Subscriu-te

Crítica

Concert a “la Gran”

El percussionista Miquel Bernat i el compositor Joan Guinjoan. © Antoni Bofill
El percussionista Miquel Bernat i el compositor Joan Guinjoan. © Antoni Bofill

PALAU 100. Orquestra de Cadaqués. Miquel Bernat, percussió. Barbara Hendricks, soprano. Dir.: Jaime Martín. Guinjoan, Mozart, Berlioz i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE GENER DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

L’estrena absoluta del Concert per a percussió de Joan Guinjoan, compost com a “encàrrec de la Fundación Autor i de l’Asociación Española de Orquestas Sinfónicas a proposta de l’Orquestra de Cadaqués”, en el marc del Palau de la Música i el cicle Palau 100, hauria pogut quedar eclipsada fàcilment per la presència al programa de Barbara Hendricks. Naturalment, la soprano feia d’ham en un concert en què al programa el més conegut era a la segona part i ja amb l’actuació en solitari de l’orquestra: la Simfonia núm. 9, en Do major, D. 944, “la Gran” de Schubert.

Però el reconeixement a la trajectòria creativa de Joan Guinjoan –compositor resident del Palau durant la temporada 2012-13– es va produir en posar-se de manifest el seu talent genuí, precisament, en el concert estrenat. L’estil Guinjoan es va fer evident només començar el concert: una extensa i complexa obra en tres moviments a la manera clàssica –“Quasi moderato”, “Moderato” i “Vivo”– en què es podien reconèixer alguns motius d’obres anteriors, com per exemple el de la Simfonia núm. 3, “Sincrotró”. Amb una extensa plantilla en l’apartat solista –tres bongos, tres temple block, tres cròtals antics, tres timbals bessons o tom-toms, tres esquelles, tres tambors bascos, el charles, el bombo, la marimba, el vibràfon, els platerets, etc.–, l’especialista Miquel Bernat va interpretar amb lliurament i concentració la seva part, en un exercici entre gimnàstic i acrobàtic. L’extens concert –vint-i-cinc minuts de música– deixa espai per al lluïment gairebé aclaparador del percussionista, però també per a la subtilitat dels sons del vibràfon fregats amb arc o els gongs fregats amb una baqueta metàl·lica. En interacció intermitent amb l’orquestra –que queda en un segon pla, però que fa tant de coixí com d’interlocutor amb el solista–, l’obra s’emmarca, però, en un model més propi dels cànons clàssics que no d’una contemporaneïtat que demana fórmules noves, tant en l’estil com en les formes.

La soprano Barbara Hendricks. © Antoni Bofill
La soprano Barbara Hendricks. © Antoni Bofill

Amb una durada extensa, més pròpia dels concerts amb tres parts que s’acostumaven a sentir fa cent anys, l’entrada de Barbara Hendricks a escena va procurar als espectadors el gaudi d’una veu intel·ligent, que sap mesurar les seves capacitats presents, fet que ha salvaguardat un timbre rodó i carnós, amb un punt de brillantor metàl·lica en el registre agut molt atractiu. La soprano, als seus seixanta ja avançats, va cantar dues àries de concert de W. A. Mozart: “Basta vincesti… Ah, non lasciarmi” i “Misera dove son… Ah non son io che parlo” amb contenció expressiva, i va ser en l’escena lírica Herminie de Berlioz que la soprano va posar les cartes sobre la taula amb una intenció concentrada en una obra poc coneguda de Berlioz, molt fonamentada en els cànons clàssics, segurament per la voluntat del compositor de ser mereixedor del Prix de Rome. Hendricks no va escatimar recursos, si bé en el registre greu la cantant ha de recórrer a un registre de pit a vegades poc audible. Tot i això, la cantant va demostrar una intel·ligència artística que ja voldríem veure en altres cantants de la seva altura artística.

El concert, que podria haver estat complet només amb la primera part, encara tenia per endavant una obra de les dimensions majestuoses de la Simfonia núm. 9, “la Gran” de Franz Schubert, una obra inspirada, amb temes solemnes com el de l’“Andante inicial” i el conclusiu “Allegro vivace”, que a vegades, però, es perd en reiteratives repeticions. Jaime Martín, al capdavant de l’Orquestra de Cadaqués, que comença a fer evident el trasllat generacional de la joventut actual, va saber guiar el discurs buscant el so elegant, la inflexió delicada en una obra en què el classicisme és a les portes del seu comiat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *