Subscriu-te

Cap a la consagració

© www.facebook.com/ibercamera
© www.facebook.com/ibercamera

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt. Gautier Capuçon, violoncel. Dir.: Andrés Orozco-Estrada. Obres de Guridi, Txaikovski i Stravinsky. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE MAIG DE 2017.

Per Mònica Pagès Santacana

La vaga dels treballadors de L’Auditori va provocar un canvi d’escenari a l’últim concert d’aquesta temporada d’Ibercamera, que presentava per primera vegada el director colombià Andrés Orozco-Estrada i també el violoncel·lista francès Gautier Capuçon amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt. Dos noms destacats de la generació actual que, a més, interpretaven dues obres molt emblemàtiques: les Variacions Rococó de Txaikovski, en el cas de Capuçon, i La consagració de la primavera d’Stravinsky com a plat fort per a Orozco-Estrada.

A més de traslladar el concert de L’Auditori al Palau –cosa que, inevitablement, va donar un regust més històric i solemne en aquesta primera ocasió de sentir junts aquests dos músics amb una de les orquestres de més renom d’Alemanya–, es va començar excepcionalment a les set de la tarda, una hora encara més “europea” que, personalment i amb perdó de les persones que tenen horaris comercials, adoptaria a partir d’ara pel plaer que produeix sentir un concert amb l’energia de la tarda i per la comoditat de poder sortir a sopar tranquil·lament a quarts de nou del vespre. A causa d’aquest contratemps, que va obligar a encabir aquest concert enmig de la programació que tenia aquell dia el Palau, es va suprimir l’Obertura Coriolà de Beethoven amb què estava previst iniciar el concert. Això va propiciar que es trenqués una mica la formalitat habitual del concert i que els assistents poguéssim gaudir d’una presentació feta pel mateix Orozco-Estrada, que va mostrar al públic el seu tarannà desimbolt i que va fer més propera la cerimònia musical a la qual érem a punt d’assistir. Gràcies al seu bon criteri, al lloc de Beethoven vam sentir “La amorosa” de Jesús Guridi, la sisena de les seves Melodías vascas compostes el 1940. Gràcies una vegada més a aquest imprevist per la protesta dels treballadors de L’Auditori vam poder sentir obrint el programa una obra d’un dels compositors espanyols més destacats del segle XX, cosa que lamentablement és excepció a causa d’aquest predomini gairebé monopolístic del simfonisme anglosaxó i rus imposat en la majoria de concerts. Orozco-Estrada coneix bé aquest compositor basc pel seu pas per l’Orquestra Simfònica d’Euskadi entre el 2008 i el 2013, en la primera etapa de la seva carrera després de formar-se a Viena i abans d’obtenir la titularitat de la Simfònica de Houston, que compagina des del 2014 amb la de l’Orquestra de la Ràdio de Frankfurt amb què arribava per primera vegada a Barcelona. La presència d’aquest director colombià en el panorama musical europeu ha culminat també aquest maig amb el debut amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín.

Començàvem, doncs, ben predisposats a sentir l’Orquestra de la Ràdio de Frankfurt conduïda per unes mans precises i amables, amb el gest de les quals Andrés Orozco-Estrada va abordar el sentiment postromàntic de Guridi per mostrar des de bon inici la flexibilitat sonora d’aquesta orquestra, que de seguida vam poder percebre com un instrument noble i de gran ductilitat que en tot moment va estar al servei de les indicacions d’aquest director. El melodisme exquisit de Guridi va ser una bona introducció a l’esperit també dúctil de Txaikovski, que en aquestes Variacions Rococó es va anar manifestant amb bon tempo fins a portar-nos cap al tema sempre extasiant de l’“Andante sostenuto”, que Gautier Capuçon va interpretar amb extrema elegància, amb domini del so i amb un virtuosisme sense afectació que feia honor a la tradició violoncel·lística tan esplèndida que ha donat França, hereu d’insignes com Paul Tortelier, del qual Capuçon sembla evocar tant l’exquisidesa del fraseig com el poc angle i la llargada de la pica amb què sosté el seu violoncel Groffriller del 1701. Esperem que aquesta primera col·laboració amb Ibercamera suposi un bon auguri per arribar a establir una relació tan estreta com la que ha tingut aquest promotor amb figures d’aquest instrument com Natalia Gutman.

A la segona part teníem davant l’esperada Consagració de la primavera, que, tot i els cent anys de vida, no ha perdut modernitat i continua despertant expectació i fascinació a qui l’escolta en directe. Andrés Orozco-Estrada va mostrar la bona escola que ha obtingut al cor d’Europa i que pot seguir desenvolupant amb un instrument d’alta precisió com és l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt. Precisió que es convertia en claredat de so, en exactitud tant de ritme com de construcció harmònica, sense grandiloqüències, que arribava a posar en dansa, valgui la redundància, aquesta obra simfònica per a ballet que el gran Nijinski va presentar de bracet de Diaghilev i de Pierre Monteux el 1913 a París. En aquesta ocasió al Palau, Orozco-Estrada semblava respondre al rol de coreògraf dels músics que formen l’Orquestra de Frankfurt, que amb la màgia de la Consagració s’anaven convertint en ballarins-solistes del seu instrument, sobretot dels instruments de vent, fusta i metall, començant pel conegut solo de fagot amb què s’obre la partitura i acabant per la massa sonora de la corda, que sonava a foc encès. Solistes i seccions es van anar teixint de manera tímbrica i harmònica fins al paroxisme sonor que encara ens corprèn i que, sentint aquesta obra des de l’altra banda del segle, podem comprendre ara que sollevés els ànims del públic més civilitzat de París. Orozco-Estrada comença amb bon peu el camí sempre llarg i feixuc de la consagració artística, i el repte de dirigir aquesta obra mestra d’Stravinsky n’és un bon pas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *