Subscriu-te

Carlos Álvarez ÉS Rigoletto

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

RIGOLETTO de Giuseppe Verdi. Javier Camarena. Carlos Álvarez. Désirée Rancatore. Ante Jerkunica. Ketevan Kemoklidze. Gemma Coma-Alabert. Gianfranco Montresor. Toni Marsol. Josep Fadó. Xavier Mendoza. Mercedes Gancedo. Yordanka León. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Riccardo Frizza. Dir. escènic: Monique Wagemakers. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid. LICEU. 21 DE MARÇ DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

Prenent com a model l’obra teatral de Victor Hugo Le roi s’amuse, l’òpera Rigoletto de Giuseppe Verdi, amb llibret de Francesco Maria Piave, és d’aquelles òperes que mereixen per diversos motius ocupar un lloc principal en el rànquing mundial del gènere operístic. L’òpera conté algunes de les pàgines més inspirades musicalment de Verdi, formant part de la seva coneguda com a “trilogia popular”. Verdi fa servir la música com el principal transmissor dels sentiments dels protagonistes i també com a definidor del perfil psicològic dels personatges, especialment del personatge principal, Rigoletto. Pàgines com “Ella mi fu rapita”, “Pari siamo”, “Cortiggiani, vil razza” o “Tutte le feste al tempio” ens expliquen els diversos sentiments que els personatges del duc de Màntua, Rigoletto i Gilda viuen al llarg de la trama. És fàcil connectar amb el sentiment d’amor entre el pare i la filla, així com també la ràbia continguda de Rigoletto per culpa de la marginació a què s’ha vist abocat, o fins i tot amb la innocència amb què Gilda defensa el seu primer enamorament. Fins i tot, sembla que Verdi ens mostra una cara amable del duc quan a “Parmi veder le lacrime” el duc de Màntua confessa la sensació que Gilda imprimeix al seu cor. Amb tot això, la trama ens mostra la cara més fosca dels personatges i del destí quan Rigoletto –sotmès per la por que li infringeix la maledicció de Monterone i per l’odi que sent envers el duc quan aquest desflora la seva filla– decideix venjar-se d’aquest encarregant la seva mort. També el duc se’ns mostra un egoista sense escrúpols quan, dominat per la passió, viola Gilda tot abocant-la a la vergonya i l’escarni públics de la cort.

En aquest context, el Liceu ha presentat una producció innovadora pel que fa al punt de vista escènic; signada per Monique Wagemakers, posa l’accent sobre la relació entre Rigoletto i Gilda. El bufó de la cort de Mantua, que normalment és descrit com una persona deforme, ho és també per dins, i això el fa desenvolupar una tendència abusiva cap a Gilda, filla que ha crescut en un convent, després de la mort de la mare, i que tot just fa tres mesos que ha conegut el seu pare. El fet que el duc abusi de la filla, l’únic tresor preuat que fins ara posseïa ell en exclusiva, li provoca un anhel de venjança irracional que desemboca, com tots sabem, en tragèdia. Al marge d’aquest canvi de perspectiva, que en la pràctica resulta més aviat anecdòtic, la producció de Wagemakers llueix pel magnífic tractament d’actors, en què l’actuació de Carlos Álvarez va brillar per sobre de la resta de l’elenc. No obstant això, el baríton malagueny porta anys passejant el seu magnífic Rigoletto pels millors teatres. Tot i això, la subtilesa en la relació entre Gilda i Rigoletto només s’aprecia si l’espectador coneix d’antuvi la premissa aportada per Wagemakers. Escènicament, el joc de plataformes com a base per la distribució dels diversos espais al llarg de l’òpera té moments d’èxit, com el segon i tercer actes, amb d’altres més discrets, com el primer acte, en què els cantants han de lluitar també contra l’espai excessivament gran de la caixa escènica buida, sobre la qual han de superposar la seva veu. Una proposta funcional que, definitivament, deixa tot el protagonisme als artistes, cor inclòs, amb grans moviments a través de l’espai escènic.

Javier Camarena. © Antoni Bofill
Javier Camarena. © Antoni Bofill

L’atractiu musical de la nit d’estrena es repartia entre el retorn de Carlos Álvarez al Liceu en el paper de Rigoletto i el debut en el rol de duc del tenor mexicà Javier Camarena, que en poc temps s’ha fet un lloc excepcional al Liceu. Com sabem, el públic liceista valora i aprecia les bones veus de tenor.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Carlos Álvarez es troba en un estat de forma extraordinari i lluny queden ja els anys de silenci obligats per una patologia a les cordes vocals que va posar en suspens el futur de la seva carrera. Afortunadament, el baríton malagueny no conserva rastre de l’afecció que va patir, però en canvi la seva veu llueix la bellesa tímbrica de sempre, amb una rodonesa en tot el registre envejable, i un cert squillo en l’agut que dosifica amb intel·ligència. El seu Rigoletto és ja antològic i ocupa un espai amb lletres d’or entre els millors intèrprets de la història del Teatre. El cas de Camarena és ben diferent, ja que el tenor feia aquí la seva primera incursió en el repertori verdià, després d’haver-se coronat com un dels millors tenors rossinians i belcantistes dels darrers temps. El mexicà va sortir molt airós en la seva primera interpretació en viu del paper del duc de Mantua. Si bé la seva veu no té el mateix cos en el registre central que altres tenors que sovintegen aquest repertori, no es pot negar que ha fet un treball d’assimilació del rol envejable. Si en un inici es podia apreciar una certa falta de rotunditat en el registre greu, conforme avançava la funció el tenor va anar agafant confiança per signar una magnífica “Ella mi fu rapita” i passejant-se sense cap problema a través de “La donna è mobile”, amb una messa di voce espectacular a la segona estrofa. Aguts resplendents i un deseiximent escènic encantador, la seva desimboltura mesurada van arrodonir un èxit merescudíssim. El Liceu ja és plaça obligada al calendari del mexicà. El públic ho reclama.

Désirée Rancatore és una Gilda soferta i patidora. La cantant italiana esgrimeix un cant esforçat però efectiu, si bé s’hi aprecia una manca de fluïdesa que en ocasions, sobretot al registre agut, fa patir. La tècnica de la cantant supera els esculls i els seus dots escènics complementen el personatge, amb moments molt commovedors, sobretot a partir del duet “Tutte le feste al tempio” junt amb Álvarez. Magnífics Ante Jerkunica i Ketevan Kemoklidze com a Sparafucile i Maddalena, respectivament, i molt ressenyables les breus i eficaces actuacions de Gemma Coma-Alabert com a Giovanna, Gianfranco Montresor com a Monterone, Toni Marsol com a Marullo i Mercedes Gancedo, en el seu debut al Liceu, com a comtessa de Ceprano. Correctes Josep Fadó, Xavier Mendoza i Yordanka León en els seus brevíssims rols solistes.

Aquest Rigoletto serví per gaudir, un cop més, de la magnífica feina realitzada per Conxita García al capdavant del Cor del Gran Teatre. En aquesta òpera, en què només actua la secció masculina, les seves prestacions van ser d’un nivell excepcional, sobretot en passatges tan delicats com el “Zitti, zitti”, de balanços impecables i agògica impol·luta, i els murmuris de la tempesta al quadre final de l’òpera. Així mateix, Riccardo Frizza va ser un capità de timó ferm al capdavant de la Simfònica del Liceu, que va anar de menys a més i que va propiciar moments espectaculars, els més cambrístics, i una articulació inaudita en l’ària de Rigoletto “Cortiggiani” que restarà per sempre en el record de qui signa aquestes línies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *