Subscriu-te

Crítica

Cantar o ser cançó

El 23 d’agost el baríton Matthias Goerne interpretà El viatge d’hivern. © Josep Maria Poch
El 23 d’agost el baríton Matthias Goerne interpretà El viatge d’hivern. © Josep Maria Poch

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN 2014.

MATTHIAS GOERNE, BARÍTON. Alexander Schmalcz, piano. Obres de Schubert i Beethoven. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 23 i 25 D’AGOST DE 2014.

NÚRIA RIAL, SOPRANO. Francisco Poyato, piano. Obres de Schumann, Zemlinsky, Berg i Toldrà. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 24 D’AGOST DE 2014.

Per Josep Barcons

La presència de Matthias Goerne a Vilabertran ja és un clàssic de l’estiu, però enguany tenia quelcom d’especial perquè hi abordava els cicles més coneguts de Schubert en 4 dies consecutius, amb una jornada de descans al mig. Si divendres 22 feia La bella molinera, el dissabte 23 feia El viatge d’hivern i el dilluns 25 d’agost feia El cant del cigne (al qual sumava A l’estimada llunyana de Beethoven), sempre acompanyat per l’excel·lent pianista Alexander Schmalcz, que estava plegat del tot a l’expressivitat de Goerne i seguia la seva veu frondosa de manera absoluta. Enmig dels recitals del baríton alemany, el diumenge 24 Núria Rial s’encarregava de donar continuïtat musical als dies en un concert de lied alemany i català acompanyada al piano per Francisco Poyato.

El fet que el concert de la soprano catalana quedés emmarcat per dos recitals com els que oferí Goerne va deslluir-ne el contingut. No sols per la comparació inevitable entre una i altra propostes, sinó perquè, si bé en el terreny de la música barroca Rial s’ha fet i s’està fent un nom de referència per la pulcritud de les seves actuacions, el del lied no és (almenys per ara) el repertori en què llueix més. La seva vocalitat límpida i elegant i el seu bon gust en la interpretació del repertori barroc no tenien parió en la seva aproximació a la música romàntica i postromàntica de Schumann, Zemlinsky, Berg i Toldrà. I si la seva veu sona natural i profundament orgànica en la música dels segles XVII i XVIII, quan s’acosta al segle XIX li falta naturalitat a l’hora d’expressar sense amanerament unes línies que sovint depassen en dramatisme melòdic i harmònic les aparents anècdotes que el text explica. Així, la seva expressivitat i els seus gestos resultaven poc orgànics en relació amb el text, i per més que vocalment tot estigués bastant al seu lloc, la música quedava força inexpressada. La qual cosa no vol dir que aquest sigui un territori vedat per a la cantant catalana: al contrari! Cal agrair-li la incursió i desitjar que creixi en aquest repertori de manera anàloga a com ho ha fet en el de segles anteriors. Al capdavall, sempre hi ha un primer dia per a tot…

El primer dia de Goerne en el lied ja queda molt lluny, i amb els anys que han passat des de llavors, el baríton alemany ha avançat fins a esdevenir una figura de referència indiscutible en aquest repertori. Si cada any Goerne ha anat sorprenent amb la maduració musical i espiritual de tot allò que interpretava (oferint versions que semblaven impossibles abans que ell ens les brindés), enguany ha semblat que ja no es pot anar més lluny: els cicles liederístics abordats per Goerne van sonar de manera tan extraordinària que qualsevol paraula queda curta per acostar-se a definir el que es va viure a la canònica de Santa Maria de Vilabertran en els concerts inaugurals de la Schubertíada d’enguany.

La soprano Núria Rial i el pianista Francisco Poyato en la seva actuació el 24 d’agost. © Josep Maria Poch
La soprano Núria Rial i el pianista Francisco Poyato en la seva actuació el 24 d’agost. © Josep Maria Poch

Així com Núria Rial cantava cançons, Goerne era tot ell cançó. I si Rial girava les pàgines de la partitura per anar a la següent cançó abans i tot que Poyato fes els últims acords (evidenciant que era una intèrpret de quelcom escrit per algú), Goerne estava sobre l’escenari esdevenint cançó en cada instant, fins i tot en les pauses entre peça i peça. No es tracta ja de tenir tècnica vocal, ni de tenir criteri estilístic, ni d’interpretar res…, Goerne és cançó de cap a peus, i el seu cos no només és un ressonador fora de sèrie que es posa a vibrar amb qualsevol consonant (fins i tot sense necessitat de vocals!), sinó que tot ell es transforma en allò que diu.

Així, Goerne no interpreta les partitures escrites per Schubert, sinó que, valent-se de la seva música, va a l’arrel del text per dir-lo des d’una profunditat insondable. Poc importa que faci canvis de tempo, ritardandos, dinàmiques i fins i tot notes diferents de les que Schubert va posar al pentagrama. La seva veu és tan veritat que sembla que el poema i la música no existeixin sense ell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *