Subscriu-te

Crítica

Casablancas, Achúcarro, Jurowski i l’LPO, pòquer d’asos a Palau 100

Vladimir Jurowski i Benet Casablancas desprès del concert. © Arxiu personal de Benet Casablancas

Palau 100. London Philharmonic Orchestra. Joaquín Achúcarro, piano. Dir.: Vladimir Jurowski. Casablancas: Darkness visible (estrena mundial). Mozart: Simfonia núm. 38 en Re major, K. 504, “Praga”. Brahms: Concert per a piano núm. 2, en Si bemoll major, op. 83. Palau de la Música. 27 de febrer de 2012.

Per Lluís Trullén

Aquest nou concert de la temporada Palau 100 es presentava ja a priori ple d’al·licients i despertava un interès indubtable pel que feia referència tant al nivell artístic com al de les obres seleccionades. La presentació al Palau del jove director Vladimir Jurowski, titular des del 2007 de la London Philharmonic Orchestra, l’estrena mundial del nocturn per a orquestra Darkness visible de Benet Casablancas, un solista de la categoria del mestre Joaquín Achúcarro interpretant el complexíssim i sublim Concert per a piano núm. 2 de Brahms i una orquestra com la ja indicada London Philharmonic que arrodonia un extens programa amb la celebèrrima Simfonia “Praga” de Mozart, esdevenien els ingredients del concert.

Primer va ser el torn de l’estrena de Casablancas. Darkness visible (Foscor visible) esdevé la tercera part de la trilogia integrada per The dark backward of time i After klang. L’obra pren la inspiració d’uns versos de Milton pertanyents a El paradís perdut i que van ser citats per Fernando Pessoa en L’hora del diable. Els versos diuen així: “És la primera llum, que no és més que foscor visible. És el final, perquè és descobrir amb la vista que s’ha nascut cec. Després que Josep Pons dirigís al Barbican de Londres les Set escenes de Hamlet, Jurowski va mostrar interès per l’obra del compositor sabadellenc i li va demanar una obra nova, per estrenar-la en el decurs de la gira que faria amb l’LPO per Espanya. Malgrat que Josep Pons ja va enregistrar aquesta partitura amb l’ONE, ara aquest nocturn que clou la trilogia es presentava per primer cop en públic. Obra que amb disset minuts de durada es mou per unes textures refinades, per crear darrere un brillant treball d’orquestració una música evocadora que es mou per sonoritats properes al piano i que malgrat assolir instants de moderada vivacitat, s’allunya en tot moment d’unes dinàmiques abruptes per recrear així una atmosfera plàcida i temperada. Música que denota una sàvia orquestració; música que cerca uns timbres acurats per a la seva conjunció; música que en definitiva dibuixa un quadre en què els timbres i reptes harmònics prevalen per sobre de la melodia i que resulta fidel a un llenguatge plenament avantguardista. Certament, la versió d’una orquestra com l’LPO va resultar incommensurable per la seva intensitat musical, per la capacitat de suggerir i pintar unes harmonies plenes de densitat i alhora de transparència. Una versió contundent, brillant i tècnicament impecable que feia justícia al gran treball dut a terme per Casablancas.

Tot seguit, la riquesa de textures donaren pas a la delicadesa clàssica de la Simfonia Praga de Mozart. Composta l’any 1787, aquesta obra, preàmbul de les tres darreres simfonies, aporta des d’una fortalesa temàtica propera al drama giocoso que és Don Giovanni fins a la subtilesa descriptiva de passatges de Le nozze di Figaro, ambdues òperes estretament vinculades precisament a la capital de Bohèmia. Però va ser la transparència, la facilitat d’una orquestra per dibuixar amb exquisidesa el fraseig mozartià el que va sobresortir de la versió. Deixant de banda aspectes sobre la conveniència o no de fer prevaler criteris històrics interpretatius, en la línia de versions properes a la de Brüggen, la interpretació va resultar netament romàntica quant a textures sonores per l’amplitud instrumental, però d’una delicadesa acurada en l’execució de l’“Andante”, de summa perspicàcia i detallisme en l’“Adagio-Allegro” inicial –en què Jurowski va mostrar el profund coneixement que posseeix de l’orquestra– i d’una meravellosa diafanitat en el “Presto” final.

Joaquín Achúcarro en la seva interpretació del "Concert per a piano núm. 2" de Brahms. © Antoni Bofill

Un Mozart de gran qualitat que ens va conduir ja a la segona part a una obra netament romàntica com el Concert per a piano núm. 2 de Brahms. Joaquín Achúcarro ha afrontat aquesta partitura en desenes d’ocasions; va enregistrar-la  amb la Simfònica de Londres i Colin Davis en una producció en DVD que va aparèixer tot just fa un any. I certament el domini pianístic i conceptual que Achúcarro posseeix de la composició resulta excepcional. El seu plantejament ens trasllada en certs moments al Brahms íntim dels Intermezzo més que el que envolta la densitat simfònica pianística de les Sonates o les Variacions. Aporta un virtuosisme embriagador  però sempre justificat a benefici de difondre un lirisme penetrant. Versió que a nivell interpretatiu va anar in crecescendo, amb un diàleg instrumental meravellós amb la primera violoncel en el decurs de l’“Andante” i amb una orquestra sublim que feia brillar encara més les grans qualitats musicals del mestre Achúcarro. Infinitat de bravos per a una versió de gran fortalesa musical, tècnicament impecable i que va conjuntar una orquestra, un solista i un director plenament abocats a un dels més extraordinaris concerts del repertori romàntic.

1 comentari

  • Totalment d’acord:
    exquisit i meravellós diàleg entre el piano d’Achúcarro i la violoncel•lista,
    conduits per un Jurowski i una LPO que em van fer entrar la música de Brahms directe al cor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *