amb les moltes dificultats de la partitura.

Mendi-Mendiyan és una òpera poc representada, una mica arraconada per l’obra de més èxit d’Usandizaga, que és la sarsuela Las golondrinas, estrenada el 1914. Tot i això, de tant en tant es pot veure al País Basc. El 2015, en ocasió del centenari de la mort del compositor, Antoni Ros Marbà va dirigir-ne una versió de concert a Sant Sebastià. Al Liceu hi havia arribat el gener del 1945.

Des que Bieito dirigeix el Teatro Arriaga, cada temporada hi inclou alguna producció estretament vinculada amb la cultura basca. L’any passat va dirigir una versió teatral de la novel·la Obabakoak de Bernardo Atxaga. Enguany ha estat l’òpera d’Usandizaga i diu que en el futur li agradaria posar en escena l’òpera Gernika de Francisco Escudero.

Imatge destacada: la soprano Ausrine Stundyte. © E. Moreno Esquibel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *