Subscriu-te

Concert inaugural de tràmit condicionat per una nova realitat

TEMPORADA OBC. Maria Florea, violí. Sara Ferrández, viola. Kazushi Ono, direcció. Ferran Sor: “Obertura” del ballet Hercule et Omphale. Wolfgang Amadeus Mozart: Simfonia concertant per a violí, viola i orquestra en Mi b major, KV. ‎‎364/320d. Ludwig van Beethoven: Simfonia núm. 2, en Re major, op. 36. L’AUDITORI. 2 D’OCTUBRE DE 2020.

La música simfònica ha tornat a L’Auditori amb el concert inaugural de la temporada 2020-21 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Un concert condicionat en tots els aspectes per la nova realitat motivada per la COVID-19, que va afectar, tal com havia establert el Procicat, l’aforament de L’Auditori, limitat a mil localitats, fet que suposava prescindir del cinquanta per cent de les entrades. L’orquestra també va reduir considerablement els efectius per mantenir les distàncies de seguretat entre uns músics que eren lliures d’usar o no la mascareta.

I consegüentment, aquells inicis de temporada amb la Cinquena de Mahler (2018) o Un rèquiem alemany (2019) dirigides pel propi Kazushi Ono, donaven pas ara a un programa en què dues obres indubtablement meravelloses com la Simfonia concertant, KV. 364 de Mozart o la Segona de Beethoven no assolien la transcendència i solemnitat d’un concert inaugural. Tot va tenir un to desangelat, i impregnava fins i tot la direcció d’Ono, sempre amb ofici però amb uns tempi tendents a la lentitud. El director japonès sempre assoleix els millors resultats amb programes que demanen fortalesa sonora, grans efectes de color, tan adients al repertori romàntic i tardoromàntic de gran magnitud expressiva; la manca de fortalesa inherent a les obres programades, emmarcades en la plenitud del Classicisme, i el fet que l’OBC tingués un nombre reduït d’efectius en un espai de les dimensions com L’Auditori, va contribuir a unes interpretacions excessivament apagades.

El concert s’obria amb l’“Obertura” del ballet Hercule et Omphale de Ferran Sor, que la va compondre per a la commemoració de la coronació el 1826 del tsar Nicolau I. Bon treball de les cordes, tant en l’“Andante” inicial com en el tema fugat que obre l’“Allegro” en la radiant tonalitat de Mi bemoll major. Obra dinàmica, impregnada d’un llenguatge vienès, va donar pas a la Simfonia concertant per a violí, viola i orquestra en Mi b major, KV. ‎‎364, amb la participació de les solistes Maria Florea (violí) i Sara Ferrández (viola), formades ambdues al Reina Sofía de Madrid i que sempre han mantingut un estret contacte artístic. La versió va tendir a la lentitud, tot encimbellant l’oníric temps lent central en l’epicentre expressiu de la versió. Calidesa, delicadesa i subtilitat impregnaven una versió arrodonida en l’apartat de les solistes, amb gran sensibilitat mostrada per Maria Florea i un rigor absolut en el treball de Sara Ferrández. Un Mozart que respectava els cànons expressius, mancat d’un dinamisme evident en els dos moviments extrems i que recalava en la vessant més dolça inherent al cèlebre moviment central, una de les tantes joies que ens va regalar el geni salzburguès. Una versió per a viola i violí de la primera de les invencions a dues veus de Bach va posar la rúbrica a l’actuació de les dues destacades solistes.

L’OBC va complir a nivell interpretatiu, com va també ho faria amb la Segona de Beethoven, autor de qui es commemora –com és sabut– el 250è aniversari. Obra plena de detalls, de matisos, alguns van passar inadvertits –sobretot en el tractament de les dinàmiques– i van tenir una lectura excessivament objectiva. A l’OBC i a Ono els mancava gruix sonor per crear uns efectes que recalessin més en els contrastos i efectes, en les diferenciacions de volum per assolir relleus més vistosos. Van respectar amb excés els cànons clàssics, un ordre que no excedís determinades proporcions de volum en les sonoritats, per propiciar-nos una visió acadèmica, objectiva i en alguns moments excessivament lineal.

No cal dir que el més complex era tornar a arrencar, a trobar-se amb noves sensacions, amb aquesta nova realitat interpretativa que de ben segur afecta els propis músics. Ara l’OBC ja ha encetat la temporada i el públic no ha faltat a la cita, tot esperant la incertesa que puguin deparar els propers esdeveniments.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *