Subscriu-te

‘Cartes a Julieta’, un no-musical en format de concert

FESTIVAL GREC. Cartes a Julieta. Quartet de cordes de l’OSV. Ivan Labanda, veu. Obres de Xostakóvitx, Weill i d’altres. SALA BARTS. BARCELONA. 3 DE JULIOL DE 2019.

La capacitat de la Simfònica del Vallès de diversificar-se en propostes heterogènies, mantenir una agenda activa tot l’any i prendre part en no poques iniciatives de caràcter social i benèfic és digne d’estudi. Potser la producció que durant tres dies (4, 5 i 6 de juliol) va oferir un quartet de corda seu amb el cantant i actor Ivan Labanda no és una de les gestes més sorprenents, però tot suma. I en aquest sentit, el mèrit no és només participar al Festival Grec, sinó la capacitat per reinventar-se i pensar projectes com la producció de les Cartes a Julieta del compositor britànic Elvis Costello i el Quartet Brodsky.

Sobre aquesta base, l’any 1993 Costello i el Quartet Brodsky van concebre un disc a partir de la llegenda que explicava que un professor de Verona responia les cartes rebudes a la suposada casa de Julieta, el personatge shakespearià. Gent que, òbviament, el professor no coneixia.

Les vint cartes seleccionades per Costello van mantenir l’ordre original en la traducció al català de Joan Sellent en un meticulós treball per respectar les rimes i quadrar les síl·labes. Algunes són cartes de suïcidi, d’altres amb un humor pujat de to, d’altres desprenen sarcasme, però en la majoria domina la solitud i la malenconia. A partir d’aquestes i sense una estructura dramàtica convencional, Sergi Belbel va configurar aquest espectacle de teatre i música dirigit a molts públics. A més, enllaçava amb l’aproximació al món anglosaxó a què s’ha dedicat el Festival Grec d’enguany.

En conjunt no es pot considerar ni un musical ni una obra de teatre, sinó un concert diferent amb una gestualitat natural i essencial. De fet, en algunes cançons els moviments van ser tan mínims com eficaços. I és que l’actor i cantant Ivan Labanda feia seu l’escenari tant si el recorria com si fixava la posició en un punt. Sense imitar Costello, Labanda va defensar-se en una obra molt difícil vocalment pel contrast de registres en la tessitura i en l’expressivitat en un ventall de sentiments fluctuant, alhora que pels canvis d’impostació i emissió de la veu. Cal destacar tant la solvent prestació del quartet de cordes de l’OSV com l’equilibri en l’amplificació de so en tots cinc músics.

Musicalment, les peces amaren l’univers de la clàssica amb altres músiques en una fusió d’estils que transita de l’ombra Xostakóvitx a la de Weill, així com altres músiques de caire jazzístic, amb fortes dosis de paròdia, tensió i malenconia. La seva estètica de llenguatge, predominantment postromàntica, no perd l’essència melòdica ni el sentit dramatúrgic unitari. A més, és una partitura agraïda d’escoltar.

Per la seva part, el fons de llum canviant i variat a cada cançó creava ambientacions per a una proposta també idònia en petites i mitjanes poblacions. El seu format, la base musical i la diversitat emocional que pot suggerir, així com la durada d’hora i escaig són un ganxo ferm. Un espectacle que l’OSV ha encertat a coproduir establint novament sinergies amb altres agents artístics i adaptant creativament el fet musical. Aquesta demostració de versatilitat és única en les orquestres del Principat.

Imatge destacada: el Quartet de cordes de l’OSV amb Ivan Labanda (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *