Subscriu-te

Crítica

Cent anys després…

El baríton Christopher Robertson va ser Amfortas, en un espectacle multidisciplinar de La Fura dels Baus, amb el forner Xevi Ramon coent un pa que després es va repartir entre el públic. Foto: Antoni Bofill.
El baríton Christopher Robertson va ser Amfortas, en un espectacle multidisciplinar de La Fura dels Baus, amb el forner Xevi Ramon coent un pa que després es va repartir entre el públic. Foto: Antoni Bofill.

PARSIFAL 13/14: un viatge en el temps i en l’espai. Christopher Robertson. María Hinojosa. Vicenç Esteve. Joan Sebastià Colomer. Veronique Werklé, piano. Xevi Ramon (Triticum), forner. Chus Oruz, vestuari. Dir. escènica: Carlus Padrissa (La Fura dels Baus). FOYER DEL GRAN TEATRE DEL LICEU, 9 DE GENER DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

La devoció wagneriana als nostres dies continua vigent, és un fet. Potser de manera més escadussera o amb menys nombre de fidels, però els que queden, que continuen essent molts, mantenen el desfici per una música, la de Wagner, que o genera passió o rebuig total.

Fruit d’aquesta devoció, admiració i també, perquè no dir-ho, justícia històrica, Carlus Padrissa (La Fura dels Baus) ha pogut veure materialitzat el seu desig de commemorar el centenari de l’estrena fora de Bayreuth del Parsifal de Wagner, òpera pòstuma del compositor, que tingué lloc oficialment a Barcelona el 31 de desembre de 1913. No ho ha pogut fer, però, com hauria volgut, amb la programació sencera de l’òpera Parsifal coincidint amb la data de l’aniversari. Però sí que ho ha fet amb un espectacle produït pel Cercle del Liceu, que vol condensar l’essència de l’òpera i la interpretació que els nous temps permeten, en un espectacle innovador, si bé no del tot reeixit.

Conjugant elements artístics de diversa índole, com les projeccions i el so enregistrat, a més de la performance –la confecció d’un pa especial que recrea el pa amb què Jesucrist va instituir l’eucaristia– i el so en viu, molt de l’estil de La Fura més transcendental –i menys “furera” en el sentit original del terme– el Parsifal 13/14: un viatge en el temps i en l’espai convida a una reflexió sobre el caràcter efímer de la vida (molt suggerents les projeccions de la mort d’Ayrton Senna al volant mentre sona l’obertura) i el camí de perfecció –prenent paraules de Santa Teresa de Jesús– que l’home –amb Parsifal com a model– ha de superar al llarg de la vida per assolir la pau espiritual. Un procés no lluny de temptacions i entrebancs que enforteixen però alhora alliberen l’home dels paranys que ofereix el món en què vivim.

Padrissa fa servir recursos habituals en la seva estètica i recicla elements de la producció que va estrenar de Parsifal a l’Òpera de Colònia el mes de març de 2013, com el vestuari i gran part de les projeccions en què intervé (virtualment) Matti Salminen, esplèndid Gurnemanz que ho va ser també a Barcelona l’any 2005, al costat del Parsifal de Plácido Domingo. Combinades amb aquestes, imatges de la pel·lícula que Daniel Mangrané va rodar a Montserrat el 1951, amb el fragment corresponent de Parsifal en la veu del tenor Francesc Viñas, que és qui va estrenar l’òpera a Barcelona. Si una cosa cal destacar positivament, és la integració d’imatges de diferents èpoques, estètiques i ritmes, en un continu visual –en què s’intercalen programes de mà de la primera representació a Barcelona– força homogeni.

La soprano sabadellenca María Hinojosa va recrear Kundry en l'espectacle "13/14: un viatge en el temps i en l’espai" de Carlus Padrissa. Foto: Antoni Bofill
La soprano sabadellenca María Hinojosa va recrear Kundry en l’espectacle “13/14: un viatge en el temps i en l’espai” de Carlus Padrissa. Foto: Antoni Bofill

En el pla musical, la tasca era força més complexa. Combinar fragments enregistrats de so orquestral i vocal, amb intervencions en viu amb l’únic acompanyament del piano, té el perill del desequilibri acústic i la manca d’empastament sonor. Però l’audició en directe del so de les campanes tubulars que l’Orfeó Català va encarregar a finals del segle XIX per a la interpretació del passatge del Grial i que Galdric Santana acaba de restaurar va ser una experiència acústica meravellosa. Només algun petit accident de so –o d’absència d’aquest– i un incòmode xiulet permanent cap a la segona meitat de l’espectacle van enterbolir una actuació que en el resultat en viu va ser esplèndida. Sobretot pel que fa al baríton Christopher Robertson –en el doble paper d’Amfortas-Klingsor– i María Hinojosa –en la breu intervenció vocal com a Kundry–, esplèndida escènicament. Van resultar correctes Vicenç Esteve i Joan Sebastià Colomer interpretant les seves intervencions en la traducció catalana de l’època –tal com la febre modernista va promoure– i la resta d’extres que de manera desinteressada van oferir-se com a actors i diaques d’aquesta eucaristia laïcitzada en què tothom va estar convidat a combregar amb el pa deliciós acabat de sortir del forn de Xevi Ramon (Triticum).

Una escena de l'espectacle d'homenatge al Parsifal de Wagner amb María Hinojosa com a Kundry i Marc Sala com a Parsifal. Foto: Antoni Bofill
Una escena de l’espectacle d’homenatge al Parsifal de Wagner amb María Hinojosa com a Kundry i Marc Sala com a Parsifal. Foto: Antoni Bofill

En definitiva, un viatge en el temps i en l’espai –tal com recordava el títol de l’espectacle– que segurament hauria tingut més efectivitat si hagués disposat d’un espai més diàfan i una mica més de pressupost per a la presentació escènica. Per no dir que encara hauria estat molt més adient oferir el Parsifal de La Fura dels Baus a la sala gran del Liceu el 31 de desembre de 2013. Però, un cop més, les vicissituds econòmiques que travessa el país no han permès fer justícia a la memòria històrica.

 

 

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *