Subscriu-te

Crítica

Colors i registres del Mediterrani

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)
El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)

CICLE COR DE CAMBRA. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.  Capella Virelai. Feliu Gasull, guitarra. Nerea de Miguel, soprano. Germán de la Riva, baríton. Dir.: Josep Vila i Casañas. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE GENER DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

En un primer moment, tant el títol del concert, “Tres colors mediterranis”, com el seu programa, resultaven un pèl desconcertants per la diversitat d’estils i temps dels autors escollits i, fins i tot, per una aparent diferència en els registres de les diverses obres escollides.

Ben al contrari, un programa estudiat al més mínim detall era el que va presentar el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana dissabte passat a la Sala de Concerts del Palau. Convé detallar-ho. El programa s’iniciava amb una ensalada de Mateu Fletxa el Vell, de títol El fuego, per continuar amb un seguit de cançons de la Nova Cançó, arranjades per a cor mixt recentment per compositors prou sovintejats en el món coral actual com Joan Albert Amargós, Jordi Domènech, Mariona Vila o Josep Vila i Casañas. La segona part la formava un conjunt de Vuit cançons populars catalanes arranjades per Feliu Gasull, algunes sobre textos d’Enric Casasses.

De Mateu Fletxa el Vell a la Nova Cançó hi ha prop de cinc segles de diferència. Això, evidentment, marca unes distàncies palpables en l’estil i en la interpretació musical. Però en el que no diferien les obres que integraven el programa global, en realitat, era en el registre. Des del to mig burlesc mig alliçonador de l’ensalada de Fletxa “Tañed presto, que ya cessa, con agua nuestra passión”, passant pel metafòric “La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou […] La gallineta ha dit que no, Visca la revolució!” de Lluís Llach fins a arribar a la popular llegenda del comte Arnau, en versió de Feliu Gasull, totes les obres recollides en el programa tenien en comú un registre planer, popular i profund alhora, però sense cap voluntat d’elevació imposada. Un registre que parla de tu a tu amb el públic, en què els músics –fins i tot Mateu Fletxa– estableixen un diàleg amb l’oient, que s’hi sent vinculat i identificat amb els sentiments, la cultura; en definitiva, els colors mediterranis.

Magnífica, l’aportació del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana en un concert tan variat en estils –molt bé el cor reduït a la meitat en la peça de Fletxa– i amb la particular i excel·lent aportació individual de dos dels seus membres, Nerea de Miguel i Germán de la Riva, com a solistes en les cançons de Feliu Gasull. Una aportació, a més, en un estil francament divergent de l’acostumat en les veus líriques, i amb el toc personal de les veus del mediterrani, que recull la tradició popular de les illes i poblacions costaneres, a mig camí entre el quejío flamenc i la brillantor nostàlgica de les veus daurades pel sol.

La Capella Virelai (foto d’arxiu)
La Capella Virelai (foto d’arxiu)

Un podria aturar-se a comentar cadascuna de les peces del programa, però n’hi haurà prou de destacar els arranjaments corals d’Ara que tinc vint anys de Joan Manuel Serrat a càrrec de Josep Vila i Casañas i La gallineta de Lluís Llach a càrrec de Jordi Domènech, així com les delicioses Donzelleta agraciada i Tres quarts? (sobre text d’Enric Casasses) de Feliu Gasull. Com també cal destacar la bona feina que a nivell instrumental van fer tots els membres de la Capella Virelai, així com el conjunt instrumental liderat per Feliu Gasull a la guitarra, en la segona part, i tots alhora liderats amb naturalitat i precisió per Josep Vila i Casañas.

Aquest és un programa digne de girar per tot Catalunya i, fins i tot, de ser enregistrat en disc. Quan la consciència que un cor professional com és el Cor de Cambra del Palau sap adaptar-se a estils i registres diferents –com està demostrant darrerament– i arreli en la societat, la Sala de Concerts del Palau de la Música es quedarà petita. De moment, però, cal continuar treballant per omplir-la. Concerts com aquests no poden quedar en flor d’un dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *