Subscriu-te

Crítica

Com menys pianos, més bravos

© EFE
© EFE

ROLANDO VILLAZÓN, tenor. Orquestra Simfònica Nacional Txeca. Director: Gueràssim Voronkov. Àries i obertures de Verdi. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE JUNY DE 2013.

Per Jaume Comellas

Dinou minuts a la primera part, més disset a la segona, més deu de les propines va estar cantant el tenor mexicà Rolando Villazón en aquest recital. En el curs d’aquests tres quarts d’hora no es va poder gaudir pràcticament de cap passatge de cant apianat, de cant que respira, o de mezza voce. Tot, o gairebé pràcticament tot, va ser heroic, excitat, intens, dramàtic, viu, crispat i el que hi vulgueu afegir.

No cal dir que així ho imposava el repertori escollit; però potser no tot ho exigia aquesta circumstància: per exemple, la manera d’abordar-lo; i en tot cas, algú havia fet la tria. El moment tan dolç que viu aquest cantant pel que fa a la indiscutible estima d’amplis sectors de “tenorferits” i al ressò mediàtic que l’acompanya permet això i probablement més que això. I així ho confirma i avala la resposta que va rebre d’un públic incondicionalment lliurat ja des dels dos primers minuts que va durar l’ària inicial, “La mia letizia infondere” d’I lombardi a la prima crociata. Incondicionalment lliurat fins i tot des d’abans d’aquesta sortida, ja que les compres de flors que exhibien els espectadors a la mitja part s’havien, òbviament, efectuat abans d’aquests dos preliminars minuts de glòria. La resta, la munió i la intensitat de bravos, era cosa cantada, valgui l’expressió.

Cantada també perquè, naturalment, Villazón és un tenor important, encara que de color de veu no especialment bella, i generós en el lliurament fins a gairebé el risc. Un cantant, a més, amb un punt d’histrionisme simpàtic i agraït, que comunica bé a partir del més mínim gest. Fins i tot en un repertori sense cap ària de gurmet –cap d’una òpera posterior al cabdal any 1850 quan es projecta la carrera de Verdi–, és capaç de bastir un autèntic espectacle canor i d’encisar i captivar l’audiència sense reserves. O almenys el tipus d’audiència d’aquests tipus d’esdeveniment, valgui la insistència. La cosa està ben clara. Si a això, hi afegim el context promocional d’un CD que planava més o menys subliminarment a redós d’aquest recital, el cercle queda complet.

En tot cas, això no impedeix que hom tingui la sospita que el Verdi heroic que va exhibir, no sigui l’àmbit ideal per a les seves facultats: la seva veu està mancada de cos i, per tant, ben bé fa pensar que aquest no és el camí idoni; oimés si hom compta amb antecedents com és ben sabut en el seu cas. Però també cal dir que l’instrument veu és el més complex i més inescrutable de tots els instruments musicals; el més obert a tota mena d’especulacions i el menys científicament verificable. La llei definitiva sempre la dicta la fi dels processos; o si ho preferiu, de cada història.

Gueràssim Voronkov va dirigir l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca, que es va mantenir fidel al criteri general del concert: tempos vius en les obertures, sonoritats grasses, brillantor épatant i refinaments ocasionals, com el magnífic solo de violoncel del preludi d’I masnadieri.

I finalment una pregunta: què feia un micro situat molt immediatament prop del cantant a l’alçària de la cintura i del qual no es va separar ni un pam en tot el recital?