Subscriu-te

Compromís (o, sisplau, dues tasses)

© Martí Artalejo
© Martí Artalejo

36è FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ. Acadèmia 1750. Giuliano Carmignola, violí. Dir.: Massimo Spadano. Obres de Haydn, Mozart i Schubert. AUDITORI ESPAI TER. 4 D’AGOST DE 2016.

Per Miquel Gené

Si en el concert del duo Mullova-Labèque em lamentava de la manca de sentit de grup de dues solistes de renom internacional, el concert de l’Acadèmia 1750 podria representar perfectament l’altra cara de la mateixa moneda, la que ens demostra la força i fins i tot la màgia que pot desprendre un grup compromès amb la música que interpreta i uns músics capaços de respirar amb un alè comú. La pregunta, que no vull deixar per al final, és com pot ser que un grup capaç de generar aquesta resposta només es pugui veure en tres concerts aquesta temporada.

El seu concert al Festival de Torroella de Montgrí, aquell d’on sorgí l’orquestra l’any 2006 i al qual retorna anualment, tingué dues parts diferenciades. D’una banda, les Simfonies núm. 49, en Fa menor, Hob. I:49 de Franz Joseph Haydn i la núm. 5, en Si bemoll major, D. 485 de Franz Schubert. Obres de registre expressiu molt contrastant que obrien i tancaven el concert i que, a banda de demostrar el desgast que suposa un repertori de gairebé dues hores de durada, ens presentaven un grup de músics que, liderats per Massimo Spadano, va saber trobar una manera de caminar conjunta sense perdre la qualitat individual de cada secció. El treball en la respiració va ser la base de la interpretació. Marcada de manera subtil per Spadano en l’obra de Haydn, més destacada per les exigències expressives en la de Schubert, i transmesa també per part de l’excel·lent concertino Sylvan James cap a la resta de músics i d’aquests de tornada cap als primers, tots ells fent-nos-en partícips a través de gestos, mirades i somriures de complicitat que denotaven una connexió amb la música i a través de la música. L’elasticitat en el fraseig va ser la manera com van caminar. Amb la capacitat de conduir una frase sense trencar-la i dotant-la de vida mitjançant arestes en forma d’accents, engruixint-la i aprimant-la amb el contrast dinàmic i la varietat tímbrica, matisos tots que ens introduïen en un món de llums i ombres. L’ús del pes aportà la tridimensionalitat. Posant-ne i traient-ne ampliaven la paleta de colors i ens enfrontaven a la materialitat dels instruments, tot diferenciant així plans sonors i delimitant clarament els espais ideats pels compositors. I la secció de vent acoloria de manera subtil les seccions de tutti, bo i mostrant-se molt sòlida quan havien de suportar el pes melòdic, especialment en els oboès de Patrick Beaugiraud i Katy Elkin.

En una altra dimensió quedaren el Concert per a violí i orquestra núm. 1, en Do major, Hob. VIIa:1 del mateix Haydn i el núm. 1, en Si bemoll major, KV 207 de Mozart, per als quals l’orquestra convidà el prestigiós violinista Giuliano Carmignola. Un músic que reconfigurà les relacions internes de l’orquestra i que, fent gala d’una presència molt forta, l’arrossegà cap al seu terreny: un món més expansiu, de toc nerviós i espurnejant, amb menys espai per als contrastos de color i les subtileses mètriques, d’una energia desbordant, sempre tendint al màxim en tots els paràmetres i amb una lectura apressada en termes mètrics, dinàmics i de fraseig. Un espai molt més petit en el qual solista i orquestra van haver de conviure amb unes noves coordenades i generant dos mons que, tot i resultar en molts punts antagònics, van saber oferir moments de gran bellesa. Una altra tassa, sisplau!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *