Subscriu-te

Crítica

Carles Santos té moltes veus

© Josep Aznar

FESTIVAL GREC DE BARCELONA. Cantúria cantada de Carles Santos. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Obres de Carles Santos. Direcció: Dolors Ricart i Amanós. MERCAT DE LES FLORS. 26 DE JULIOL DE 2012.

 Per Mila Rodríguez Medina

La música per la boca/ per la boca de la memòria/ de la memòria a la pròpia realitat,/ realitat del so/ del so sol./ Això és lo que passarà/ quan la veu se cante/ i prou.

Anar a un “concert espectacle performance” de Carles Santos sempre exigeix una bona disposició, per dir-ho així. La seva personalitat arrasa les estructures escèniques, el respecte pels símbols, la sensibilitat del públic. Santos és un habitual del Grec i anar a una cita amb ell és sinònim, com a mínim, de sorpresa. Però alguna cosa d’aquesta Cantúria cantada no és el que sembla. No veiem aquest excèntric artista català fer-hi res, ni creació ni destrucció. En comptes d’ell, hi apareix el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Com?… El Cor de Cambra del Palau de la Música?… El mateix que la setmana passada va fer Il trovatore a Peralada?… “La música per la boca de la memòria”, ens diu Santos en el seu text per al programa de mà. Hauria de ser així amb 22 cantants sobre l’escenari, però ningú no canta. Només es passegen per l’escenari del Mercat de les Flors…

Prou de cristos rebentats./ Vòmits de bona escriptura./ Llets diverses/ Famílies mortes./ Pianos socarrats./ Pits peluts./ Desesperació…

Però el programa d’aquesta Cantúria cantada és un repàs de la música vocal creada per Carles Santos al llarg de tota la seva carrera, i aviat, després d’uns minuts que capten l’atenció del públic desconcertat, el Cor de Cambra ens porta catorze breus obres corals del músic. Valorem aleshores l’autèntic valor de Santos, sense cap mecanisme escènic o teatral que ens distregui. Aquesta col·lecció de cançons són pura recreació dins de les capacitats de la veu humana i la composició musical té com a eix central la fragmentació dels acords i les textures sonores. Carles Santos és conegut sobretot pel seu sentit de l’humor i el joc amb la paraula: dir-ho tot sense dir res, els cantants són joguines semàntiques en les seves mans en els fragments Cinturó de castedat o Llet humana, per exemple. Pur Carles Santos. Però és en les composicions més abstractes, com en Obertura o Ki-ki-ri-ki on, sense perdre la diversió, es pot veure la indubtable qualitat del seu treball. Textures complexes, inesperades i impossibles; sonoritats contemporànies i al mateix temps populars; música feta de multitud de sons. Cantúria cantada comença amb el magnífic exercici d’Autoretrat i els que vam poder veure-ho aquest dijous encara no podem oblidar aquests sons fragmentats…

Pauses, moltes pauses./ Pauses de coses que tots hem vist./ Que tots hem vist cantant/. Cantant no hem vist lo que estem veient…

I si el concert va ser un èxit, és, en bona mesura, gràcies a l’espectacular treball del Cor de Cambra del Palau de la Música, que va tenir la direcció sobre l’escenari de Dolors Ricart, i per l’evident treball previ del seu director musical, Josep Vila. Ningú que no hagi vist Cantúria cantada, es pot imaginar la qualitat amb la qual el Cor ha enfrontat això que, sens dubte, ha estat tot un repte. Un total de 17 d’aquests 22 cantants van ser solistes –si bé els podem considerar tots en algun moment de l’espectacle com a tals– i tots van deixar el públic bocabadat amb la seva interpretació. Els membres del Cor es van divertir i els assistents ho vam fer amb ells. Aquesta diversió no hauria pogut ser possible sense la comoditat que tenien en el seu paper; la interpretació va ser sublim.

La sorpresa va crear una energia continguda que semblava que havia d’esclatar en qualsevol moment i la descàrrega va arribar amb l’última peça, To-ca-ti-co to-ca-tà. Carles Santos apareix sobre l’escenari, en completa soledat, i comença una experimentació vocal que, no per ser d’una dificultat evident vocal va ser menys divertida. El públic es va lliurar a Carles Santos i al joc es va unir de seguida Dolors Ricart i, una altra sorpresa, Josep Vila. Amb la sortida novament del conjunt del Cor a l’escenari, aquesta Cantúria cantada es va tornar una festa, més a prop d’un joc de nens que de la por que es podia sentir al Mercat abans de la pujada del teló a les nou de la nit. Un èxit espectacular, inesperat tant per al públic com per al mateix Cor, i la repetició com a bis de la peça Gui-no-vart en homenatge al pintor català ens va deixar amb un somriure i, el més important, amb moltes ganes de repetir l’experiència. El Festival Grec ha programat dues nits aquesta Cantúria cantada i, sisplau, a qui tingui en aquests temps el poder de fer-ho, programem més vegades i en més llocs aquesta meravella de la veu i deixem que el boca-orella faci la resta. Carles Santos ha trobat les seves 22 veus en el Cor de Cambra del Palau de la Música i això no és poca cosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *