Subscriu-te

Celebracions bachianes

 

© www.facebook.com/ Akademie-für-Alte-Musik-Berlin
© www.facebook.com/ Akademie-für-Alte-Musik-Berlin

MÚSICA ANTIGA A L’AUDITORI. Akademie für Alte Musik Berlin. Concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach. L’AUDITORI. 19 DE MAIG 2016.

Per Jacobo Zabalo

Pocs són els conjunts d’època amb tanta història i reputació com l’Akademie für Alte Musik Berlin. Els seus enregistraments amb el prestigiós segell Harmonia Mundi estan entre els més rigorosos, i de fet han rebut una sèrie de premis que així ho acrediten. Amb bon criteri es va decidir programar el concert a la Sala Gran de L’Auditori –cosa que no succeeix amb tots els concerts de música antiga–, ja que la sala s’acabaria omplint de manera molt notòria. S’ha de dir que el plaer de rebre la visita d’aquest conjunt és –o millor, serà– doble, ja que la temporada vinent és esperat novament per completar la sèrie de Concerts de Brandenburg i Suites orquestrals de Johann Sebastian Bach. En l’actual, el virtuós Concert núm. 2, en Fa major, BWV 1047 va suposar una entrada in medias res –sense dilació de cap tipus– al moll de l’assumpte. El so original, perfectament recognoscible, s’aprecià en el timbre dels instruments solistes i la seva particular declamació; especialment en les eloqüents filigranes de la trompeta. Una flexibilitat no exempta de dificultats, tal com s’evidencià puntualment. El ritme de la interpretació va ser vivaç, adequat a l’esperit barroc, si bé lluny de la descarada agilitat d’altres versions de referència, com ara l’enregistrada entre el 1986 i el 1987 pels membres del conjunt Musica Antiqua Köln sota la direcció de Reinhard Goebel. Sense necessitat d’un cap visible que dirigís els instrumentistes del conjunt convidat –reunits al voltant del clavicèmbal, en aquesta ocasió– es va oferir tot seguit una versió molt ajustada del Concert de Brandenburg núm. 4, en Sol major, BWV 1049; una peça en què la destresa compositiva de Bach es manifesta en la forma de vincular els instruments, amb el protagonisme de primer violí i flautes. L’equilibri, que la partitura bachiana “pre-disposa” des de la complexitat, va ser perpetuat en la Suite núm. 1, en Do major, BWV 1066: pomposa, expansiva en la proliferació de melodies que flueixen a borbolls –al llarg de les diverses danses que la componen–, però sense perdre mai la mesura ni el sentit del tempo.

La segona part va suposar la continuació d’aquest modus operandi. S’ha dit que el Concert de Brandenburg núm. 5, en Re major, BWV 1050 és una mena de concert per a teclat, una peça de caire concertant –en el sentit ja clàssic– en què el clavicèmbal no exerceix de baix continu, ni per tant de mer acompanyament simultani dels instruments que hi participen. El teclat gaudeix aquí d’una autonomia que s’evidencia als diàlegs i de forma no menys palmària als passatges on s’aventura a soles: distanciament del conjunt per tornar-hi amb una consciència nova. Fins i tot si es troba a l’extrem oposat en termes de praxi interpretativa, no deixa de resultar interessant l’escolta de la versió en viu d’aquest mateix concert per Glenn Gould amb la Baltimore Chamber Orchestra, dirigida per Peter H. Adler l’any 1962. Una raresa discogràfica que, en qualsevol cas –tot i el contrast esmentat de criteri interpretatiu, així com de les diferències de to i propòsit–, subratlla la genuïna dimensió concertant d’aquesta obra, la qual cosa va despertar l’admiració del públic de L’Auditori. El desafiament que implica, per les seves exigències tècniques, va ser perfectament assumit i resolt, com si es tractés d’un joc de nens. Aquest fet va permetre encarar un final de concert amb la magnificència que requereix la interpretació de la Suite orquestral núm. 3, en Re major, BWV 1068, suite que va comptar amb un dispositiu encara més gran, encara més celebratiu gràcies a la concurrència de tres trompetes. S’hi va afegir així mateix un fagot, sublim en la seva entesa amb flauta i oboè. Fins i tot un passatge tan icònic com el moviment lent d’aquesta suite, que tan sovint es presta a somnis extemporanis –poc o no gens barrocs– va rebre una lectura d’acord amb els paràmetres de la interpretació historicista. Amb un ritme viu, una respiració menys lànguida d’allò esperable, aconseguí emocionar més d’un espectador. I és que la visita de l’Akademie für Alte Musik Berlin va suposar un espectacle de gran rigor i honestedat, tot assegurant el delit dels molts bachians reunits per a l’ocasió.