Subscriu-te

Crítica

Cerimònia de llum per a Montserrat Figueras

© Pep Gorgori

 

Per Pep Gorgori

És una quimera mirar de resumir en un text el que es va viure el passat 30 de gener, al vespre, a Santa Maria del Mar. L’homenatge a la soprano Montserrat Figueras va crear una atmosfera digna de l’ocasió, amb la seva veu enregistrada tornant a ressonar entre les naus i les columnes que tants cops van ser testimonis del seu art en directe. Hi va haver molt de sentiment, molt bona música i molta, molta llum: llum de les espelmes situades davant l’altar i al balcó del creuer on Figueras havia cantat tantes vegades, i la llum interior de la cantant, nexe comú dels quatre parlaments que van glossar la seva figura.

La llum, també, que va aportar molta música que, com va dir Jordi Savall, ella va “recuperar de la foscor”. Com si fos la nit de Nadal, les naus de Santa Maria del Mar es van omplir per escoltar el Cant de la Sibil·la. Mitja hora abans de l’inici de l’homenatge, la basílica ja era plena i començaven a faltar cadires plegables per acomodar els amics i admiradors que s’hi van acostar.

La veu d’aquesta “amiga, companya, amant, mare, mestre, musa, consellera”, com va definir-la el mateix Savall, va ressonar des de la seva balconada mentre La Capella Reial i Hespèrion XXI l’acompanyaven amb un repertori acuradament triat. Lamentacions i planys amb duduks i kemençe, amb música armènia i sefardita, el cançoner de Montecassino (Adoramus te, Domine) i Cristóbal de Morales van completar la selecció, abans que la cerimònia es clogués amb un altre enregistrament, el de la cançó de bressol La mare de Déu, en record d’aquestes músiques per adormir infants a què la soprano tenia un afecte especial.

Tota aquesta música, amanida pels parlaments del mateix Savall, i també dels poetes Carles Duarte, que va destacar que “Figueras va anar més enllà del perfil estricte d’un intèrpret per la seva dimensió humana”, així com per “la trajectòria de treball intens i voluntat de rigor”; i Manuel Forcano, que li va dedicar un extens agraïment “pel misteri i la màgia amb què vas cantar” i per “com les sibil·les, portar llum entre els vels de la foscor”.

“Gairebé sentim la teva presència”, va dir Anna Gispert. Certament. A alguns ens va semblar veure-la enfilada a l’orgue mentre La Capella Reial de Catalunya cantava el Circumdederunt me gemitus mortis de Cristóbal de Morales. El que no sabem és si ella va tornar o vam ser nosaltres els qui vam anar a fer-li companyia una estona. En tot cas, durant una hora i mitja vam estar en un món millor, i va ser, un cop més, gràcies a Montserrat Figueras.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *