Subscriu-te

Cercant la veritat

FESTIVAL NITS DE CLÀSSICA. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Integral de les Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach. MUSEU D’ART i CLAUSTRE DE SANT PERE DE GALLIGANTS. 20 DE JULIOL DE 2019.

El violoncel·lista francès –nascut al Quebec– Jean-Guihen Queyras va tornar a la ciutat de Girona per oferir-nos un meritori recital dedicat a les llegendàries Suites per a violoncel sol de J. S. Bach (1685-1750). Aquestes obres constitueixen, com és ben sabut, un dels cims compositius de la literatura per a aquest instrument.

Les sis Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) de J. S. Bach foren escrites cap al 1720; per tant, contemporànies de les Sonates i Partites per a violí sol (BWV 1001-1006) i pertanyents a l’època en què Bach treballava per al príncep Leopold de Cöthen. En aquest moment el d’Eisenach demostrava el seu coneixement de l’idioma instrumental i alhora un domini dels estils francès, italià i del contrapunt de tradició alemanya. Més endavant el mateix Bach faria arranjaments per a altres instruments, com ara el llaüt, d’algunes d’aquestes peces. Moltes vegades s’ha assenyalat que en aquest repertori a voltes és tan interessant el que Bach va escriure explícitament com allò que va suggerir, que va dibuixar. Parlem de música d’alta abstracció que remet –des d’una visió idealista– a l’intangible. Tampoc no podem deixar d’assenyalar la relació, d’altra banda prou coneguda, entre les Suites per a violoncel i casa nostra, car fou Pau Casals qui va infondre vida nova a aquestes peces amb els seus concerts i enregistraments.

La programació del festival va seleccionar dos escenaris diferents per al concert. La primera part, dedicada a les quatre primeres Suites, es va dur a terme al Saló del Tron del Museu d’Art de Girona (md’A). La segona, on es va interpretar la resta del programa, es feu al claustre del monestir romànic de Sant Pere de Galligants.

No cal dir que l’elecció dels espais va ser molt encertada acústicament i estètica. El Saló del Tron del md’A reuneix unes bones condicions acústiques per a recitals de petit format. I no és poca cosa l’impacte visual del magnífic Retaule de sant Pere de Púbol (1437) del mestre Bernat Martorell, que va embellir l’improvisat escenari. Pel que fa al claustre de Sant Pere de Galligants, normalment seria una bona elecció per fer-hi un recital d’aquestes característiques. Però aquest cop es va patir una mica per la celebració, al mateix temps, del festival de música moderna Tempo sota les estrelles als Jardins del Passeig Arqueològic. Per aquest motiu el violoncel·lista va haver d’improvisar una petita disquisició sobre Pau Casals mentre encara ressonaven els darrers acords de l’espectacle del costat. L’avinentesa ens va servir per comprovar que Queyras té bones qualitats comunicatives. Va transmetre al públic la seva devoció pel violoncel·lista del Vendrell i anècdotes personals amb un to humorístic que van ser molt ben rebudes per l’assistència, ja de per si ben disposada. En concret ens va semblar interessant la seva anàlisi d’una interpretació de Casals en què, segons el francès, totes les notes estaven impregnades d’una “absoluta veritat”.

Des de les primeres notes de la Suite núm. 1 en Sol major, BWV 1007, Queyras va mostrar que és un intèrpret elegant, pulcre i amb una molt bona concentració. Estudia a fons el fraseig i prova d’oferir interpretacions personals i íntimes, molt meditades, potser tocades per una vena romàntica. L’intèrpret francès, considerat un dels millors violoncel·listes de l’actualitat, destaca per la seva versatilitat, car acostuma a treballar repertoris d’estils i èpoques ben diferents. Aquesta versatilitat, al nostre entendre una mica aparent, per força ha de trobar un punt d’acord entre les diferents estètiques, potser defugint una excessiva especialització dins un estil concret. L’afinació de l’instrument –un violoncel del violer Gioffredo Cappa del 1696– fou impecable malgrat la calor i la humitat. Però va defallir en alguns moments de la Suite núm. 6 en Re major, BWV 1012, probablement pel cansament de l’intèrpret i de l’instrument després d’un recital que va durar dues hores i mitja. Si haguéssim de destacar alguns moments especialment reeixits de la nit, segurament triaríem l’execució del “Prélude” de la Suite núm. 4 en Mi bemoll major, BWV 1004. També el “Prélude” i l’“Allemande” de la Suite núm. 5 en Do menor, BWV 1011, potser la més abstracta d’aquestes obres, en què l’intèrpret va poder desenvolupar-ne els aspectes de caire més meditatiu. Aquí, així com en general en les parts de més intensitat sonora i emotiva, és on creiem que Queyras va brillar amb més intensitat.

Jean-Guihen Queyras va oferir-nos una molt notable visió d’aquesta música intemporal. Si comparem el concert amb l’enregistrament que ell mateix va realitzar d’aquestes obres el 2007 (Harmonia Mundi), potser podríem copsar el camí de l’artista cap la maduració de la seva música, un camí cap endavant “a la recerca de la veritat”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *