Subscriu-te

Crítica

Camera Musicae: enginy, qualitat i nous formats

El concert de Camera Musicae al Petit Palau, el 17 de maig de 2013
El concert de Camera Musicae al Petit Palau, el 17 de maig de 2013

ORQUESTRA CAMERA MUSICAE. Elena Copons, soprano. Dir.: Xavier Pagès. G. Fauré: Cançons op. 58. Mahler: Simfonia núm. 4. PETIT PALAU. 17 DE MAIG DE 2013.

Per Xavier Chavarria

Molt bones sensacions ens va deixar, divendres passat, l’Orquestra Camera Musicae en el concert que va oferir al Petit Palau del Palau de la Música Catalana. Aquesta formació instrumental, amb seu a Reus i que té com a director titular Tomàs Grau, es va presentar al Petit Palau, en el que era el quart i últim concert del seu cicle, amb una formació reduïda, una dotzena de músics, amb la participació de la soprano Elena Copons i amb un director convidat, Xavier Pagès. Ja fa temps que aquesta formació proposa formats de concert renovats, amb repertoris alternatius, estrenes, descobertes, col·laboracions estimulants, amb un altíssim nivell en tots els aspectes, i a més a un preu molt assequible: parlant en termes mercantils, la relació qualitat-preu dels seus productes és excel·lent. Potser el futur del concert clàssic passa per fórmules com aquestes. Cal que el projecte es consolidi, però això promet. 

En aquest concert, Camera Musicae va presentar un repertori més cambrístic que no pas orquestral, amb obres de Fauré i Mahler arranjades per a petit conjunt instrumental. A la primera part es van escoltar les Cinc cançons venecianes, op. 58 de Gabriel Fauré, cinc melodies exquisides, amb textos de Paul Verlaine, escrites originalment per a veu i piano, i que aquí es van escoltar en la versió instrumentada pel director del concert, Xavier Pagès, per a quintet de corda, quintet de vent i piano. Un arranjament riquíssim, delicat i ple de subtileses sonores, que aporta noves coloracions a cada cançó, en detriment –això sí– d’aquell esperit eteri, atmosfèric, amb què Fauré les va dotar. Xavier Pagès, que té una intensa activitat com a compositor, hi ha deixat una empremta fonda, en aquest arranjament: hi fa sentir la seva ambició creativa fins al punt de convertir aquestes cançons en una obra completament nova, interessant però diferent de l’original. Una aportació enriquidora; llàstima que l’enginy creatiu de Xavier Pagès no s’hagi convertit en una obra de nova factura. Elena Copons va cantar aquestes cançons amb la gràcia i el bon gust que caracteritzen totes les seves interpretacions, amb un vibrat que podria resultar excessiu en certs passatges, però sempre equilibrat i adequat a la densitat sonora de l’arranjament. I tots els músics que l’acompanyaven van fer un treball excel·lent, tant tímbric com d’empastament; una impressió que es va confirmar a la segona part, amb la versió cambrística de la Quarta Simfonia de Mahler.

Camera Musicae és una orquestra de cambra, però els músics que la integren són autèntics solistes, amb un magnífic nivell interpretatiu; i això va quedar ben palès en la versió cambrística de la Quarta Simfonia de Gustav Mahler que va sonar a la segona part. La versió que Erwin Stein va fer l’any 1921 per ser interpretada a la Societat de Concerts Privats que Schönberg havia engegat a Viena, redueix un 80% el nombre d’instruments i, el que és més important, converteix els que queden (flauta, clarinet i oboè, quartet de corda amb contrabaix, piano, orgue i percussió) en autèntics solistes, amb un paper molt compromès i exigent. L’obra (i especialment el deliciós moviment lent) perd la consistència i la musculatura que li havia infós Mahler, però es converteix en autèntica cristalleria sonora, plena de matisos tímbrics i una transparència de línies vertiginosa: tot un repte per als músics que l’afronten. Però els solistes (així és com els hauríem de definir) de Camera Musicae en van fer una lectura magnífica, sòlida i equilibrada, ben conduïda per Xavier Pagès i reblada per una altra exhibició de bellesa vocal d’Elena Copons en l’últim moviment.

Sensacions, doncs, molt positives, que confirmen l’excel·lent treball que està duent a terme Tomàs Grau amb aquesta jove formació orquestral i que li auguren un futur molt prometedor.