Subscriu-te

Celebrant l’altra efemèride musical catalana

INTÈRPRETS CATALANS. David Alegret, tenor. Albert Guinovart, piano. Obres de Toldrà, Guinovart i Larrocha. PETIT PALAU. 4 DE FEBRER DE 2020.

Com la de Robert Gerhard (1896-1970), una altra efemèride musical catalana que no sembla tenir un ressò gaire destacat en l’àmbit cultural és el 125è aniversari del naixement d’Eduard Toldrà (1895-1962). En un dels pocs homenatges previstos, el tenor David Alegret i el pianista i compositor Albert Guinovart van oferir un recital de cançó catalana dins el cicle Intèrprets Catalans del Palau de la Música Catalana. La selecció era un mostrari de la innegable sensibilitat a l’hora de musicar poemes de grans literats catalans com Carner, de qui enguany també se celebra mig segle de la seva mort. D’ambdós, Alegret va oferir cançons tan conegudes com Menta i farigolaEl gessamí i la rosa; mentre que de poemes de Maragall va seleccionar La mar estava alegra i Festeig; de Josep Maria de Sagarra, Romanç de santa Llúcia i Vinyes verdes vora el mar, i de Trinitat Catasús, Abril, Maig i Cançó d’un bell amor.

La seva és una veu clara, poc prominent en metall i de color mat hàbilment servida per uns recursos tècnics (apianaments, mitges veus i domini general dels reguladors) i diversitat de matisos seductors i que doten de més entitat les peces. Les arrodonia la intel·ligibilitat en la dicció i la dosi d’slancio en passatges més passionals i propers a la declamació, com en el cas de Cançó incerta en la representació de la marxa a peu del caminant i en la prosòdia d’alguns versos amb intel·ligents inflexions de color. Abans de cloure la primera part, Recança ja havia despertat alguns aplaudiments espontanis en un Petit Palau amb mig aforament ple. A la segona, “Cançó del comiat” va esdevenir un dels moments més emotius de la vetllada, com “La vida de galera”, amb una rotunda rematada que perllongava l’alenada lírica en un final d’un lleuger èmfasi expansiu. Ambdues, pertanyents al cicle A l’ombra del lledoner sobre textos de Garcés.

En total van ser vint-i-quatre cançons i dos bisos que corroboraven la fusta liederística del tenor català, demostrada en anteriors recitals i amb enregistraments com la integral de Manén i diverses peces de Francesc Pujol i els Lamote de Grignon. De totes, només dues cançons no pertanyien a Toldrà. Una d’aquestes era Cançó d’un doble amor d’Alícia de Larrocha (1923-2009), també sobre un poema de Josep Carner, i que traslluïa el talent de la jove pianista i compositora ocasional, així com l’herència del cànon clàssic-romàntic en l’estructuració estròfica, una forma propera al rondó, amb una melodia principal a la tornada i una figura rítmica arpegiada predominant com a acompanyament, que Albert Guinovart al piano va dotar de relleu en un traç impulsiu, elegant i diàfan. I és que les seves qualitats com a acompanyant són òptimes, com s’ha pogut comprovar els darrers anys, per exemple en recitals a Barcelona i Sabadell. Excel·leix en la cerca del marc sonor adequat, la respiració, el fraseig i, en conseqüència, l’adequació expressiva.

Guinovart (1962) també va interpretar la seva Paràfrasi sobre ‘La camperola’ d’Eduard Toldrà, amb destacades volades líriques típicament romàntiques en el desplegament melòdic sobre el tema principal i un eficaç glissando ascendent previ a la conclusiva exposició del tema en mode major. El Guinovart compositor agrada, i molt. Les tres composicions eren exemple de l’estil que el caracteritza: una música que vol ser directa, emotiva i amarada de la sensibilitat interpretativa, i la capacitat tècnica que el defineix amb unes obres en què la melodia és imprescindible, el marc tonal és tradicional i l’experimentació queda bandejada si es distancia dels preceptes de la bellesa clàssica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *