Subscriu-te

Còmics i miserables

 JE SUIS NARCISSISTE. Música de Raquel García-Tomás. Llibret d’Helena Tornero. Elena Copons. María Hinojosa. Toni Marsol. Joan Ribalta. Orquestra Simfònica Camera Musicae. Dir. musical: Vinicius Kattah. Dir. escènica: Marta Pazos. Escenografia: Fernando Ribeiro. Vestuari i caracterització: Pier Paolo Álvaro. Il·luminació: Nuno Meira. So: Sixto Cámara. Moviment: Amaya Galeote. TEATRE LLIURE. 13 D’ABRIL DE 2019.

Comencem pel final: la infermera, farta d’escoltar els protagonistes girar al voltant de si mateixos i dels seus insignificants èxits i misèries, clava un cop de puny damunt la taula i reivindica també el seu ego, el de la cuidadora històricament silenciada que aguanta, estoica, els jocs de banalitats dels qui la rodegen mentre els neteja la merda. A Je suis narcissiste ningú es pot escapar d’aquest mal endèmic que assola la societat actual i que s’amplifica, en el nostre moment històric, a través de les xarxes socials, paràsites d’aquesta necessitat que gairebé tots sentim de construir-nos, a crits, flamants identitats públiques.

Primer de tot, cal felicitar una entitat com Òpera de Butxaca i Nova Creació per la tasca de promoció de la nova creació que du a terme al terreny de l’òpera. L’èxit de públic que Je suis narcissiste ha tingut tant a Madrid com a Barcelona testimonien que existeix un interès en aquest tipus de produccions. Continuant pel mateix camí, també cal donar l’enhorabona a la companyia que ha dut a bon terme el producte ideat pel trio Tornero, García-Tomás, Pazos, la tasca del qual justifica l’aposta tant de promotors com d’espectadors.

© Javier del Real (foto d’arxiu)

Sobre un tema d’actualitat candent com és l’egocentrisme i les seves múltiples ramificacions –el consumisme, l’ocultació, el maquillatge, la mentida, la despersonalització, la necessitat de reafirmació, l’abús de poder–, Je suis narcissiste dibuixa una paròdia àcida de la realitat que ens envolta. El públic, com ha de passar a les bones comèdies, riu de les misèries dels personatges sabent que també són les seves. La força de la representació i allò que fa que funcioni de manera brillant és la coherència dels diferents elements que la componen. Maquillatge, vestuari, moviment, coreografia, text i música encaixen per representar el món paròdic i histriònic on vivim, en el qual tots intentem imposar el jo imaginat sobre el jo real.

Aquest encaix s’inicia amb el títol de l’obra, traçat frívolament en francès perquè, com diu un dels personatges, “en francés todo suena mejor”. Un títol que conté el desgastat Je suis que, els darrers anys, ha servit per posar al centre de qualsevol circumstància l’ego del personal. Segueix amb la xerrameca a la qual ens sotmeten els personatges, anunciada des de l’obertura amb un text molt eloqüent (blablablabla) i materialitzada posteriorment amb tirallongues d’adjectius i sinònims absurds. Amb l’ús de paraules grandiloqüents i buides de significat, com els terrorífics “i tal” que omplen les seves i les nostres converses i que amaguen, posant-la al descobert, la ignorància comuna. El vestuari, de colors monocroms, llampants i sense matisos, impossibles en la vida real. El maquillatge, que no deixa espai per a la pell ni la carn, allò que volem amagar. I la música, que recull elements de diferents substrats –l’òpera romàntica, el musical i el cinema clàssics, la música clàssica de concert, l’anunci publicitari, el sàmpler electrònic– i els recontextualitza sense cap pudor per representar allò què li convé.

© Javier del Real (foto d’arxiu)

La impostura, doncs, es posa al descobert de manera subtil amb la intenció de ressaltar el joc d’autoengany a què ens aboca el narcisisme. Si a nivell escènic ho fa amb aquestes estridències i imperfeccions que ens mostren el truc sota l’artifici, a nivell musical García-Tomás genera aquesta sensació mitjançant l’ús del pastitx i la paròdia. El resultat és un collage sonor en el qual es referencien diferents gèneres musicals presents en l’imaginari col·lectiu –amb citacions directes a Wagner, Rossini, Puccini i Chopin– que, desfigurats i readaptats al nou context dramàtic, serveixen per explicar no només l’escena o el personatge en qüestió –la mort del gat, les múltiples amants del futur exnuvi, l’enterrament–, sinó també el xoc de significats entre allò que passa en un primer pla i els múltiples plans de significat que se’n deriven i dels quals els personatges i els espectadors podem ser més o menys conscients.

La música participa de manera decisiva i molt eficaç en la construcció i problematització de significats i identitats. El joc amb els estils musicals, que s’enllacen amb transicions fluides o brusques, que es desfiguren i es regeneren de manera subtil, ens connecta amb la paròdia, amb allò que fa riure, però també ens remet a allò grotesc, al xoc entre com veiem que són les coses i com sabem que haurien de ser. La música de García-Tomás compleix a la perfecció la tasca difícil de contribuir a l’humor i a la riallada, però també de traçar interferències i dissenyar diferents plans de significat que ens porten de la comicitat intranscendent a les misèries humanes més profundes.

Imatge destacada: © Javier del Real (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *