Subscriu-te

Crítica

Chopin amb nova llum

El pianista Grigory Sokolov (foto d’arxiu)
El pianista Grigory Sokolov (foto d’arxiu)

PALAU 100 PIANO. Grigory Sokolov, piano. Obres de Chopin. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE MARÇ DE 2014.

Per Josep Barcons

Grigory Sokolov surt a l’escenari pràcticament a les fosques, com si volgués passar desapercebut. I és tan poca la il·luminació que demana durant tot el concert, que amb prou feines se li endevina el rostre. La llum la reserva, en canvi, per al compositor que interpreta, a qui fa brillar amb reflexos insospitats, posant-se ell en un segon terme absolut. Però malgrat la discreció absoluta de la seva presència escènica (gairebé podria semblar que amb desig de transparència), el cert és que sense la saviesa pianística d’aquest musicàs rus les obres que interpreta no brillarien amb la llum amb què ho fan.

El programa del concert es dedicava íntegrament a Chopin, si bé alguns dels 6 bisos que va oferir generosament Sokolov (i que constituïen en si mateixos una veritable tercera part) feien sentir també notes de Schubert. La primera i segona part, tal com estava previst, tenien Chopin com a únic protagonista, i Sokolov encetà la vetllada amb la Sonata núm. 3, que destacà per un “Largo” profundament reposat en el tempo. Tant aquí com en els altres tres moviments, l’aproximació fou tan elegant com reveladora, i permetia intuir-hi Mozart, Debussy i fins i tot Philip Glass. Però precisament essent reveladora, revelava també la fragilitat formal amb què Chopin es movia en les obres d’envergadura.

On Chopin tenia veritable mestratge era en la composició de peces breus, exemples paradigmàtics de les quals són els estudis, els preludis o les diverses danses d’inspiració popular que han acabat consagrant-lo com un autor imprescindible de la literatura pianística romàntica. Precisament a una d’aquestes danses (la masurca) estava consagrada la segona part, a la qual Sokolov atorgà un enfocament magnífic, despullant-la de tota parafernàlia i focs artificials i anant, en canvi, a buscar-ne l’essència sonora. Amb una bellesa pristina, encetà la segona part amb la Masurca op. 68 núm. 2, exposada amb delicadesa extrema i amb una pulcritud extraordinària que li permetien realitzar uns trinats del tot màgics. A partir d’aquesta primera masurca, el desplegament de caràcters i naturaleses distintes fou acurat i endreçadíssim, amb una meravellosa elasticitat de tempo en l’opus 30 núm. 1, amb un suggerent orientalisme difús en la núm. 3, i amb una articulació que descobria la forma en l’opus 50 núm. 1. I es podrien dir tota mena de lloances de l’enfocament que Sokolov plantejava en cada una de les peces, amb unes mans que transitaven amb elegància i lliurament incondicional pels diversos paisatges chopinians, sempre des de la subtilesa, i mai des del rebombori i malabarisme al qual tantes interpretacions de Chopin ens tenen acostumats. Des del seu deliberat no voler ser vist, doncs, Sokolov va redimir Chopin d’allò més evident i obvi, i va permetre que aparegués amb una nova llum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *